Teresa Juvé, més enllà de Pallach

0
459

La vídua del polític figuerenc explica en un documental la seva vida durant els anys d’exili a França


 

El 15 de juliol del 1948 baixava del tren que arribava a l’estació de Cotlliure procedent de París «un home jove, ulls fosos i cabell castany, 30 anys escassos, que hi venia per gaudir d’uns dies de vacances per refer-se i retrobar les olors, el cel, el mar i els colors de casa seva. Bé, no del tot de casa seva, però si el més semblant. Casa seva és a Figueres, a l’altre costat d’aquestes muntanyes, que de sobte li han fet tan altes perquè no les pot franquejar».

El personatge en qüestió és Josep Pallach i el text apareix al llibre L’aiguamort a la ciutat, escrit el 2004 per Teresa Juvé. Pallach s’havia escapat anys abans de la presó de Girona i d’una ordre de crida i cerca en contra seva. Aquell any, el jove professor d’institut a França, on vivia exiliat, estava reorganitzant la resistència contra el dictador Franco i era un dels motors del recentment creat Moviment Socialista de Catalunya. A l’estació l’esperaven un grup de joves exiliades espanyoles per lliurar-li un ram de flors. Entre elles, Teresa Juvé. Un any més tard, Pallach i Juvé tornaven junts a Cotlliure, de vacances, aquest cop amb un nadó dins d’un bressol. Fou un amor a primera vista.

Aquest és una de les moltes anècdotes que s’expliquen al documental Memòries d’exili: Teresa Juvé, estrenat el mes passat al Centre Municipal d’Educació de Palafrugell amb la presència de la protagonista i de Pere Baltà, director de la Fundació Paco Candel i promotor del film, i Josep Maria Soler, president de la Fundació Pallach. El document el dirigeix Enric Asensio i és el resum d’una llarga entrevista amb la protagonista. «Una lliçó de vida», com va dir algun dels assistents, rebatut per Juvé, que tot i que amb la seva senzillesa i naturalitat va anar creixent per moments i colpint tots els assistents, no es va estar de manifestar que «jo no he fet res extraordinari, és la vida».

EL PERSONATGE. Teresa Juvé va néixer a Madrid l’any 1921. El proper mes de gener farà 98 anys i és l’escriptora degana de les lletres catalanes. Estudia a la Institución Libre de Enseñanza de Madrid i posteriorment, ja a Barcelona, a l’Institut Escola Ausiàs March de la Generalitat. Finalitzada la Guerra Civil, s’exilia a França i finalitza els estudis de Filologia i Literatura Comparada i dona classes de llengua espanyola. També prepara la tesi sobre el poeta Peyre Gudulí. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial es compromet amb la resistència fent d’agent d’enllaç i està a punt de ser capturada, en dues ocasions, pels soldats alemanys. Després de casar-se amb Pallach, la parella viu a París, on treballen en un institut pilot d’ensenyament mitjà i neix la seva filla Antònia.

En el terreny literari, l’any 1963 queda finalista del Premi Nadal per la seva primera novel·la, en castellà, La charca en la ciudad, on l’autora narra les experiències en un camp de concentració de dones. Amb tot, la seva principal aportació a la literatura catalana són les novel·les policíaques.

L’any 1969 Teresa, Josep i Antònia retornen a Catalunya i tant l’autora com el seu marit fan classes a la Universitat de Girona. L’activitat política de Josep Pallach és constant i va en augment fins a començaments del 1977, any en què mor precipitadament a causa d’un atac de cor, dos dies després de ser elegit secretari general del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament. La prematura mort de Pallach marca necessàriament, ja per sempre, la vida de la família. El nom de Teresa Juvé va sempre lligat al de vídua Pallach.

LES VIVÈNCIES. Al llarg del documental, s’expliquen alguns aspectes inèdits, o almenys poc coneguts, sobre el recordat polític figuerenc. Per exemple, quan explica que mentre estaven exiliats a París, Teresa Juvé va rebre la visita d’un personatge que volia parlar amb el seu marit. «El faig passar i seure. Se’l veia molt nerviós. Al cap d’una estona m’explica que li han ordenat matar a Josep Pallach i fins i tot m’ensenya la pistola que duia a sobre. Em confessa que els enemics del meu marit l’han pagat perquè executi el crim», explica. Amb la seva innata tranquil·litat i sang freda, Juvé recull la pistola i li prega que esperi l’arriba de Pallach. Quan el polític arriba de la feina de l’institut li explica els fets i tots dos se’n van a passejar.

Un altre episodi que demostra el caràcter i les vivències de la protagonista es produeix tot just retornats a l’Empordà. L’estiu del 1969 la parella s’estableix a Roses, a casa d’una cosina de Pallach, i donen classes de reforç. «El meu marit ja tenia passaport i feina, però un dia ve la Guàrdia Civil a casa amb una ordre de cerca i captura. Els dos agents l’han de traslladar a la presó de Figueres però com que no tenia gasolina a la furgoneta, em demanen a mi si puc fer el trasllat», explica. Reconeix que «ho vaig fer, però estava molt rabiosa. El recorregut de Roses a la presó el vaig fer a tota velocitat i crec que els dos agents es van posar molt nerviosos».

Juvé explica que «aquells dies passava les seves vacances a Roses un ministre alemany, que coneixia molt a Pallach. Immediatament es va posar en contacte amb el governador civil de Girona i li va dir que no el volia a la presó, tot indicant-li que l’interès del govern alemany és que sigui posat en llibertat de manera immediata. Va sortir de seguida». D’aquesta manera finalitzava la persecució –i l’exili– que havia patit el matrimoni des del 1939.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz