‘Statu quo’

0
922

Fa setmanes que penso en la situació política d’aquest país. Analitzant el que ocorre, segons els mitjans de comunicació, i percebent al carrer el que diu la gent. Penso que l’statu quo, és a dir, l’estat actual de les coses, està canviant, és més, necessita canviar, els agradi o no als qui tenen els ressorts del poder. Ha de canviar l’statu quo perquè la societat ha canviat.

En les últimes setmanes hi ha hagut disturbis a Hong Kong, a Santiago de Xile, a Bolívia, a Beirut i també a Catalunya. No fa gaire, cremava París, en les manifestacions dels Armilles Grogues. El malestar és evident, davant una globalització que empobreix els treballadors i les classes mitjanes. L’economia globalitzada retalla drets i llibertats. Drets i llibertats, perquè els governs sempre legislen a favor d’uns pocs, fins i tot, els nostres governs democràtics, d’amagat o obertament, defensen aquests interessos. Penso que la millor manera d’il·lustrar la meva manera de pensar és citar un paràgraf de l’últim i pòstum llibre de Josep Fontana, Capitalisme i democràcia: «Vivim en un món constituït majoritàriament per estats les formes de govern dels quals són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics. La vida política es duu a terme públicament atenent els problemes que afecten el conjunt dels ciutadans, mentre que la trama de la legislació en benefici dels interessos del capital financer i dels grans empresaris es manté discretament en l’ombra. El resultat és que els governs que hem triat entre tots perquè prometien vetllar pel nostre benestar han acabat convertint-se en còmplices tolerants d’un procés que afavoreix l’enriquiment d’un grup reduït a costa de la majoria i que engendra amb això una societat cada vegada més desigual».

Per Josep Fontana, la il·lusió de llibertat democràtica es controla a través del sufragi universal. Sigui com sigui, aquesta il·lusió s’esvaeix i la ciutadania s’enfronta a una realitat estadística: treballadors i classes mitjanes han sortit empobrides de l’última gran crisi, mentre la banca, que la va causar, en surt beneficiada. També, els rics són més rics. Tots dos fan ostentació dels seus beneficis. Mentrestant, els governs democràtics retallen inversions en sanitat, en educació, en dependència i en totes aquelles àrees que ajuden a millorar la vida de la ciutadania.

No és nou, va passar al segle XVIII, quan Europa va controlar el comerç mundial i va colonitzar, d’una manera o una altra, el món. Una Europa il·lustrada que deia, a través dels seus pensadors, que l’esclavitud anava contra el dret natural però traficava amb esclaus, ja que les plantacions de sucre no serien rendibles sense aquesta mà d’obra. Aquella primera globalització imposada per les potències europees va propiciar l’enriquiment d’unes elits, i això, va portar a un creixement de la desigualtat que va sembrar la sement dels moviments socials i de les revolucions que es van ser succeint durant els segles XIX i XX.

La nostra societat està submergida en una revolució cientificotecnològica, els símptomes de la qual s’assemblen a l’ocorregut entre el 1750 i el 1945.

L’ideal de la Revolució Francesa, «Llibertat, igualtat i fraternitat», va trigar a imposar-se com a ideal en l’imaginari dels pobles del món. Després de la Segona Guerra Mundial i la fundació de l’ONU, l’ideari va prendre un nou impuls, però no es va acceptar per la majoria de països de la Terra. La Declaració Universal dels Drets Humans encara és poc més que una declaració de bones intencions, dista molt de complir-se en tots els racons del planeta, i fins i tot als països democràtics aquests drets són calcigats: es calciguen quan hi ha pobresa infantil, quan hi ha pobresa energètica, quan hi ha persones sense treball i treballadors que no arriben a final de mes, quan el dret a l’habitatge es ven a fons voltor que desallotgen famílies que no poden pagar lloguers i hipoteques d’usura, que tan bé els van anar al sector financer, per fabricar la bombolla immobiliària. Avui, empresaris i treballadors no mengen junts, no és un tracte entre iguals (hauria de ser-ho) i, de vegades, sospitosament sembla que s’esclavitza l’assalariat, l’autònom i a aquells que els neguen l’accés al treball.

No es respecten els drets humans quan el Mediterrani és un cementiri marí, que és tomba de milers i milers d’éssers humans. No es respecten aquests drets quan Europa renega d’ells amb les seves polítiques contra la migració.
Per tot el citat i per algunes coses més que se m’escapen, podem augurar que l’actual estat de les coses, en aquest moment històric, ha de canviar. Potser, com va escriure Italo Calvino, hem de mirar el món amb altres ulls i verificar-ho amb altres instruments diferents de com hem vist i mesurat el món fins a aquest moment.

El malestar social, que recorre el món, posa de manifest que el sistema econòmic mundial ha de ser reformat, reinventat, com va proposar Sarkozy o bé esperar que neixi un sistema nou. En aquest cas, esperem que aquest sistema nou de governança permeti un món més just, més humà i que no sigui una tornada a més del mateix.

Mentre escric aquesta tribuna, vaig escoltant els resultats de les eleccions generals. Espero el resultat final, sabent per endavant que el resultat ve a deixar les coses com estaven, és a dir, a part de pujar l’extrema dreta franquista i feixista de Vox, ni dretes ni esquerres aclareixen molt les seves posicions i la governabilitat sembla igual de difícil que ho va ser el panorama que va quedar després de les eleccions del 28 d’abril. Les vies possibles serien un govern d’esquerres, amb el suport dels partits catalans i bascos, cosa que el PSOE no va acceptar a l’abril, o bé, una vegada més, el poder fàctic de la banca i les patronals i la cort obliguin a un pacte amb el PP, sigui obertament o en l’ombra. Ja ho veurem.

El meu benvolgut lector, no em resisteixo a comentar-te un record de la meva joventut, amb el qual aquest diumenge electoral m’he despertat: record els meus estius a Estella, a Navarra, un d’aquells estius. A les festes de la ciutat, els joves després de córrer l’encierro de les 8 del matí i el consegüent desdejuni, anàvem a la vora del riu Ega a dormir o a seguir amb la tabola. Els joves que per allí paràvem érem majoritàriament bascos i catalans. Bé, un d’aquells dies de festa vam mantenir una animada discussió sobre la independència d’Euskadi i si Catalunya lluitaria per la seva independència. Aquella conversa la vam mantenir en una Estella abertzale. Semblava, llavors, que ETA forçaria Espanya a concedir la independència d’Euskadi. Sabem que no va anar així. Però torno al meu record. No sé qui ho va dir, però al debat va sortir que Espanya havia de témer més una Catalunya independentista que no la independència d’Euskadi.

El juliol del 2010 la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va trencar el pacte de convivència entre Catalunya i Espanya. Aquell mes de juliol, Catalunya va iniciar el camí de la desconnexió, de la independència. L’Estat, lluny de bastir ponts, va respondre amb polítiques, que, encara avui, allunyen més. No hi ha una política que basteixi ponts, que ajudi a una reconciliació i propiciï el desig de pertànyer a un Estat que no reconeix els diferents senyals d’identitat del país. El resultat de les eleccions auguren una política més repressora a Catalunya. D’altra banda, la desconnexió catalana ha despertat al drac del nacionalisme espanyol.

El passat 13 d’octubre vaig viatjar a Madrid i vaig veure com en el passeig de la Castellana onejaven centenars de banderes d’Espanya, en edificis i balconades. Diumenge, 10 de novembre, els simpatitzants de Vox contestaven el seu líder amb crits d’«España unida jamás será vencida», aclamant-lo davant els exabruptes contra les autonomies i concloïen amb aquest cant de «A por ellos, a por ellos». Seguidament, després del discurs d’Abascal, a la seu de Vox, sonava l’himne de la Legió. Quan sentia aquests cants, em saltaven les llàgrimes i la meva memòria em feia cantar l’himne, amb el qual sempre acabàvem les nostres reunions a Estella: «Irrintzi bat entzun da, goiko tontorrean, Goazen gudari danok ikurrinan atzean. Fascistak datozeta euskadira sartzen».

Ingènuament, sempre he pensat que la llum d’aquest país il·luminaria la nostra memòria col·lectiva i ens ensenyaria a conviure i fer un país millor.
Tornant al títol d’aquesta tribuna, statu quo, haig de tornar a les paraules de Josep Fontana, en el seu últim llibre: «[…] el capitalisme, ajudat per l’Estat, es va apropiar ràpidament d’aquests progressos (els que va comportar la primera globalització) a l’una que falsejava la història del que havia ocorregut, inventant el mite d’una revolució industrial que hauria sorgit de l’impuls combinat de la màquina i de l’emprenedor». Esperem que canviï l’statu quo i que no es falsegi aquesta història. De moment, a Espanya, els resultats electorals, amb el 97% dels vots escrutats, el PSOE obté 120 escons, el PP 88, Vox 52, Unides Podem 35, Ciutadans 10, Més País 3, ERC 13, JxCat 8 i la CUP 2. Pobra Espanya!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li