Somni o premonició?

0
850

He somiat en marcians verds que tenien dues antenes sobre el cap i més de cinc-cents anys cadascun. Era la seva edat habitual, la joventut estava situada als voltants de la centena. Una altra característica curiosa, però dins el somni perfectament lògica, és que tenien el cos cúbic, regular, igual que els blocs de gel que repartien per les cases, per tal d’abastir les neveres Alaska de la meva infantesa. Eren blocs apilables que devien tenir més o menys un metre de llargada, que transportava el carro del gel cobert amb sacs d’arpillera per conservar la temperatura, així que anàvem els nens amb galledes de plàstic a comprar trossos per posar a la nevera.

Els marcians del somni havien arribat a aquesta humanament estranya forma cúbica, per adaptació al medi, ja que vivien en nínxols quadrats com els dels nostres cementiris, construïts un sobre l’altre de centenars de metres d’alçària, als quals es pujava per ascensors anatòmics externs, que permetien absorbir la ingent quantitat d’éssers que la longevitat de vida que havien assolit feia que habitessin el seu planeta.

Aquest no era Mart, i no puc dir perquè, però en el somni era claríssim que el planeta en qüestió estava situat a la galàxia d’Andromeda. Ignoro com havia arribat al meu subconscient aquesta dada i tampoc sé si és correcta i per tant si existeix una galàxia amb aquest nom, ja que no estic gaire imposat en temes astrals. Rumiant-ho més tranquil·lament un cop despert, he pensat que potser té a veure amb les meves lectures infantils dels tebeos Diego Valor, on sortia un tal Mekong, que era un extraterrestre de color verd i orelles apuntades, i del qual no recordo quasi res més que el fet que els tebeos eren apaïsats i estrets i que derivaven d’un serial de ràdio.

Tornant al record del somni, no tinc clar si feia el paper d’espectador o si m’integrava dins aquella societat. Eren éssers, malgrat la seva uniformitat, formals i de poc atractiu físic, al meu mode de veure, súper desenvolupats. Havien arribat a tal domini de la tecnologia que es passaven la major part de la vida apilats en els seus nínxols, pràcticament immòbils, activant elements de comunicació cibernètica de forma telepàtica, alimentant-se amb micropíndoles facilitades a través de rajos enviats des de les zones de producció, servides per androides d’intel·ligència artificial súper desenvolupada i vida efímera, mentre ells visualitzaven a través de microxips implantats al cervell els plats virtuals més sofisticats de totes les cultures siderals, recollits en els seus viatges interplanetaris.

Estaven començant a assolir la consistència i la immutabilitat de les pedres i semblava que tendien a l’eternitat. Circumstància que no es podia comprovar per la pròpia essència de la mateixa, que al no tenir final, no podia certificar-se que hi arribessin mai. Contrastava la indeterminada longevitat dels marcians amb l’obsolescència programada dels androides, imprescindible per mantenir els nivells de producció i consum.

DANI TORRENT

Es reproduïen de forma programada per l’autoritat superior i amb una proporció mínima, menys d’un 1 per cent de la població anual, amb tendència a disminuir, tenint en compte que les defuncions eren mínimes i voluntàries. La reproducció es feia en laboratoris mitjançant una enginyeria genètica de clonació molt sofisticada que havia arribat a aconseguir una uniformitat total permetent una única variant: que en el seu món hi haguessin tan sols dues talles; la mitjana, que començava a estar en desús, que era d’1,65 m, i la petita, molt més extensa per raó d’espai, que era d’1,20 m. El color tirava a verdós. El sexe, igual que l’alimentació, l’esport i totes les activitats eren virtuals. L’atractiu físic, un cop substituït l’instint de reproducció per la clonació, no tenia sentit i per això s’havia arribat a la uniformitat formal i a la màxima adaptació física a l’espai. Tampoc feien falta llargues extremitats, molestes de remenar i sense cap utilitat pràctica, mantenien uns mínims peus i mans residu dels anteriors que en estat de repòs, que era l’habitual, quedaven integrats en el cos.

La sofisticació de la tecnologia havia arribat a l’extrem de retroalimentar-se i autoproduir-se amb milions de variacions possibles. Ja no era necessària la intervenció dels humans per produir les creacions virtuals, substituir-les i fer-les evolucionar. La intel·ligència artificial campava autònoma fent totes les feines que corresponien antigament als marcians, agafant d’ells el seu aspecte físic així com les seves reaccions emocionals. Com anteriorment succeïa als seus creadors, tenien una vida limitada: perquè les màquines no saturessin la producció no passaven dels vuit anys de mitjana i havien d’anar sovint a revisió. Això permetia una vida en evolució i amb canvis aparents. Acabat el seu període de vida útil programada, ells mateixos anaven a les plantes de reciclatge.

Els cossos dels marcians genuïns, genèticament modificats, eren pràcticament indestructibles, ja que envellien com ho fan les roques. La darrera mort de què es tenia notícia s’havia produït feia exactament 976 anys, quan encara tenien les extremitats quasi normals. Va ser la d’un jugador de futbol molt famós que va morir d’infart per haver-se esgotat aquell dia els cors artificials a l’estadi i no permetre l’embús dels carrers del voltant evacuar a temps a l’esportista, que naturalment segueix viu virtualment en els jocs de tots els marcians i és una icona d’altres temps per tenir encara braços i cames exempts del cos.
Feia temps que els laboratoris no clonaven nous éssers, ja que ningú sentia la necessitat de tenir fills. La falta d’agressivitat programada, unida a una total satisfacció virtual de les necessitats materials, va portar a la immobilització de la població.

Els més de 60 milions d’habitants de la petita població de Llacasa restaven apilats en els seus cubicles consumint una vida virtual intensa i una incomunicació física total.

En el somni tinc una sensació de fredor total. Soc un espectador i alhora estic dins d’aquest món. Estic mig despert i neguitós entro i surto del somni. Entre boires de son continuo pensant en aquest poble inanimat. Entra un raig de llum per l’escletxa de la finestra de l’habitació, miro al meu costat: la Mercè girada de cantó respira plàcidament. Torno al món real, o començo a somiar ara. Recupero la consciència intentant recordar què vaig sopar ahir o què va succeir que em portés a aquest somni. Vaig estar fins tard treballant a l’ordinador, però no recordo haver sentit parlar de marcians des de fa temps. Tan sols les noticies polítiques del moment poden recordar el sentiment de buidor del somni. De tota manera, el pensament recurrent és que la mort no és un mal invent.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li