Tercera Guerra Macedònica (III)

0
1495

Havíem deixat els macedonis atacats pel flanc esquerre, els elefants que Emili Paulo havia dut van desfer la falange i tota la línia macedònica es va descomposar. Perseu, veient-ho, va fugir amb la cavalleria pesant, que ni tan sols va entrar en combat. Un desastre per Macedònia, que va perdre més de vint mil soldats, per uns insignificants cent morts de Roma. Emili Paulo respirava alleugerit, la batalla no havia estat com havia previst, però el final era de triomf total i la superioritat de les legions sobre la falange havia quedat de nou demostrada, sent més flexibles tàcticament i millors combatents els soldats individualment. «Militia es vita hominis super terram» (la vida de l’home a la terra és milícia) era una realitat a Roma. Després d’aquesta derrota, Perseu va fugir amb el tresor de més de sis mil talents, però va ser capturat a l’illa de Samotràcia amb tot el que duia i els seus dos fills, i Emili Paulo el va dur a Itàlia com a trofeu de guerra. A Itàlia, el caràcter d’Emili Paulo va tenir de nou conseqüències, doncs un tribú, recolzat per molts dels soldats, va presentar una proposta per a que se li negués el «triomf» (desfilada triomfal pels carrers de Roma en carro de cavalls, amb tot l’exèrcit i el botí aconseguit, en tant que un esclau li anava dient a l’oïda «Recorda que ets mortal»). Aquesta oposició es devia en bona part a la intensa disciplina imposada per Emili Paulo i també a que molts soldats pensaven que no s’havia repartit prou bé el botí aconseguit a Epir. Però finalment Paulo va aconseguir el seu triomf, fet en tres dies: el primer varen desfilar dos-cents cinquanta carros carregats de les obres d’art saquejades; el segon, les armes requisades; i el tercer dia la família reial i acòlits. Almenys Perseu no va ser executat com el gal Vercigèntorix. Anys més tard, el 164, Emili Paulo va ser anomenat censor, un honor que pocs aconseguien i va morir el 160, deixant la seva fortuna als dos fills que li quedaven.

El senat de Roma va decretar la divisió de Macedònia en quatre repúbliques independents, aquell regne orgullós que amb Alexandre el Gran havia arribat a dominar una bona part del món conegut, destruint així la monarquia per sempre. Els habitants de cada part no podien tenir relacions, concertar matrimonis entre ells ni practicar el comerç, i a cada una de les parts Roma va designar els membres de l’aristocràcia que els era fidel per governar. La meitat dels impostos i gravàmens els recollia ara Roma i es prohibí als macedonis treballar l’or i la plata, exportar fusta i importar sal. Epir, que havia recolzat Perseu, va patir un càstig exemplar i l’any 167, per ordre del Senat, es varen saquejar setanta districtes i 150.000 habitants varen ser reduïts a esclavatge i venuts. El botí recaptat va ser tan gran que per molt temps Roma va poder suprimir l’impost directe que normalment pagaven els ciutadans.

Destruïda Macedònia, Roma va canviar d’actitud, ja no necessitava amics i aliats a Grècia, que si bé nominalment era lliure, el fet és que va perdre el que li quedava d’independència. Inclús la lliga aquea va ser objecte de represàlies i deu mil nobles aqueus varen ser enviats a Itàlia i repartits com a hostatges entre diverses ciutats. Entre ells s’hi trobava Polibi, cronista de la Història de Roma, de la destrucció de la ciutat de Cartago i amic d’Escipió Emilià. L’illa de Rodes i els rodis varen també patir la duresa de Roma: el seu comerç va quedar molt afectat per la declaració de Delos com a port lliure de qualsevol impost o gravamen. En poc temps, tot el comerç de la Mediterrània oriental va passar a Delos i l’illa de Rodes va encaixar una sotragada a la seva recaptació, que va passar de més d’un milió de dracmes a només cent cinquanta mil. Mai es varen refer d’aquest desastre.

Al regne de Pèrgam, el rei Èumenes, fidel aliat de Roma, havia caigut en desgràcia, o això era el que deia el Senat per justificar les accions que volien emprendre contra aquest regne, ara poderós gràcies a la mateixa Roma que l’havia promogut com a contrapès de Macedònia. Però derrotada aquesta, Pèrgam era una molèstia i calia treure-li poder. Roma va començar una campanya de descrèdit i insinuacions contra Èumenes, oposant-li el seu germà Àtal i instigant els seus propis súbdits a sollevar-se. Èumenes va anar a Roma a oferir la seva lleialtat, però li varen transmetre que no era ben rebut i va haver de tornar sense resultats a la seva gestió diplomàtica.

Altre regne afectat per la nova actitud de Roma a l’Orient va ser la Síria d’Antíoc IV. Aquest rei, enèrgic, intel·ligent, admirador de la civilització grega i amic sincer de Roma, havia iniciat una guerra contra Egipte aprofitant la situació. El 168 ja era a les portes d’Alexandria i els egipcis varen demanar socors a Roma, que va enviar un ambaixador, Gai Popili. L’anècdota del que va passar allà, un únic ambaixador davant d’un poderós exèrcit, és reveladora del que ja era Roma. Així, Gai Popili va transmetre a Antíoc que el Senat li ordenava restituir tot el que havia conquerit i deixar Egipte. Antíoc va demanar un temps per pensar-ho, però Gai Popili, amb una canya va fer un cercle al voltant del rei i li va dir que esperava la seva resposta abans de que sortís d’aquell cercle. Antíoc va donar ordre al seu exèrcit de donar mitja volta i tornar cap a Síria, deixant totes les conquestes darrera. Roma ja era una vertadera potència.

A Macedònia hi havia misèria i desordre. L’odi cap a Roma, causant de la situació, creixia i per això, quan l’any 149 aC va aparèixer un personatge que deia ser Filip, fill de Perseu, els macedonis el varen voler creure i es rebel·laren contra Roma. La vida d’aquest Filip va tenir quelcom de novel·lesc. De nom real Andriscos, era un artesà de Tràcia molt semblant al Filip fill de Perseu. Els seus primers intents de fer-se amb el poder no varen reeixir, doncs tothom sabia que el vertader Filip havia mort a Itàlia amb divuit anys. Més tard va anar a Síria com mercenari i el rei Demetri —a qui s’havia adreçat com a membre de la família reial—, el va fer detenir i enviar a Roma. El Senat no li va donar importància i el va confinar. Andrisco-Filip va fugir a Milet, on va ser detingut per les autoritats locals, que varen demanar al llegat de Roma què fer, i aquest els va dir de deixar-lo lliure. Va tornar a Tràcia i aquest cop alguns prínceps el varen voler reconèixer i l’ajudaren a derrotar les milícies locals de Macedònia i fer-se amo de tot el país. Les forces de Filip anaven creixent i va atacar Tessàlia també, on un pretor romà amb una única legió s’hi va enfrontar i resultà derrotat totalment i mort, amb el que gran part de Tessàlia quedà en mans del Filip impostor. El 148, Roma va enviar un gran exèrcit comandat per Quint Cecili Metelo, va derrotar el de Filip-Andrisco, que va fugir a Tràcia i allà va ser entregat als romans. Dut a Roma, va haver de desfilar com a presoner al triomf de Cecili Metelo i va ser condemnat a mort a continuació. Aquest cop, Roma, escarmentada, va convertir Macedònia junt amb part d’Il·líria i Epir en una província romana. I reprimint de manera salvatge la rebel·lió que es produí el 146 de nou, Roma va destruir totalment Corint, l’altre gran port comercial a Grècia, el mateix any que ho va ser Cartago: ara el mercaders de Roma tenien via lliure a tota la Mediterrània, sense competència…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li