Simón Elías: ‘Ara hi ha una visió molt més real de la muntanya’

0
1956

La dinovena edició de la Mostra de Muntanya i Aventura de Figueres, organitzada pel Centre Excursionista Empordanès, arriba aquest dissabte al seu punt final. Ho farà amb un convidat d’excepció, l’alpinista i escriptor Simón Elías (Logronyo, 1975), que oferirà una conferència vinculada amb els cercadors de cristalls dels Alps, un col·lectiu del qual ell mateix en forma part


Recorda el seu primer contacte amb la muntanya?
Arriba uns dies després de néixer. Dels braços de la meva mare vaig anar a parar al poble on vivien els pares, un lloc abandonat que ells recuperaven juntament amb altres intel·lectuals i idealistes de l’època. Allà vivíem a mil metres i escaig d’altitud, una mica desconnectats de la civilització i amb els rigors del clima. Vaig créixer en aquest ambient de naturalesa total, una immersió absoluta. Més endavant, ens vam mudar a un lloc encara més allunyat, al santuari de la Virgen de Lomos de Orios, a 1.500 metres d’altitud, a la serra de Cameros, entre la Rioja i Sòria. Els pares van decidir anar allà per allunyar-se, encara més, d’aquell mundanal soroll de finals del franquisme, i es van dedicar a estudiar, a continuar estudiant: el pare, per exemple, va mantenir els seus treballs d’antropologia, estudiava els pastors transhumants. Ell mateix, de fet, continuava essent pastor: teníem un gran ramat de vaques –uns seixanta caps– i també algun cavall.

Una vida, la seva, directament entrellaçada amb la naturalesa.
Sí. La meva vida, de petit, va transcórrer només enmig d’aquesta naturalesa d’alta muntanya, un entorn abrupte que incitava a anar a pescar, a investigar o a posar la mà sota les pedres. Per tant, el meu contacte amb la muntanya és primari i molt natural, m’ha acompanyat tota la vida i, potser, el fet de ser alpinista i guia de muntanya és una manera de retornar a aquesta infantesa beneïda per la naturalesa i la cosa salvatge.

Concep una vida sense contacte permanent amb l’entorn natural?
Sí, és clar que la concebo. M’encanten les grans ciutats, tancar-me durant dies en un espai i llegir i escriure. Però el que sí que no concebo és una vida sense contacte amb la naturalesa: m’agrada desconnectar d’ella, però sempre amb l’objectiu de tornar-hi i de passar temps allà dalt. Hi ha altres coses meravelloses a la vida que es fan des de la reflexió i l’amor, coses que necessiten espais més càlids i bondadosos i segurament menys aspres i minerals com la muntanya.

Sempre ha defensat un ideal de muntanya lliure, poc competitiva. És una causa perduda?
És una causa completament perduda, sí. D’alguna manera, el context és tan incongruent que jo mateix, amb la meva feina de guia i de divulgador, ajudo que la gent vagi a la muntanya. Ara bé, sempre hi ha una muntanya més espiritual que es troba al darrere d’aquesta muntanya de moda que puja i baixa en funció de l’època, i que ara està clarament a l’alça. Aquesta muntanya més enigmàtica, que continua essent salvatge, es troba al darrere d’aquest teló de moda, passatger, que evolucionarà i canviarà. Aquesta muntanya més espiritual és aquella on es passen els dies en el bivac, compartint un tros de pa dur amb el teu company, amb fred, veient des de lluny les llums de tota aquesta gent que es dirigeix a la muntanya més comercial i desenvolupada. Existeixen les dues muntanyes, i és cert que per a la muntanya comercial és una causa perduda, però hem de seguir evolucionant en aquest sentit i adaptar-nos, tenint en compte que la muntanya és essencialment humana.

També parla d’un alpinisme global. A què es refereix?
Entenc la muntanya com una totalitat, amb tot el que hi succeeix i la travessa: des de les activitats esportives fins a les pràctiques més contemplatives o espirituals o al fet d’entendre el pastor, el so d’una font que brolla o el d’un ocell que canta. Aquesta totalitat de la muntanya és el que m’atrau i el que ha fet que la meva relació amb ella evolucioni i no es quedi estancada.

Només fa falta anar a una botiga especialitzada per comprovar que els esports de muntanya estan en auge. Quina opinió en té, d’aquesta tendència?
Crec que la gent té ganes d’estar a la naturalesa, d’estar a la muntanya, en aquest cas. Hi ha pocs llocs de naturalesa real i salvatge en el món, potser els oceans, els pols, les muntanyes o els deserts, espais una mica extrems per les seves condicions climàtiques. I la gent busca aquest contacte perquè necessita reconnectar amb la naturalesa, però també perquè estem veient que això és finit i caduc, que cada cop queda menys, i per tant es valora molt més el fet d’estar allà dalt amb el vent i el fred. Estem començant a entendre aquests valors, i això és bo encara que ho fem des de la targeta de crèdit. Vivim en una societat capitalista, però cada cop retornem més la mirada al que és natural.

La societat és conscient de l’impacte global de la muntanya?
Considero que sí. Per això estan succeint coses com que l’alpinisme sigui declarat com a Patrimoni de la Unesco; que tinguem societats ecologistes que estiguin enfocades a la muntanya, com Mountain Wilderness, o que una campanya de protecció com Protect Our Winters (POW), fundada per un campió de snowboard, s’hagi convertit en un moviment mundial en la lluita contra el canvi climàtic i per entendre què està passant a les muntanyes. De fet, els mateixos guies estem molt sensibilitzats. A Chamonix el canvi és clar i està modificant la manera com exercim la professió: s’ha creat un grup de reflexió conservacionista i ecologista que realitza formacions sobre el tema. En definitiva, crec que sí que hi ha una consciència del que implica la muntanya, dels seus perills i de les seves virtuts. Ara hi ha una visió molt més real de la muntanya que la que hi havia als anys cinquanta o seixanta, quan era un lloc molt més inaccessible, exòtic i carregat de llegendes i de falsos testimonis.

Sempre que pot realitza escapades d’escalada o alpinisme. Què l’empeny a emprendre noves aventures?
L’esperit d’exploració, de buscar noves coses i de confrontar el que es desconeix, però no només en el sentit d’ascendir una muntanya en la seva part més tècnica o física, sinó també tot el que comporta de treball, cartografia, geografia o de conèixer la gent que viu al peu de la muntanya, gent que aporta un món molt ric i omplert de matisos i aprenentatges. D’alguna manera, m’agrada seguir fent el que he fet tota la vida: estar a la muntanya, m’agrada estar-hi. A vegades per fer coses, altres per no fer-ne; a vegades per fer una escalada molt difícil, d’altres per preguntar sobre cançons o sobre llegendes d’indrets màgics…

Té algun repte futur en ment?
El principal repte és construir la meva casa. Començo aquesta primavera i serà una gran ascensió (riu). A partir d’aquí el que vull és passar temps a la muntanya amb els clients, amics, sol… Crec que el principal repte és estar a la muntanya i poder mantenir aquest ritme de passar temps allà dalt.

I en àmbit literari, té algun projecte a l’horitzó?
Sí, hi ha un parell de coses. És un treball lent, una mica tediós, i això fa que avanci a cops, però hi ha dos llibres que tiren endavant tímidament, així com un documental que també va agafant forma o els projectes dels còmics que fem amb el dibuixant César Llaguno, que es van publicant a la revista Oxígeno i que en algun moment formaran part d’un llibre. Hi ha petits projectes i, per tant, una certa continuïtat intel·lectual en aquest sentit.

Aquest dissabte serà el protagonista de la Mostra de Muntanya. De què parlarà?
La meva conferència a la Mostra de Muntanya té l’objectiu de fer descobrir el món dels cercadors de cristalls als Alps, un àmbit que té molt a veure amb l’alpinisme, de fet ve de l’alpinisme i està omplert d’alpinisme, però que va molt més enllà. Es tracta d’una tradició mil·lenària que encara s’està realitzant i que, mitjançant l’alpinisme, permet accedir a llocs on es poden trobar cristalls de quars, fluorita o anatasa que es van formar fa vint milions d’anys i gràcies a l’erosió i a la capacitat geològica d’aquestes muntanyes surten a l’exterior abans que la mateixa muntanya els converteixi en pols. Els cristallers dels Alps és un grup del qual tinc la sort de formar part, i és una activitat que s’ha convertit en una de les meves grans passions.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li