‘Sostenella y no enmendalla’

0
946

Les eleccions polítiques solen estar definides, en general, (tota regla té les seves excepcions), per dos estats d’ànim que ben bé es podrien assimilar als de la bipolaritat psicològica: d’una banda, el de l’exaltació, el de campanya, colpint-se el pit en una demostració de força a l’estil de King Kong o cridant, com els indis, braços en alt en un reclam d’ànims; i de l’altra, el de la decepció una vegada conegut el recompte de vots i malgrat la prèvia publicació de les enquestes que ja ho havien augurat.

De totes maneres, darrerament, i no sé si amb motiu de l’aparició del neologisme posveritat, ha vist la llum un aspecte nou (o no, i el fenomen és vell i només es necessitava la substantivació?) consistent en tergiversar de manera voluntària i enganyosa la realitat contundent que expressen els resultats i així, a la gentil manera medieval, abans desembeinar que reconèixer l’error i rectificar: sostenella y no enmendalla era i és la fórmula amb la qual mantenir-se en el tretze són tretze.

Vegin si no: les darreres eleccions que, una vegada més (quantes van?), havien de ser plebiscitàries (Si comparem les accepcions dels vocables, la RAE diu que un plebiscit és una “resolución tomada por todo un pueblo por mayoría de votos” i, en canvi, l’IEC manifesta que només és una “consulta que l’autoritat política fa a la voluntat popular sobre una qüestió d’interès general”, podem apreciar que no hi ha coincidència conceptual perquè, mentre una exigeix al resultat una qualitat de majoria, l’altre es limita a una relativitat interpretativa, és una invitació, com tantes vegades repeteixo, a la metàfora, a l’eufemisme, a l’amfibologia, al “donde dije digo, digo Diego”. Tindran aquestes institucions la responsabilitat de les nostres desavinences, de la manca d’entesa? Perquè, com es pot arribar a acords si les paraules que s’empren en el llenguatge no tenen el mateix significat?), les darreres eleccions, deia, han demostrat que, ni tan sols votant no ja de manera directa i referendària independentisme, sinó només a partits que sempre podrien intercanviar-lo per un acord econòmic a la basca, el vot secessionista no arriba ni a la meitat del cens.

Però, sostenella y no enmendalla; com que la llei D’Hondt trenca la igualtat de valor del vot reforçant la seva traducció en escons a les àrees menys poblades, ja hi ha qui, amb una interpretació esbiaixada de la voluntat del demos (conjunt de persones, clarament definit, al que es circumscriuen els drets de decisió, representació i elegibilitat en un conjunt polític qualsevol) se sent legitimat per, begin the begin, tornar a trencar ara ja no només les lleis, que poden ser temporals, sinó uns principis i uns conceptes que gaudeixen de general acceptació i impertorbable vigència i voluntat de permanència: el de les majories.

El “procés” doncs, aquest procés, aquesta singladura cap a la idealitzada Ítaca està esgotat per molt que els seus més ferms avaladors es mantinguin inassequibles al defalliment i hagin volgut embarcar tota la població en una incerta empresa per a la qual, veus amb autoritat política així ho han reconegut, no es comptava amb els mitjans per a superar les turbulències del pas, ja que tantes referències s’han fet a l’Odissea, entre Escil·la i Caribdis. Ja els ho havia comentat en aquestes pàgines: Que s’havia posat el carro davant els bous, els deia.

Sostenella y no enmendalla, de res han servit les advertències, no ja les polítiques, nacionals i internacionals, sinó les més contundents, les econòmiques, amb el trasllat d’empreses que faran disminuir el potencial econòmic que servia de fonament a les reclamacions identitàries. Aclamats, esperonats per concrets moviments estrangers, curiosament ultradretans, que més que amor a Catalunya el que professen és odi a Espanya (a bastament ens ho han demostrat al llarg de la història), el secessionisme s’ha llençat a un desafiament el qual els mateixos animadors no s’atreveixen desenvolupar en els seus propis països. Ningú no es pregunta què fan, per què no gosen implantar les seves respectives i independents repúbliques els flamencs al lliberal, democràtic (to irònic), plurinacional i artificial Estat belga; els bretons o els corsos al republicà i jacobí Estat francès; els quebequesos al del Canadà; els toscans o els venecians al de la Itàlia post Garibaldi amb poc més d’un segle de vigència…?

Però aquesta actitud de sostenella y no enmendalla mantinguda per mitjà de les darreres eleccions no ens fa albirar res positiu. No ja perquè la secessió catalana sigui nacional i internacionalment rebutjada, sinó perquè posa en perill la mateixa unitat de Catalunya.

De tant voler-se emmirallar en el Quebec, hi ha qui ha descobert la Llei de claredat canadenca: si el Canadà és divisible per respectar la voluntat dels quebequesos que vulguin ser lliures, el Quebec també ho és per garantir el desig dels quebequesos que vulguin seguir sent canadencs. I així s’ha començat una campanya de recollida de signatures per a la declaració de Tabàrnia (Barcelona i encontorns) com a divuitena comunitat autònoma espanyola separada d’una Catalunya independent.

Potser és una broma però, de vegades, les coses més serioses comencen així. Recordin, si no, el cas d’Arenys de Munt l’any 2009, la primera població catalana en efectuar un referèndum sobre la independència de Catalunya, i mirin on ens trobem.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li