Tercera Guerra PĂşnica: Cartago ressorgeix

0
1215

Perduda la batalla de Zama el 202 a. de C., i amb Anníbal exiliat, Roma va definir les noves fronteres de Cartago, ampliant el regne de Numídia i recompensant l’ajuda que havien rebut del jove rei Masinissa. Cartago estava lligada de peus i mans en virtut del tractat amb Roma que havia posat fi a la Segona Guerra Púnica, que els impedia declarar guerres contra tercers sense el permís de Roma. Cartago va complir aquest tractat escrupolosament i la seva economia es va recuperar tan ràpid que l’any 191 va proposar pagar a Roma la totalitat de l’indemnització de 200 talents de plata durant 50 anys a què estava obligada. Roma es va negar, volia que els cartaginesos recordessin cada any la seva derrota i no els entressin noves temptacions. Però el cert és que observar aquell nivell de recursos va preocupar Roma; Cartago seguia generant enormes riqueses inclús sense exèrcit. De fet, és possible que no tenir exèrcit permetés a Cartago dedicar el cost del seu manteniment a altres camps més productius. Píndola extreta de S. I. Kovaliov, Javier Negrete i Adrian Goldsworthy.

Numídia i Masinissa varen aprofitar aquesta situació de lligam de Cartago, robant-li terreny durant més de cinc dècades, amb l’objectiu final d’apoderar-se de la mateixa ciutat. Al voltant de l’any 155 a. de C., Masinissa va atacar una zona molt propera a la ciutat de Cartago, i aquesta va demanar a Roma que intervingués i fes de mitjancera. L’any 153, Roma va enviar una comissió, que per desgràcia de Cartago, anava presidida per Marc Porci Cató «Censor», d’edat avançada ja, octogenari però molt respectat a Roma i autor de tractats sobre agricultura. Quan Cató va arribar a Cartago, el que li va interessar no va ser la disputa entre Cartago i Numídia, sinó la prosperitat, les infraestructures, els ports, edificis, temples i la riquesa que traspuaven els habitants. I li va preocupar que els arsenals fossin plens d’armes i que la gent els mirava amb rancúnia. Al tornar a Roma va fer ús de la seva oratòria per fer veure els senadors que Cartago era encara un perill proper, amb recursos de tota mena i molts homes amb capacitat per fer la guerra. Per fer-ho evident, es va obrir la capa i va treure una figa, fresca i apetitosa, i digué que aquell fruit arribava de Cartago, perquè Cartago estava a només tres dies de Roma en vaixell. Va acabar el discurs amb una frase: «La meva opinió és que Cartago ha de deixar d’existir», en molts llocs escrita en llatí com «Delenda est Cartago» (Cartago ha de ser destruïda). El 152, una altra comissió romana va visitar Cartago, aquest cop encapçalada per Publi Corneli Escipió Nasica, que va pronosticar que si Roma destruïa Cartago, els romans acabarien enfrontant-se entre ells mateixos. I es compliren els 50 anys que estipulava el tractat de pau durant els que Cartago havia de pagar 200 talents de plata, i les arques de Roma ho notaren: la relació política i diplomàtica tornava a ser d’igualtat entre les dues potències. Roma temia que Numídia acabés absorbint Cartago i es convertís així en una superpotència. Havien de trobar un casus belli, que varen trobar en un enfrontament entre Cartago i Numídia. Cartago considerava que, en haver acabat el tractat amb Roma, ja no tenia que demanar permís per anar a la guerra, però Roma no estava d’acord. Prop de la ciutat d’Horoscopa, un exèrcit de 25.000 infants cartaginesos i més de 6.000 genets desertors númides comandat per Asdrúbal (un nom molt corrent allà), presentaren batalla a Masinissa, enfrontament que va ser contemplat per Escipió Emilià, net adoptiu d’Escipió Africà, arribat d’Hispania per demanar elefants a Masinissa. La batalla va ser llarga i de resultat indefinit, decantada cap a Masinissa, ja de 88 anys d’edat i en tan bona forma física que havia cavalcat a pèl del cavall durant la batalla. Amb mediació d’Escipió es va pactar un acord, que acceptaren inicialment els cartaginesos, però que a l’afegir-s’hi la obligació d’entregar els cabdills desertors númides, s’hi varen negar, provocant el trencament de les negociacions. Rodejats en el seu campament, sota un sol de justícia, sense aigua ni res per menjar, els cavalls i mules foren devorats aviat; més tard, els arnesos de cuir bullits amb la llenya dels mateixos escuts. Un cop arribats al límit, els púnics es rendiren en condicions encara pitjors que a l’inici: pagar cinc mil talents de plata a Masinissa i acceptar de nou els seus representants dins la ciutat de Cartago, amb el territori dramàticament disminuït. Era difícil que Roma acceptés aquella situació, Cartago a punt de ser absorbida per Numídia, un nou enemic per substituir Cartago. El Senat de Roma, adduint que Cartago havia incomplert el tractat de pau del 201 a. de C. declarant la guerra a Numídia, va començar a reclutar un exèrcit per «castigar» Cartago, que veient com anava la cosa, envià una delegació diplomàtica cap a Roma a fi de convèncer el Senat que Asdrúbal era el responsable de tot i que ja l’havien condemnat a mort, sentència que Asdrúbal va evitar no presentant-se a Cartago, sinó fent-se fort a Neferis amb les restes de l’exèrcit. A Roma, el Senat donava llargues a l’ambaixada cartaginesa dient que «Cartago ha de donar satisfacció al poble de Roma», però sense aclarir de quina manera havia de fer-ho. I a inicis del 149, el Senat declarà la guerra a Cartago. Es creà sense problemes un doble exèrcit consular de més de 50.000 homes, i una flota de 50 quinquerrems, cent naus de combat lleuger i les corresponents naus de transport, amb què també Escipió Emilià viatjà com a tribú militar. Lluitar contra Cartago i la promesa d’un botí immens era molt més atractiu que anar contra les tribus d’Hispania. Cartago va enviar una nova ambaixada a Roma, que digué que conservarien llibertat i territori si entregaven 300 hostatges, fills de les millors famílies de Cartago, i seguien les «altres» instruccions que els donarien. Els cartaginesos sabien que la guerra la tenien perduda i varen obeir, enviant els 300 nens a Sicília. L’historiador Apià descriu vívidament com les mares s’arrencaven els cabells, s’esgarrapaven o es llençaven a l’aigua rere els vaixells que s’enduien els seus fills. I tot allò no va servir per res, doncs l’exèrcit de Roma va creuar i desembarcar a Útica, la mateixa ciutat on Escipió Africà ho havia fet mig segle abans de la batalla de Zama el 202.

Cartago, ens la descriu ApiĂ , estava construĂŻda vora el mar, en un promontori unit a terra ferma per un istme. La protegia una triple muralla de 15 metres d’alt i 10 d’amplada, amb torres de vigilĂ ncia de quatre pisos. A l’interior hi havia estables per fins a 300 elefants i quadres per a 4.000 cavalls. I connectava amb dos ports interiors, un d’ús comercial i l’altre militar, que disposava d’una estructura central amb hangars coberts per allotjar fins a 220 naus. NomĂ©s tenia un punt feble, entre el llac de Tunis i l’entrada del port, en què el mur no era triple. El mes que ve, a la segona part d’aquesta pĂ­ndola explicarĂ© què va passar amb aquesta orgullosa ciutat…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li