‘Souvenir’ de París: emblemàtica Astòria

0
638

Si l’àgora de Figueres és la Rambla, aquesta és presidida per un dels nostres estimats emblemàtics de nom amb essència novaiorquesa i carregada de cosmopolitisme i modernitat: l’Astòria. No hi ha com seure-hi per sentir el batec de la ciutat. El pols de Figueres es pot prendre des de l’observatori de la seva terrassa. Des dels pretèrits menestrals els dijous de mercat, a l’Astòria de la Isabel Clara Simó, durant els anys que exercí a l’institut, la freqüentava els vespres i es sorprenia enormement quan als partits de futbol es celebraven els gols contra la selecció espanyola amb alegria desbordant -parlem dels seixanta-; a la cafeteria de Luis Racionero en la qual Dalí li proposava anar a menjar senglar, amb el Cadillac negre majestuosament ampul·lós aparcat davant l’establiment.

El Dalí de l’Astòria era el del figuerenc orgullós de sentir-se reconegut a casa seva, on ja diuen que ningú no és profeta. Hi ha, però, espais màgics i entranyables que inviten a aquest tipus de sensacions, on el caliu es respira en l’aire, són els escenaris on ens sentim com a casa, i possiblement aquest sigui un dels mèrits de la nissaga Duran en els establiments que regenta, i es podria considerar que a la ciutat, els Duran, eren part de la família del pintor. Algú va dir que a la vida els amics són la família que ens construïm.

I a la cafeteria, amb la ciutat als seus peus, talment els Camps Elisis a París, és on Dalí deixava en determinats moments el personatge i per uns instants permetia veure la persona. Expliquen que una tarda el pintor assegut a la terrassa cridà un vailet que a l’època enllustrava sabates als clients, el qual li va respondre: «a vostè no, que en lloc de donar-me diners tan sols em fa dibuixos». Ja els vaig explicar que el pintor mai no duia diners, de fet deia: «Jo soc com el papa de Roma, que mai porta diners a sobre». Tendre anècdota carregada de la ingenuïtat infantil i del sentiment de l’artista per Figueres on era possible de veure’l, i ell de ser vist i fer-se veure des de la terrassa del cafè principal, que en aquells temps estava instal·lada sobre un empostissat des del qual es deixava fotografiar i signava encantat a tot aquell que li demanés, a tort i a dret sense posar-hi cap pega, i on fins i tot li vagava de recordar els amics i els escrivia amb ironia, i si no mirin un altre dels souvenirs que els he dut.

La postal s’havia encarregat a un grafista de Figueres com a publicitat per a la cafeteria Astòria, eren ben entrats els anys seixanta, recent inaugurada, podríem dir, i l’estil estètic era el de la moda de l’època. Dalí li escriu a Picasso, inventor del cubisme, aquesta dedicatòria amb picada d’ullet carregada d’un fi sarcasme: «Cinquanta anys després del cubisme». Postal que Picasso també guardà, com guardem tots, qualsevol retall que ens recordi els amics que malgrat estar lluny sentim a prop, i són precisament detalls com aquest que ens els retornen, malgrat la distància geogràfica i a pesar del temps, davant totes les absències, i així per un instant tornar-nos el somriure als llavis en llegir-los. Ja deia el poeta: «Tengo a mis amigos en mi soledad». Per evitar, doncs, especulacions i malentesos, la relació era fluïda, la postal 38 anys després de la primera trobada entre ambdós a París, la resta, males llengües.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz