Solidarność

0
1267

Sembla mentida, però ja han passat 40 anys des de que l’electricista del port de Gdansk, Lech Walesa, va fundar aquest sindicat/moviment social anticomunista no violent amb la finalitat principal de defensar els drets dels treballadors , sotmesos al règim dictatorial comunista del moment com per anar en contra del poder establert.

Va ser el primer sindicat no controlat pel govern i amb un marcat posicionament catòlic, la homofòbia era evident en els seus postulats.

Malgrat que el seu origen polític va ser de confident (xivat), va desmantellar democràticament el sistema opressor comunista, va arribar a rebre el Nobel de la Pau i a ser President de la República polonesa, prenent l’aeroport de Gdansk el sobrenom de Gdansk-Lech Walesa.

Encara que sempre es diu que les comparacions son odioses, caldria reflexionar del que hem patit políticament amb l’aparició estel·lar al mon de la política d’un professor cuat i geperut, líder de la violència i l’odi, que ha intentat establir el comunisme per la via de la violència física i política, amb les seves males formes i pitjors mètodes, clar exemple de trepisme , poc respecte a les dones ( encara que es titllava de feminista acèrrim ) amb la seva cohort de concubines, fulanes, estimades i refregades (t’espero al bany…et fustigaré fins fer-te sagnar…), i com és d’esperar d’un líder comunista «de pro» especialista en enganyar babaus, el seu màgic increment patrimonial i uns sous mensuals que no arriben al que molts ciutadans cobren a l’any.

La seva marxa política, ben segur que ens ha fet plorar a molts que l’enyorarem amb nostàlgia, sobre tot, a tota la pijoprogressia inútil i mantinguda de saló, per sort, encara que sempre ha estat en contra de les portes giratòries, va donar fa ben poc, 50 MEU a en Gargamel, per tal que li aconsegueixi un lloc de treball ben remunerat a les seves cadenes de TV , per tal de continuar amb l’adoctrinament sociocomunista de cafeteria, malgrat que la pèrdua de cabell, li suposarà perdre punch com li va passar a Samson amb la Dalila; és el que té anar amb tantes jovenetes, que sovint no estàs a l’alçada, i mai millor dit.

A poblacions menors ja estem acostumats a les portes giratòries i que segons quins càrrecs han servit de catapulta política a personatges que sovint només sabien llegir i escriure, sense més formació política que les seves ànsies de poder i de trincar, el 3% o més i amb un currículum professional que es limita a ser empleat d’una entitat bancaria, mantingut pels pares, fer xurros o inclús, ser molt carinyós amb el predecessor.

No vull fer apologia del vergonyós llenguatge inclusiu, ja que amb l’ús del masculí genèric, ja ni ha prou de fer el ximple, o sigui , que el dit és vàlid per dones i homes, que fins ara, son els únics sexes que reconec.

Però parlant de solidaritat, no puc treure’m del cap les imatges vergonyoses dels debats polítics del 4-M de Madrizz, extrapolable a les nostres contrades; el que varen fer amb la Rocio Monasterio, una representant electa d’un partit electe i democràtic (per contra d’altres escollits als despatxos i re-escollits i fugits) que va rebre el linxament mediàtic i sistemàtic de la resta de partits.

Salvant les distancies i el nivell polític, aquest linxament del tots contra u, l’he patit durant molt de temps a diversos mitjans (ràdio i TV) i als plens municipals o del Consell Comarcal, on fins i tot el moderador de torn es posicionava en contra de la meva persona… O sigui, no s’atacava el que deia ni les idees que defensava (que sovint desprès les feien pròpies), sinó a la persona; per aquest motiu i per la meva salut mental i física, vaig decidir deixar de ser la diana de les frustracions i manca d’arguments de personatges de pa sucat amb oli que feien de l’insult, la calumnia, les mentides i l’atac personal la seva arma predilecta a manca d’altres arguments, tot fruit d’un adoctrinament institucional sever molt semblant a les sectes pernicioses i destructores.

De fet, veient la manca de consens per formar govern a Catalunya , ja diu molt del nivell polític que patim, ja que el gran problema és el repartiment de càrrecs i sous estratosfèrics, la designació a dit i sobretot, continuar amb la tabarra llacista per tal que la seva cortina de fum no deixi entreveure les seves vergonyes ni malifetes.

Aquesta covardia premeditada, permesa i normalitzada forma part de les nostres arrels prehistòriques, l’atac en grup, en manada, però després, cada individu, tot sol, no té els ‘arguments´ necessaris entre les cames per afrontar cap debat.

Deu ser el mateix que senten els violadors grupals, que com que no saben donar-li plaer a la seva parella, ja sigui per la seva precocitat o manca de savoir faire, han de recórrer a la força bruta, l’anonimat del grup i la impunitat de les lleis.

Ara que els caps-pensants han tingut l’ocurrència de deixar obrir els restaurants, aprofitem abans de que un mal beure o mal fumar els faci tornar enrere.

Fa goig veure com la casta que mai ha tingut negoci, no saben el que és pagar un lloguer o hipoteca d’un local, no saben el que és una pòlissa de descobert, no saben el que és no arribar a fi de mes i no poder pagar al personal, siguin els que amb els seus bons sous i ben endropits a les seves cadires daurades, decideixin quan i com has d’obrir el teu negoci, sense cap rigor sanitari vàlid (no passa res si al metro o als concerts semblem ramats) … amb dos 00.

A veure si fileu més prim a les properes eleccions, ara el que toca es gaudir d’aquesta semi-llibertat d’enganyifa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li