Tercera Guerra Macedònica (II)

0
1145

Ja havien passat tres anys de guerra i la República de Roma no havia aconseguit encara sotmetre Macedònia i Perseu. L’any 168, el cònsol designat va ser Luci Emili Paulo, fill del que va morir a mans de l’exèrcit d’Anníbal a Cannae. Gràcies al prestigi que Emili Paulo tenia com a militar va ser votat com a cònsol, tot i que no era massa popular entre el poble, degut al seu caràcter aspre. Una anècdota que ho fa evident va tenir lloc amb motiu del divorci que havia demanat de la seva dona Papiria, de conducta impecable i que li havia donat varis fills. Els seus amics li varen preguntar la raó d’aquell divorci, i Emili Paulo va contestar, traient-se la sabata «Oi que sembla nova aquesta sabata? Us sembla que està ben fabricada?». Li respongueren que sí, i Emili va afegir «Però oi que no sou capaços de dir on és que m’estreny aquesta sabata?». Abans de marxar de Roma, Emili Paulo va pronunciar un discurs que posava de manifest la seva personalitat: «A cada grup d’amics i cada cercle de comensals hi ha gent que es creu capaç de conduir exèrcits a Macedònia, que sap on s’ha de posar el campament i les tropes, que coneix perfectament quins són els millor passos entre muntanyes per entrar a Macedònia, on s’han d’aixecar magatzems i com s’han de col·locar les provisions. Per suposat, aquestes persones també saben quan i com cal enfrontar-se amb l’enemic. I si el cònsol no ho fa com ells pensen, el critiquen i l’inculpen com si fos un judici. És que un general no ha de rebre consell? Sí, però dels que tenen experiència en l’art de la guerra. Sobretot dels que es trobin en el lloc de l’acció, ja que viatgen en la mateixa nau i comparteixen els mateixos riscos. Així que qui tingui quelcom positiu que aconsellar, que s’allisti i vingui amb mi a Macedònia. Si no s’atreveix o li sembla incòmode, que es quedi a Roma, però que no vulgui donar lliçons de comandament a ningú».

Amb 15.000 legionaris de reforç per complementar les legions que ja eren a Grècia, Emili Paulo va creuar l’Adriàtic amb dos dels seus fills adoptats per famílies nobles, els Fabio Màxim i els Corneli Escipió, sent un d’ells Escipió Emilià, que conqueriria Cartago. Només arribar a Grècia, va enviar exploradors a reconèixer a fons les fortificacions de Perseu. D’altra banda, va restablir ràpidament la disciplina, que s’havia relaxat, i donà instruccions perquè els sentinelles no duguessin l’escut, per impedir així que l’utilitzessin per recolzar la barbeta i endormiscar-se. Igual que havia fet amb els ciutadans a Roma, va reunir els soldats per adreçar-los-hi un discurs encara més dur que llavors al fòrum: el seu deure era obeir sense discutir ni qüestionar les ordres. Si tenien opinió pròpia, havien de guardar-se-la i no manifestar-la, ni en públic ni en privat. Com a soldats, només tenien que preocupar-se de tres coses: mantenir el cos en forma, conservar en bon estat les armes, i en tercer lloc, tenir sempre llestes les provisions per si rebien ordres de sortir a marxar o combatre.

Quatre dies després d’haver arribat al campament, la moral s’havia refet tant que Emili va decidir sortir cap a les posicions enemigues. Enlloc d’atacar-les frontalment com li recomanaven alguns dels seus oficials, Emili, sense explicar res per evitar filtracions, va enviar a quelcom més de 8.000 homes comandats per Escipió Nasica cap al nord en ple dia, semblant així que es decidia per l’atac frontal, provocant que els macedonis es preparessin pel possible atac. Un cop es va fer de nit, Nasica va ordenar els seus soldats canviar la direcció, cap al costat sud del mont Olimp. Durant la maniobra de Nasica i els seus, Emili va distreure Perseu oferint batalla cada dia dels tres següents, formant als «velites». Al tercer dia, Nasica va aparèixer per la reraguarda dels macedonis. Perseu es va retirar uns quans kilòmetres cap al nord evitant així l’encerclament, cap a la plana de Pidna, on va desplegar les falanges. Un cop reunit de nou tot l’exèrcit romà, avançà cap al nord i el 21 de juny varen arribar a la plana de Pidna també, front per front amb Perseu. Molts oficials i soldats volien atacar immediatament, però Emili sabia que estaven cansats i els volia en millors condicions físiques. Va fer formar les legions i els va tenir vàries hores passant set i calor. Amb la boca seca i pastosa, quan els va fer trencar la formació i retirar-se al campament ja construït, ho varen agrair. La nit del 21 al 22 de juny del 168 aC es va produir una eclipsi de lluna, i com tenien per costum, els legionaris varen encendre torxes i colpejaren les cassoles per invocar la tornada del l’astre. Explica Titus Livi que hi havia un tribú militar entre ells, Gai Sulpici Gal, que tenia coneixements d’astronomia i els va avisar de l’eclipsi, explicant-los que era per la interposició de la Terra entre el Sol i la Lluna.

Al dia següent, Emili Paulo va fer formar les tropes, i abans d’iniciar l’avenç va fer sacrificar un bou per examinar les vísceres a la recerca de presagis positius. Com que amb el primer no els varen trobar, en va fer sacrificar un altre, i un altre, i un altre. Fins el vintè, cap va oferir bons auspicis. Emili Paulo necessitava ànims, doncs els romans estaven a territori enemic i en inferioritat, 30.000 homes davant dels 40.000 que havia reunit Perseu, amb la cavalleria igualada en 4.000 genets per bàndol, però la infanteria pesada dels macedonis era de 21.000 hoplites. A més, el terreny era planer, on teòricament la falange era invencible amb les sarisses. Emili Paulo va confessar més tard que no havia vist mai un espectacle tan aterridor com el de la falange formada i eriçada de piques. La batalla va començar per un petit incident en què una mula que s’havia escapat i uns esclaus varen ser morts per legionaris, que al seu torn varen ser atacats per més forces macedòniques, i així successivament, fins que la batalla va ser generalitzada. El mateix Emili Paulo, per encoratjar els seus soldats, demostrant que menyspreava els enemics i que estava disposat a morir, es va treure el casc i la cuirassa, un gest a tenir en compte en una persona de més de seixanta anys. Va prendre el comandament de la I Legió i l’excònsol Postumi Albini, el de la II. El primer xoc va tenir lloc al flanc dret, doncs l’avenç es produïa de manera escalonada. Els legionaris varen quedar clavats enfront de les sarisses macedòniques. El mateix va passar en altres punts i es produïren combats i proeses individuals com la del fill de Cató el Vell, que va perdre l’espassa entre els enemics, va reunir un grup de legionaris i es varen obrir pas fins trobar-la. Els macedonis avançaven darrera el mur de sarisses i aquesta va ser la seva perdició, doncs en acabar el terreny planer per on es desenvolupava la batalla, començava un terreny més irregular on la falange compacta es va anar desfent en unitats més petites. Immediatament, els legionaris, veient les bretxes que s’obrien, es llençaren al atac amb les espases pels flancs descoberts, causant una gran mortaldat entre els hoplites, impedits per les mateixes llargues sarisses de més de set metres, que ara eren una càrrega.

El mes que ve coneixerem el desenllaç d’aquesta batalla entre dos models d’exèrcit.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li