Sobre ètica periodística

0
885

El 12 de juny del 2019 es va celebrar a Tunísia el 30è Congrés Mundial de la Federació Internacional de Periodistes (FIP). En aquesta convenció, es va confeccionar la Carta Mundial d’Ètica per a Periodistes de la FIP. Aquesta declaració de principis sobre la conducta que ens ha de guiar als periodistes completa i amplia la Declaració de Bordeus del 1954.

La Carta Mundial d’Ètica per a Periodistes de la FIP se sustenta en els principals textos del dret internacional i en la Declaració Universal dels Drets Humans. Un preàmbul i 16 articles componen aquesta guia sobre els deures i els drets ètics dels i les periodistes.

Definim què entenem per ètica. Evidentment és una branca de la filosofia dedicada a l’estudi de la conducta humana; l’ètica ens fa preguntar-nos què és el correcte i l’incorrecte, el que és bo i el que és dolent. L’ètica guia la nostra moral, ens ensenya el camí de la virtut, de l’haver de, el bon viure i la felicitat. Què diu el diccionari? Diu que és una ‘disciplina filosòfica que estudia el bé i el mal i les seves relacions amb la moral i el comportament humà’. També, en la seva segona accepció, un ‘conjunt de costums i normes que dirigeixen o valoren el comportament humà en una comunitat’. Els periodistes tenim una ètica professional que hem de reivindicar en aquest temps incert.

La incertesa comporta una mancada confiança, un sentiment d’inseguretat, d’inquietud, sensacions que sembren en el nostre estat d’ànim una percepció pessimista de la realitat. A això, col·labora la transmissió d’informacions que aprofundeixen en aquesta impressió.

Anem a pams.

Una situació incerta sempre té els seus endevins per anunciar mil i una calamitats i enyorar aquell temps en el qual vam creure viure en la certesa. El sentiment d’incertesa no ha aparegut d’un dia per un altre. L’agenda de la destinació es va desdibuixar amb la crisi financera i els governs no han sabut o volgut afrontar el desemparament de la ciutadania.

La nostra societat assumeix nous conceptes, com la revolució digital, la globalització econòmica, la intel·ligència artificial o el canvi climàtic, el significat del qual, de vegades, retrata un panorama catastròfic. Aquesta nova realitat és aprofitada pels populismes i els nacionalismes per pescar vots, en el riu regirat dels desencantats. D’altra banda, per als optimistes, que n’hi ha, la globalització és un món obert a infinitat d’oportunitats.

Davant ambdues realitats, quin paper juga el periodisme?

De moment, per mi, la confecció de la informació sofreix una deterioració ètica considerable. Ho sofreix,pel control que exerceixen sobre aquesta els partits polítics i els respectius governs per ells dirigits i, per descomptat, a aquesta degradació de la informació hi col·laboren els grans grups mediàtics. Col·laboren quan obliguen els periodistes a cobrir rodes de premsa que no admeten preguntes. Per mi, la resposta correcta seria no cobrir aquesta roda de premsa. L’explicació de sotmetre’s a aquesta tirania són les subvencions que reben els mitjans de comunicació, ingressos que no ajuden, pel que se sap, a pagar els anomenats becaris. Una altra anomalia és omplir els platons de televisió i els estudis radiofònics de tertulians que saben de tot i opinen de tot, això sí, sempre amb interessades opinions, segons a quin partit o mitjà de comunicació pertanyi el tertulià. Així, el periodisme perd la seva dimissió de servei públic i la seva ètica, la qual cosa permet filtrar narratives interessades, servides com a notícies fins a arribar a la contemplació, al meu entendre perplexa, de debats electorals en què es desqualifica, es discuteix a la contra, es dialoga poc i no es disserta sobre els problemes reals del país.

Aquest tipus de manipulació és percebuda per la ciutadania, fins i tot inconscientment, d’aquí, el seu afartament i la seva cerca d’altres formats d’informació, com són les xarxes socials. Exposada aquesta realitat, haig de citar l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que reconeix el dret de tota persona a accedir a la informació i a les idees. En aquest dret a la informació i l’accés a les idees se sustenta el treball del periodista, aquesta és la nostra responsabilitat.

Quan el periodisme no rep els recursos necessaris i no disposa de temps per elaborar una informació veraç i contrastada, llavors, la ciutadania busca a les xarxes socials la credibilitat que no tenen els mitjans de comunicació. Les normes de conducta dels periodistes en la recerca, edició, transmissió, difusió i comentari de notícies i informació, i en la descripció dels esdeveniments per qualsevol mitjà, són clares i estan recollides en l’esmentat article 19.

La ciutadania té dret a conèixer la veritat dels fets, aquest és un deure primordial del periodista. No informar sobre fets dels quals no es coneix l’origen. No suprimir informació essencial i no falsificar documents. Ser molt acurat amb els comentaris i documents publicats a les xarxes socials. Diferenciar clarament el que és informació del que és opinió. El o la periodista no utilitzarà mètodes deslleials per obtenir informació, imatges, documents o dades. La noció d’urgència o immediatesa en la difusió de la informació no prevaldrà sobre la verificació dels fets, les fonts i/o l’oferiment d’una resposta a les persones implicades. Rectificar els nostres errors de manera ràpida. Guardar el secret professional. Respectar la privadesa de les persones, la seva dignitat. El o la periodista vetllarà perquè la difusió d’informació o d’opinions no contribueixi a l’odi o als prejudicis i farà tot el possible per no facilitar la propagació de la discriminació per motius d’origen geogràfic, social, racial o ètnic, gènere, orientació sexual, idioma, discapacitat, religió i opinions polítiques. Aquest resum del codi ètic de laFIP em porta a pensar que molts d’aquests punts no es compleixen en el periodisme actual, sigui per la pressió de les empreses de comunicació o per la deterioració dels valors democràtics.

Aquesta passada setmana es va publicar l’informe d’Amnistia Internacional sobre el judici del procés. L’informe no deixa molt bé la justícia espanyola i li recomana que «Jordi Sánchez i Jordi Cuixart han de ser posats en llibertat de forma immediata i les seves condemnes han de ser anul·lades». I sobre la sentència, diu: «La vaguetat de la definició del delicte de sedició i la interpretació que ha desembocat en la condemna dels líders catalans podria tenir un efecte paralitzant perjudicial en les protestes pacífiques». Est és el resum de l’informe d’Amnistia Internacional. Bé, aquest informe ha passat de puntetes per la premsa d’àmbit nacional. A Catalunya s’ha divulgat més. Portaveus polítics han menysvalorat i criticat l’informe, donant carpetada a un tema la repercussió del qual si serà considerada pels jutges europeus.

A l’apartat d’informació complementària, Amnistia Internacional recorda que ha observat totes les accions seguides contra els 12 dirigents catalans en relació amb els fets de l’1 d’octubre del 2017 i conclou: «[…] la conducta pacífica en el desenvolupament d’una protesta pot estar sotmesa a certes restriccions, aquestes han d’estar degudament previstes en la llei. Tots els delictes han d’estar formulats amb suficient claredat per permetre que les persones regulin la seva conducta en conseqüència». Els jutges haurien de llegir molt detingudament, al meu entendre, l’informe d’aquesta ONG, també haurien de llegir-lo els polítics, perquè els uns i els altres legislin amb claredat i demostrin amb tota claredat i transparència la separació de poders a Espanya.

L’altra informació important, difosa per l’agència Europa Press, és: «El titular del Jutjat d’Instrucció Número 41 de Madrid, Juan Carlos Peinado, ha acordat la citació en qualitat d’investigats per un delicte de revelació de secrets de periodistes de vuit mitjans de comunicació _El Mundo, El País, ABC, El Confidencial, La Vanguardia, El Español, la Cadena Ser i RTVE_ per publicar informacions sobre el sumari dels membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) detinguts i empresonats per terrorisme per ordre de l’Audiència Nacional». Quan es va revelar informació sobre les ordres d’empresonament dels CDR, el sumari es trobava sota secret, que va ser aixecat setmanes després. Seria aquesta informació un exemple clar en què la deontologia del periodisme queda en dubte, o no, opini el lector.

El periodisme està perdut en el laberint de la tecnologia. Les empreses de mitjans de comunicació sofreixen una crisi de transformació i, en aquest país, els grups mediàtics estan en poques mans, la qual cosa no afavoreix la diversitat informativa. Aquesta crisi sistèmica del periodisme propicia, afortunadament, l’aparició de nous mitjans d’informació digitals, el control majoritari dels quals recau en els periodistes.

Per acabar, permeti’m el lector concloure amb unes paraules de Gabriel García Márquez: «[…] la consciència que l’ètica no és una condició ocasional, sinó que ha d’acompanyar sempre el periodisme com el brunzit al borinot». Aquesta consciència ètica ens fa periodistes.

Amnistia Internacional ha demanat una recerca imparcial, exhaustiva, independent i efectiva sobre totes les denúncies d’ús excessiu de la força, en què els responsables siguin portats davant la justícia, i que es prenguin mesures perquè aquest tipus d’actuacions no es repeteixin.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li