Sofismes

0
640

El passat dimarts, l’edició d’HORA NOVA incorporava una extensa entrevista al potser president més president de tots els presidents que a Catalunya s’hagin fet o desfet (de la Generalitat, de CiU i el PDeCAT), ara inhabilitat, l’Artur Mas, a càrrec de la companya editorial Marta Arranz.

Com que el titular amb què s’encapçalava la informaciĂł resava «Caldria un referèndum amb dues propostes que vinguin dels dos parlaments», vaig pensar que era quasi d’obligada necessitat llegir el seu contingut per assabentar-me de quins eren els pensaments, per conèixer quines eren les solucions proposades per un dirigent que ha exercit les mĂ ximes responsabilitats pĂşbliques a Catalunya durant un llarg perĂ­ode, per intentar sortir de l’atzucac en el qual, al meu entendre i segons tambĂ© presumeix, ell mateix ens va empènyer, encara que en el seu dia, davant la JustĂ­cia, va mantenir que no, que va ser el poble i ell un mer turista accidental: «… tampoc em penedeixo, gens en absolut, d’haver iniciat tot aquest procĂ©s sobiranista i d’haver liderat el primer gran pols que se li va fer a l’Estat espanyol, que va ser el del 9-N».

Perquè sí, encara que des del nacionalisme es fixi l’inici de l’anomenat Procés en la sentència del Tribunal Constitucional contrària a alguns aspectes de l’Estatut promogut pel tripartit PSC, ERC i Iniciativa (un Estatut, per cert, que l’importava menys a l’ínclit entrevistat que les acusacions de corrupció que li va fer Pasqual Maragall en un ple del parlament de Barcelona: «Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent», el qual va donar lloc al fet que Mas, sense negar les acusacions, li respongués a Maragall que si no es retiraven del registre aquestes paraules «la legislatura se n’aniria a fer punyetes» i, encara que sense dir-ho directament, es referí que posaria fi a la participació de CiU en la redacció del nou Estatut, a la qual cosa accedí Maragall i retirà les seves paraules), encara que, com deia, es posi la clau de volta en aquella resolució de la justícia, la realitat és que, com ell ben bé diu, no es va concretar fins que veient-se incapaços de superar el dèficit creat pel tripartit agreujat per la crisi econòmica que donà pas al fenomen del 15-M, i en no haver aconseguit que Rajoy li concedís una mena de concert a la basca, va veure que era el moment de proclamar, com va dir el gallec, «que era más cómodo culpar de la crisis a la mala financiación de Madrid».

Enric Juliana ho relatava magistralment, a pilota passada a les pàgines de La Vanguardia: «Mas recortaba con severidad jansenista. Hasta que un día se encontró con el Parlament de Catalunya rodeado de manifestantes, inflamados por las consignas del 15-M…y el gobierno catalán tuvo recurrir a un helicóptero para poder entrar en el recinto. Es el único gobierno europeo al que le ha ocurrido una cosa similar en los últimos diez años. Aquel día también podríamos decir que empezó todo. El jansenismo empezó a pensar que quizá se estaba equivocando. CiU empezaba a bajar en los sondeos… Dicho en pocas palabras: Si es la hora de los radicales, también nosotros vamos a ser radicales».

Però tornant a la proposta, Mas creu que té la solució per sufocar l’incendi que va crear: que el Parlament català faci una proposta (de màxims, la independència, és clar) i que l’espanyol en faci una altra (cal suposar que seria de mínims), i que els ciutadans de Catalunya (Tarradellas dixit) escullin. Els espanyols no, encara que el que pogués resultar d’una consulta d’aquestes característiques, els espanyols han de quedar limitats a ser convidats de pedra, mers espectadors.

És aquí on rau el sofisma de la declaració: formular una proposta de solució absoluta a un problema artificiosament creat i alimentat amb llagoteries des de la classe política nacionalista amb promeses (els anglesos, en una abrivada també superbament s’ho imaginaven amb el Brexit) d’un benestar sense límits.

Però no, la realitat, la possible crueltat de la qual no es vol reconèixer, és molt més simple: hi ha qui intenta comerciar amb els sentiments, amb les passions, amb els amors o les fòbies a les quals tothom té dret, en lloc d’intentar sotmetre-les a l’imperi de la raó i analitzar-les sospesant els seus pros i contres. Madrid, faci una oferta i l’estudiarem!

Fa molt temps que penso que Catalunya Ă©s una pubilla a la qual potser uns volen raptar i altres la volen vendre al millor postor, quan el que ella desitja Ă©s un matrimoni per amor.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li