Sobre una lectura recent

0
1553

Fa uns mesos vaig comprar un llibre que em va cridar l’atenció: La nit de la veritat. El llibre en si és una recopilació d’articles d’Albert Camus, escrits al diari Combat, entre els anys 1944-1947. Llegir i rellegir al Premi Nobel de Literatura sempre fa pensar, sempre ens recorda la seva humanitat i el compromís ètic que va mantenir en la seva vida. Llegir al periodista que es juga la vida a la França ocupada pels nazis, és llegir-lo com a un mestre del periodisme, és una necessitat quan ens recorda, una vegada i una altra, en diferents articles, els nostres deures: «Es vol informar de pressa en comptes d’informar bé.» Aquest és un deure que la immediatesa en la qual vivim ens impedeix complir.

Aquest bell ofici requereix un compromís ètic, per a exercir de cronistes de la quotidianitat de les societats en les que vivim. Explicar dia a dia la història que construïm entre tots és deixar per als historiadors del futur els documents que els ajudaran a reconstruir el nostre present, d’aquí la necessitat d’informar bé com a deure ètic del periodisme.

A les pàgines del llibre llegim pensaments i paraules que semblen escrites avui, necessitats del periodisme, per exemple, que poden subscriure’s ara: «Qualsevol reforma ètica de la premsa seria en va si no l’acompanyessin mesures polítiques que permetessin garantir als periodistes una independència real enfront del capital. Però, al revés, la reforma política no tindria cap sentit si no s’inspirés en una profunda reconsideració del periodisme que duguessin a terme els mateixos periodistes. Aquí, com en la resta, existeix una interdependència entre política i ètica.» Reflexió que convida a pensar que no hem canviat molt en els últims setanta-set anys.

El 1944, a la França ocupada pels nazis, Albert Camus escrivia des de la clandestinitat al diari de la Resistència, Combat, tal com he esmentat en un paràgraf anterior. La seva lluita era per l’alliberament del seu país, per una llibertat que calia conquistar enfront del totalitarisme i que comportava, en si mateixa, l’ideal de construir un món més just. A aquells combatents els anava la vida si queien presos dels alemanys. Els qui es van oposar a l’ocupació nazi van ser assassinats, torturats, afusellats o deportats, van saber que «Als homes no se’ls regala res, i el poc que poden conquistar es paga amb morts injustes. Però és aquí on resideix la grandesa de l’home. Resideix en la seva decisió de ser més fort que la seva condició. I si la seva condició és injusta, només té una manera d’anar més enllà: ser just.» En el nostre present, lluitar contra aquesta condició de societat injusta implica l’esforç de tots. No som illes. No podem viure sense els altres, la condemna a l’individualisme i a la solitud que comporta, és com una condemna a mort en vida. Necessitem construir una societat en la qual el progrés humà no es basi en la injustícia de la desigualtat. En aquest sentit, Albert Camus, ens diu: «Que la vida sigui lliure per a cadascú i justa per a tots és l’objectiu darrere del qual hem d’anar.»

El que em porta a pensar que no hem canviat molt, que els ideals dels qui van lluitar per a alliberar el món del totalitarisme, dels qui van lluitar per un món més just estan vigents en aquest moment crític, en el qual continua sent necessari lluitar contra un totalitarisme emergent, contra les seves mentides i reconstruccions d’un passat que no va ser com ells expliquen. I, aquesta lluita, ha de ser més tenaç en un país com aquest, en el qual el totalitarisme franquista està arrelat en les institucions democràtiques, fins a fer-nos dubtar de si són realment democràtiques.

La llibertat és un bé individual, però no hi ha llibertat si no és per a tots i aquest per a tots i cadascun «és també la llibertat del banquer o de l’ambiciós, així que ja es restaura la injustícia. La justícia per a tots és el sotmetiment de la personalitat al bé comú. Com parlar llavors de llibertat absoluta?» D’aquí, la importància del periodisme lliure de pressions i independent, per a garantir la llibertat per a tots, per defensar la justícia en un món injust, aquest és un deure ètic del periodisme i un compromís que tot mitjà de comunicació hauria de tenir amb la societat en la qual desenvolupa el seu treball, a la qual serveix i informa objectivament i sincerament.

Una societat que ha oblidat el significat profund de la paraula ètica i d’altres vocables com l’honor, propicia falses notícies, articles amb mitges veritats, informacions de dubtosa procedència i sense fons. El periodisme ha de ser crític amb si mateix per recuperar la seva pròpia veu, així, «Si fem que aquesta veu continuï sent la de l’energia més que la de l’odi, la de l’orgullosa objectivitat i no la de la retòrica, la de la humanitat més que la de la mediocritat, llavors quedaran fora de perill moltes coses i haurem estat a l’altura.»

Albert Camus va escriure articles i editorials a Combat, ho va fer en una França ocupada i en un país alliberat, que havia de jutjar a ciutadans que havien col·laborat amb els alemanys durant l’ocupació. En les seves paraules hi ha dolor pels companys que no van veure l’alliberament del seu país, hi ha tristesa quan mira als partidaris i governants del règim de Vichy. Dolor i tristesa que l’obliguen a demanar que es faci justícia i, sobretot, a demanar als governants de la França lliure que no parlin del doble llenguatge de la política; hi ha a les seves paraules un afany per la veritat i la claredat: «No hi ha dues polítiques, només hi ha una, i és la que compromet: la política de l’honor.»

El realisme ajuda a enfrontar-se als problemes, com ajuda saber llegir correctament l’enunciat d’aquests problemes per poder resoldre’ls i per això: «El realisme encerta en el pla de la política, encara que erri en el de l’ètica.» Llavors, davant aquesta perspectiva de construir una política realista i per a uns pocs, conclou: «Contra una condició tan desesperant, la dura i meravellosa tasca d’aquest segle és construir la justícia en el més injust dels mons i salvar la llibertat d’aquestes ànimes abocades a la servitud des del seu inici. Si fracassem hi ha homes que tornaran a la foscor.» Les seves paraules són vàlides en el nostre món d’avui.

La Segona Guerra Mundial va acabar el 1945, després van seguir altres guerres, i unes altres, la humanitat no ha deixat de guerrejar un sol moment en aquests últims setanta-sis anys, potser, per això els articles i els editorials que va escriure Camus estan vigents avui, perquè en el nostre present s’ha ideat una nova modalitat de guerra, d’holocaust: el d’enviar éssers humans que fugen de la misèria, de la fam, de la mateixa guerra, a les fronteres dels països rics.

Mentrestant contemplem les imatges d’una pastera que arriba a un port de Canàries amb morts a bord, amb moribunds, amb nens, joves i dones que perseguint el seu somni han preferit la mort a viure sense esperança. Contemplem les imatges sense resistència, sense cap lluita per part nostra davant la inhumanitat que permet la injustícia de les ànimes abocades a la pobresa, a la servitud de la fam. No resistim, hem fracassat i condemnat les nostres ànimes a la foscor de l’ambició desmesurada, de l’individualisme suïcida.

Els polítics disserten de les raons d’Estat, parlen el seu doble llenguatge reunits per parlar del canvi climàtic i signar compromisos de mínims que no seran complerts. Diuen ser realistes, però la naturalesa no entén res del realisme humà i destrueix allà on ha estat més degradada, sigui per la guerra, sigui per l’explotació dels recursos, sigui per la nostra idea de progrés, la terra, el mar, l’aigua, l’aire es deterioren, muten i obliguen a migrar als que viuen a llocs erms.

Aquests dies he llegit, rellegit i subratllat aquest llibre fins a interioritzar-lo recordant-me el compromís que vaig adquirir quan vaig triar aquest ofici de periodista. Un llibre que hauria de ser de lectura obligada a les redaccions i a les facultats. No és l’únic llibre, ni l’única font de la que aprendre el compromís del nostre ofici. Hem de llegir a Chaves Nogales, l’obra completa del qual ha estat recentment publicada, a Agustí Calvet Pascual, àlies Gaziel, a María Luz Morales, que va ser la primera dona a dirigir la capçalera d’un diari en aquest país, La Vanguardia, i a la qual el franquisme va castigar per això empresonant-la durant quaranta dies i retirant-li la seva condició de periodista. Són alguns noms als que s’haurien de sumar molts d’altres, a la meva memòria alguns companys i tots els periodistes que any rere any són assassinats en l’exercici de la nostra professió.

En els últims anys, la convivència del periodisme amb la política ens ha perjudicat, per això «estem decidits a suprimir la política per a substituir-la per l’ètica. Això és el que anomenem una revolució.» Ah, important, tot el que va entre cometes són paraules d’Albert Camus.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li