Sobre el periodisme

0
414

Mai, com fins ara, ha estat tan necessari l’ofici del periodisme. I, mai ho ha estat perquè no existien les tecnologies que avui fem servir. Els periodistes i els que ostenten el poder mai hem tingut una relació fàcil, sempre s’ha tractat d’una convivència tolerada per ells i, quan el periodisme passa segons que línies, els accionistes dels mitjans de comunicació pressionen perquè tal informació es matisi, perquè s’informi de tal o tal succés, perquè es creï una polèmica o altra, tal o tal altre estat d’opinió pública, perquè s’encobreixi un polític o altre i s’enalteixi a tal altre. Les anomenades clavegueres de l’Estat i els anomenats poders fàctics són grans constructors de la realitat informativa que diàriament consumim.

Amb la irrupció massiva de les tecnologies de la informació van aparèixer noves formes de comunicació. I al poder li va semblar bé: facilitava els seus negocis, imposava una certa idea de globalització i no calia utilitzar la censura informativa per desinformar; n’hi havia prou amb inundar les xarxes amb molta informació, saturar a la ciutadania i de pas crear una crisi en els mitjans de comunicació sense precedents. Des de l’aparició d’internet, de mica en mica els mitjans de comunicació s’han anat concentrant en poques mans. N’hi ha prou indagar en els tres grans grups de comunicació d’aquest país, mirar qui formen part dels seus accionariats i les relacions i les associacions que entre ells tenen per arribar a una conclusió raonada de què fan, com ho venen, a qui beneficien els missatges que transmeten. Respongui vostè, estimat lector, a les preguntes mnemotècniques i sabrà per què es creen les realitats informatives.

D’altra banda, la crisi del periodisme i de la cultura i la informació en general ha comportat l’aparició de mitjans de comunicació digitals el punt de vista i el tractament de la informació dels quals difereix una mica de la informació que es teixeix en les tertúlies de les grans institucions econòmiques i polítiques. Alguns d’aquests mitjans han estat creats per grups de periodistes per dignificar l’ofici, uns altres són finançats per la caverna feixista que encara subsisteix a Espanya. En tots dos casos, molts dels directors o redactors d’aquests mitjans digitals assisteixen diàriament a les televisions i ràdios dels grans grups comunicació com a tertulians de programes que ocupen grans franges horàries i on s’opina de tot i se sap o es fa veure que se sap de molt i de res.

Hi va haver un temps en què els mitjans de comunicació tenien equips d’investigació, feien reportatges en profunditat dels temes que en les redaccions es consideraven importants. Els redactors sortien al carrer a buscar la notícia, teixien xarxes de complicitats amb totes aquelles persones que, per la seva professió, podien facilitar dades d’interès per enriquir l’article, la crònica o el reportatge. Avui, els reporters passen hores i hores esperant davant la seu del partit polític, de la presó, del jutjat, del lloc en què es produeix la crònica de successos i, quan hi ha una acció ciutadana contra el desallotjament d’un afectat per la hipoteca i l’entitat financera o el fons voltor de torn li treu el seu habitatge o quan mor una dona de fred, llavors sí, el reporter hi va i informa. Rares vegades es compten les causes de la desigualtat la conseqüència final de la qual és una major pobresa al país. Aquest periodisme social que va a l’arrel dels problemes i intenta exposar-los al lector, oient o teleespectador de manera veraç, senzilla, sincera i rigorosa és cada vegada més escàs. En contrapartida, les tertúlies s’expandeixen com les basses d’oli. Poques vegades es parla del fons de la qüestió, de l’origen dels problemes.

Deia, al principi d’aquesta tribuna, que mai ha estat tan necessari l’ofici de periodista com ara. M’explico. Si informar és posar en comú una informació amb el receptor d’aquesta, aquesta informació ha de ser elaborada d’acord amb el codi ètic de la professió de periodista, atès que és el professional de la comunicació qui exerceix de codi, d’intermediari entre l’emissor i el receptor. Per contra, en aquests dies nostres, tenen més credibilitat les xarxes socials i creen més estat d’opinió aquestes xarxes que els mitjans de comunicació. El poder les ha potenciat, ha creat líders d’opinió i els ha anat i els va bé el que aquestes persones, que exerceixen la seva influència en milions de persones, opinen i ajuden a crear aquesta societat líquida tan real i en voga en els nostres dies.

De tant en tant, apareixen papers a Panamà que parlen de paradisos fiscals, tuits de ministres fugaços, als quals els costa el lloc, mitges veritats i mentides sense més. Quan aquest tipus d’informació confidencial afecta les elits, de seguida, els polítics que exerceixen el seu poder tutelat es dediquen a endurir el codi penal, a perseguir cantants de rap, actors incòmodes, periodistes i inclús polítics que se surten una mica de la línia discursiva de l’establert. Quan l’any 2012 vaig escriure la meva primera tribuna a Hora Nova, vaig dissertar sobre una falsa informació que s’havia estès com la pólvora per tots els mitjans de comunicació de l’Estat: era sobre una suposada carta que havia escrit José Luis Sampedro, aquell home savi que cada matí construïa la persona que era i, el venia fent, des de feia noranta-quatre anys. Bé, en aquella ocasió vaig escriure un paràgraf que passo a transcriure, no sense abans demanar-li disculpes al lector per citar-me a mi mateix: «Hi ha un món sense fronteres i universal. Un món en què el bo, el dolent, el real i l’irreal circula a la velocitat de la llum, és el món virtual de la xarxa. És un orbe ple de rumors i d’excessos d’informació. Pot confondre a qui navega pels seus bits. Per això, cal defensar la llibertat d’expressió i el dret a una veritat, al més objectiva possible. No podem acceptar que s’atribueixi l’autoria d’un escrit a qui no l’ha escrit. Mai com en aquest temps ha estat tan necessari el codi, això és el que fem els periodistes entre el receptor i l’emissor, verificar la informació anant a les fonts». Dijous passat vaig passar per la redacció d’Hora Nova. Vaig parlar amb un company sobre la necessitat de l’anàlisi fonamentat que hauríem de fer els periodistes. Tornar a les fonts, verificar i informar del que de veritat està passant, desxifrar el llenguatge dels polítics quan diuen una cosa en públic i una altra en privat; buscar l’opinió dels experts en aquelles informacions que desconeixem i transcriure-les al més fidelment possible als receptors. Parlava amb el company del nostre ofici, de la necessitat de defensar-lo i exercir-lo i d’analitzar un món que pateix un profund canvi científic i tecnològic; un món que s’enfronta a un canvi climàtic que causa sequeres, pobresa extrema, fam i guerres a l’Àfrica i en altres zones del món; aquestes plagues converteixen el Mediterrani en un cementiri marí per vergonya d’una Europa que no vol assumir la seva responsabilitat en aquesta tragèdia que vivim diàriament. Joan Manuel Serrat va posar música a uns versos de Mario Benedetti, aquell poemari convertit en disc es titulava El sud també existeix. Era un bell cant a milions de persones, les del sud, a les que el nord ric els ordena i els compra quotes de contaminació per seguir deteriorant l’atmosfera, la capa d’ozó, perquè el canvi climàtic avanç, perquè les fronteres entre el nord i el sud s’omplin de murs, com el que vol construir Trump entre els Estats Units i Mèxic; fronteres convertides en filats a Ceuta i Melilla. Aixecaran murs, enviessin fragates, sembraran la guerra allà on els interessi, però el planeta no coneix fronteres, ni el vent passa duanes, ni els rius ni els mars s’aturen en els passos fronterers. El nord, és a dir, nosaltres, seguirem vivint en el nostre món confortable i ben proveït, tot i que, potser, aquest anomenat quart món que viu en els nostres pobles i ciutats, aquest món que s’abasteix del banc d’aliments, de les ajudes de l’assistència social i de les ONGs que treballen per tenir cura de mitigar les desigualtats que crea una societat en la qual tots som responsables, potser, aquesta realitat ens ajudi a despertar la nostra consciència.

Hem d’aprofundir en aquest canvi global que anuncien els científics; hem de preparar per al canvi a una societat digital, ara bé, sense perdre’ns en el laberint de la tecnologia, el món digital com ho ha estat i és el món analògic, són mons humans, creats per i per a nosaltres. Però, sobretot, hem de prendre consciència de la necessitat de canviar-nos a nosaltres mateixos, ja que aquest canvi global és inexorable. No és una tasca fàcil, el primer pas és ser conscient, ara bé, aquest món nou només està implantant-se en un hemisferi del planeta, en l’altre, on les poblacions són més joves, on hi ha més naixements que morts, encara que la fam empenyi i la crueltat s’exerceixi amb un fusell empunyat per un nen soldat, allà en aquest altre hemisferi, les úniques tecnologies que arriben són les de les nostres deixalles. En altres paraules, internet no és universal, ni la sanitat ni l’educació tampoc ho són. Fins i tot en les nostres desenvolupades societats, en moltes cases no existeixen aquestes tecnologies i el que sorprèn més, el desconeixement dels pros i contres de les pròpies eines tecnològiques. Penso que d’aquest món tan desigual, tan en perill, hem d’informar els periodistes i fer-ho en profunditat i sense por. Sovint, som esclaus de les nostres pròpies rutines. Aquest ofici necessita molta vocació, utilitzar la investigació, no com una especialitat de l’ofici, sinó per ser conscients que l’ètica que ens ha d’acompanyar sempre.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz