Sortir al carrer

0
993

Començo a escriure aquesta tribuna i en el meu cap ressona una estrofa d’una cançó de Joan Manuel Serrat: «Y bueno, pues, adiós ayer y cada uno a lo que hay que hacer». Dic ressona perquè no tinc la lletra completa de la cançó, però sigui exacta o no, la cita em serveix per embastar aquest sortir al carrer del qual vull dissertar.

Quan surts al carrer amb els ulls oberts i les oïdes esteses, quan surts al carrer amb la intenció de prendre-li el pols a la vida quotidiana d’una ciutadania a la qual polítics i mitjans de comunicació s’obstinen, a construir una agenda de la realitat a la qual la majoria dels mortals és aliena.

En aquests dies de consum desenfrenat, de preparació de trobades familiars, d’il·lusa il·lusió que ens toqui la grossa del sorteig de Nadal, perquè ens semblin més dolços els torrons i la vida, aquesta mestra que s’obstina a portar-nos de la consciència de la nostra existència i a la inconsciència amb la qual vivim. Bé, sigui com sigui, el real, és a dir, el nostre dia a dia, afortunadament, té agenda pròpia marcada per les nostres rutines i les nostres excepcions.

També, en aquests dies, en els quals el nostre almanac li diu al mateix temps que canviem d’any i de dècada, ens porta a fer balanç. No sé, benvolgut lector, si aquests dies venen amb una certa malenconia, la de la memòria dels qui ja no viuen i han estat éssers essencials en el nostre viure. Aquest record és part de la nostra intimitat i privadesa. Així que intentaré, seguidament, resumir les opinions que he exposat en aquesta tribuna durant els últims dotze mesos.

El 2019, hem estat convocats dues vegades per votar i triar el Parlament del regne d’Espanya. En les d’abril, els polítics no van ser capaços d’acordar la investidura d’un president de Govern i, per tant, ens van tornar a cridar a les urnes. Tot va quedar igual. Estem a finals de desembre i encara es negocia, entre retrets d’uns i d’uns altres, una possible investidura. Les negociacions són interpretades pels tertulians en radis, televisions i premsa escrita sempre sota el prisma ideològic. S’oblida que la política ha de buscar el bé comú. De les poquíssimes opinions llegides i sobre la base d’un pensament crític i sincer, per part del periodista, els va citar: «La derecha tiene muy clara cuál es su opción: que no haya solución. Aplicar la mano dura contra el independentismo, negarse a cualquier diálogo, negar la realidad, convertir el conflicto catalán en un nuevo conflicto vasco; esa suerte de úlcera que molesta pero se puede sobrellevar. Utilizar ese conflicto para polarizar a la sociedad y ganar votos en el resto de España, ya que en Euskadi y Catalunya son cada vez más irrelevantes» (Ignacio Escolar, El Diario.es, edició del 18 de desembre del 2019).

Crec que aquestes paraules resumeixen perfectament la raó per la qual ningú no busca una solució real a l’anomenat problema català, que tant influeix en la governabilitat d’Espanya.

El 2020, en aquest país, hem d’abordar la crisi laboral i política. Donar resposta a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea avalant la immunitat d’Oriol Junqueras, inclús quan el TJUE té com a principal funció «garantir que la legislació de la Unió Europea s’interpreti i s’apliqui de la mateixa manera en cadascun dels països membres; garantir que els països membres i les institucions europees compleixin la legislació de la UE». Crec que aquest mandat i aquest revés al Tribunal Suprem d’Espanya serà el primer pas per solucionar el problema polític entre Catalunya i Espanya. Encara que el mateix dia de la sentència favorable a Oriol Junqueras, el president de la Generalitat, Quim Torra, va ser condemnat a un any i mig d’inhabilitació per desobediència pel Tribunal Superior de Catalunya. Jutgi el lector.

Si hi ha una paraula omnipresent en el vocabulari comú dels mitjans de comunicació i en el llenguatge del carrer, és la paraula crisi. Em pregunto si tenim clar el concepte de crisi. Anem al diccionari, en la primera de les seves quatre accepcions llegim: ‘Situació greu i decisiva que posa en perill el desenvolupament d’un assumpte o un procés’. Definició referida a una situació col·lectiva: crisi econòmica, climàtica, política. La segona accepció fa referència a la situació difícil d’una persona. La tercera també és de caràcter personal encara que referida al seu estat de salut o físic; i la quarta personalitza la generalització de la primera definició i se centra en el concepte de crisi política. Aclarides les diferents accepcions, ens hem de preguntar quan reconeixem un estat de crisi. Quan es tracta d’un problema de salut o anímic d’una persona, reconèixer la crisi no té dubte: tenim una crisi nerviosa, sofrim una malaltia, ha mort un ésser estimat. Altres vegades, una crisi personal és més difícil de reconèixer, atès que una circumstància que ens produeixi frustració, per exemple, no significa sofrir una crisi o un canvi sobtat. Escric canvi com a sinònim de crisi i com una paraula que sempre ens convida a l’esperança, encara que tot canvi sempre ens produeix incertesa.

Opino que el relat de la crisi política és interessat i respon, com assenyala Ignacio Escolar, a l’interès d’una dreta que solament respon als seus propis interessos i als dels poders més reaccionaris i fàctics d’aquest país. Hi ha solució a aquesta situació? La resposta és sí i per encertar amb la mateixa, crec que hem de pensar en les causes d’aquesta crisi i centrar-nos en quina ha deixat de funcionar en les relacions entre les institucions polítiques catalanes i les de l’Estat, que no amb Espanya, que és una altra cosa i que està per sobre de les institucions que oficialment coneixem com a regne d’Espanya; per tant, pensem què volem canviar, com solucionarem aquesta situació política. Pel que fa al concepte de crisi aplicat a les persones, sempre és una decisió personal el què fer.

Durant aquest 2019 he opinat reiterades vegades sobre la revolució digital, sobre què significa i com està canviant les nostres vides. Crec recordar haver dissertat sobre la nostra ignorància de les conseqüències que paguem per utilitzar les tecnologies de la informació. Ignorem que com a usuaris d’internet importem i exportem dades que les companyies sotmeten a operacions algorítmiques i utilitzen les nostres dades personals com a mercaderies. Hem de tenir consciència d’aquesta realitat.

El canvi tecnològic i científic, un canvi exponencial, comporta, a causa del nostre analfabetisme digital (utilitzar la tecnologia no significa conèixer-la), que una elit social concentri els coneixements científics i tecnològics per accedir a una millor educació, un millor oci, una mobilitat global. Coneixements els resultats dels quals reporten una millor situació econòmica, millors condicions de vida i salut. Mentrestant, hi ha sectors socials que es queden enrere, la qual cosa comporta marginació, pitjor educació, ocupacions precàries, si no desocupació crònica.

Hem d’aprendre què significa intel·ligència artificial, robotització, biotecnologia; en resum, hem d’aprendre que aquestes tecnologies reemplacen en molts casos el treball humà.

El desconeixement d’aquestes tecnologies crea generacions laborals amb menys formació, amb més dificultats per adaptar-se al món laboral de l’automatització. En el llibre The technology trap, de Carl Benedikt Frey i Michel A. Osborne, editat per Princeton University Press, es llegeix: «En un món en què la tecnologia crea menys llocs de treball i immensa riquesa, el desafiament es troba en el terreny de la distribució». Les primeres conseqüències visibles són el desafiament que han d’afrontar les democràcies perquè el repartiment dels guanys i del creixement econòmic sigui més equitatiu. El fet de no afrontar-ho propicia l’auge dels populismes que destrueixen els pilars democràtics dels estats, des de dins de les institucions. L’abisme que està generant la revolució cientificotecnològica en l’accés al coneixement i la riquesa té aquestes dues cares.

Un altre dels temes tractats ha estat el del periodisme. Soc conscient que últimament els periodistes no tenim una bona consideració. En alguns casos és una mala reputació guanyada a pols, i en altres casos és un judici injust.

Des de començaments d’any, 49 periodistes han estat assassinats, 389 empresonats i 57 segrestats. Aquest és el balanç provisional, segons l’informe de Reporters Sense Fronteres. La majoria dels assassinats s’han comès a Mèxic (10 assassinats), Síria (10 més), Afganistan (5), Pakistan (4) i Somàlia (3). Dels 389 periodistes empresonats, 120 estan en presons de la Xina. I dels periodistes segrestats, ho estan a Síria (30), el Iemen (15), l’Iraq (11) i Ucraïna (1). Hi ha altres maneres d’intentar sotmetre als periodistes, als països les democràcies dels quals estan consolidades: es compren opinions, se censuren les veus crítiques i es condemna a l’ostracisme als periodistes incòmodes. Hi ha una altra manera més subtil de matar el missatger: omplir les redaccions de becaris sense sou; crear programes magazín de televisió o de ràdio, en què es barregen reportatges, entrevistes i actuacions artístiques i en els quals predominen més les tertúlies d’opinió, no sempre docta, i el seu soroll i menys els gèneres periodístics.

Benvolgut lector, et desitjo unes bones festes de Nadal i un feliç 2020, any en el qual em proposo sortir més al carrer a escoltar les vostres veus i a opinar sobre el sentir de la ciutadania.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li