Sílvia Osuna: «Si volem progressar com a societat, necessitem investigar»

0
1066

La castellonina és investigadora científica de la Universitat de Girona i el seu dia a dia el passa a l’Institut de Química Computacional i Catàlisi. Actualment Osuna està a l’equador d’un projecte sobre el disseny racional de nous enzims. Pel que fa a la seva feina, assegura que és «una muntanya russa» i que els resultats «no surten ni a la primera ni a la segona»


 

Primer de tot, enhorabona per ser la guanyadora del Premi Jove Investigador 2019. Quin significat té aquest reconeixement?
És un premi que dona cada any l’empresa Lilly juntament amb la Reial Societat Espanyola de Química i premien gent jove, de menys de 40 anys, que estiguin fent recerca en el camp de la química. S’ha de dir que la majoria d’anys s’han donat premis a química de síntesi, és a dir, química sintètica, i no és la meva branca, però aquest any ha sigut diferent.

A vostè li reconeixen el disseny racional de nous enzims. Amb paraules senzilles, què és? I primer de tot, què és un enzim?
Els enzims són unes molècules que tenim al cos, que són proteïnes, i són capaces de fer que les reaccions químiques del nostre cos vagin més de pressa. Aquestes molècules s’anomenen catalitzadors, per tant els enzims són catalitzadors. I la nostra recerca està basada a agafar enzims naturals i fer-los modificacions per tal que accelerin diferents reaccions químiques d’interès industrial.

I això, aplicat al dia a dia de les persones, com es percep?
Això voldria dir que, per exemple, les indústries podrien fer servir enzims als seus reactors per fabricar els diferents productes o medicaments, entre altres. El fet d’utilitzar un enzim, que són els catalitzadors més eficients que tenim, faria que tot es pogués fabricar més de pressa, de manera més verda (ecològica i sostenible) i a temperatures més baixes, per tant, a temperatura ambient. Això significa que es necessitarien menys recursos per poder fabricar el mateix. I es cuidaria més el medi ambient.

I es pot aplicar a qualsevol camp?
Sí, en principi sí. Però és clar, dissenyar enzims és car avui en dia i, per tant, la indústria que està més interessada en aquesta recerca és la farmacèutica. Perquè el producte és car i els compensa invertir-hi.

El seu dia a dia és a l’Institut de Química Computacional i Catàlisi (IQCC) de la Universitat de Girona. Com és la jornada laboral d’una investigadora?
Nosaltres som químics computacionals, això vol dir que ens passem el dia treballant amb un ordinador per fer càlculs. Mitjançant els càlculs teòrics determinem quins canvis s’han de fer a l’estructura de l’enzim perquè faci la reacció que ens interessa. El meu dia a dia és davant l’ordinador: amb l’ordinador envio una sèrie de càlculs matemàtics que es calculen a uns superordinadors, un dels quals és a la Universitat de Girona, però també tenim accés a altres, com el Barcelona Supercomputing Center. I és allà on es calculen totes les probabilitats de canvis i obtenim quin és el millor.

Normalment són investigacions a molt llarg termini, és així?
Són a llarg termini, ara el projecte que tenim entre mans és de cinc anys i ja fa dos anys i mig que hi treballem, estem a la meitat.

I quan s’acabi aquest projecte, com repercutirà a la realitat?
La recerca, per mala sort, va molt més a poc a poc del que voldríem. Però bé, espero que no d’aquí a dos anys i mig però sí d’aquí a deu anys o menys la indústria faci aquest pas i comenci a utilitzar catalitzadors més eficients per fabricar de manera més eficient i verda.

Per tant, això pot beneficiar el canvi climàtic?
Sí, la indústria que es considera verda és la que contamina menys i necessita menys energia per fabricar el mateix. I al final això ens afecta a tots.

Vostè és una de les científiques més joves del panorama gironí, com a mínim, però ha assolit molts èxits en les seves investigacions. Què atrapa, d’aquesta branca?
A mi m’agrada molt el coneixement. Cada dia aprens coses noves i el fet d’entendre com funciona segons què és molt interessant. Al final són molècules que tenim al cos i entendre com funcionen no només interessa pel projecte en si, interessa per moltes altres coses. També per malalties, per saber com trobar cures… i el que m’agrada i em motiva és el coneixement i aprendre cada dia, ja que fa la sensació que vas avançant.

Avui què ha après, per exemple?
Ostres… i explicat de manera fàcil, no? [Entre riures.]

Sí, si us plau… si no, la majoria ens perdrem.
Doncs avui hem estat acabant un estudi en el qual hem agafat un enzim natural que està format per dues unitats i hem entès, a partir d’uns canvis que hem fet a l’estructura, com han afectat i han fet que aquest enzim que funcionava amb les dues unitats ara funcioni només amb una.

Carai, definitivament soc de lletres. Com la descobreix, la química?
A l’institut i després, lògicament, a la universitat. Bé, també a l’escola quan fas medi es tracta una mica la química, però jo no ho recordo. Val a dir que ara es treballa més que abans i de manera més agradable. Penso que ara els estudiants estan molt més informats. Per exemple, he anat a molts instituts que fan la setmana de la ciència.

La seva branca és la investigació i un dels principals problemes són els pocs recursos que s’hi inverteixen…
Sí, sembla que no s’entén, oi? No es veu com una inversió, es veu com una despesa. Però és clar, cal pensar que la recerca pot canviar el nostre futur.
S’ha de canviar la mentalitat de la societat i intentar que els polítics inverteixin. Sempre es volen resultats a curt termini i la pregunta sempre és: «Però això quan ho tindrem?», «quan ho sabrem?». La investigació no té dates.

Cap on ha de mirar el futur de la recerca?
Hi ha molts camps, en el meu està clar que el tema de l’energia és essencial pels temps que venen i relacionat amb això hi ha el descobriment de nous catalitzadors i noves maneres de fabricar els productes. I evidentment tot el camp mèdic i de malalties o com curar el càncer.

I un cop acabi el seu projecte, de cinc anys, ja sap cap on seguirà?
Sí, la vida d’un investigador es basa a demanar diners per projectes, perquè si no hi ha diners no podem avançar. Abans que s’acabi un projecte, els investigadors ja demanem més diners perquè, a més a més, saps que és un procés que va molt lent. I triguen molt a donar-te’n. Has d’anar fent amb previsió i demanar inversió per a projectes i tenir projectes per tal que la teva idea pugui tirar endavant.

I quin li agradaria tirar endavant?
Com a investigadora jove ara tinc el projecte de l’European Research Council (Consell Europeu d’Investigació) que és a escala de starting, per tant, de començament. I el que fa aquest consell és donar inversió per a projectes a escala de starting, després de consolidator i finalment d’advance. I ara la idea és que quan acabem l’starting intentarem demanar el consolidator. Però és clar, és molt difícil que el donin, òbviament, ja que és en tot l’àmbit europeu. És molt complicat però també hi ha subvencions per a projectes en l’àmbit del Ministeri espanyol, que també inverteix, el que passa és que la contribució d’Europa no té res a veure amb la d’Espanya.

ÀNGEL REYNAL

Es nota molt la diferència? No hi ha massa aposta pel que fa a Espanya, no?
No hi ha color i contrasta amb altres països. A Espanya els diners per a projectes que es donen a investigadors són bastant modestos i, en canvi, països com Alemanya, Holanda o Anglaterra ja tenen uns projectes que potser no estan a l’altura d’un projecte d’Europa però són bastant equiparats. Per tant, si no tens la subvenció d’Europa, tens la del país, que és més fàcil d’aconseguir. Però aquí Espanya no és el cas.

Vostè va estar una temporada als EUA, per fer la tesi. No s’ha plantejat mai tornar a marxar per millorar les condicions de la seva trajectòria professional?
No. I és trist perquè a mi m’agradaria poder fer les investigacions aquí, soc d’aquí i hi ha altres temes com ara familiars i personals que em lliguen aquí. El meu somni és quedar-me i intentar que la recerca es pugui fer aquí. Però sí que és veritat que a altres països és més fàcil i hi ha molts més recursos.

Hi ha molta competència al món científic?
Sí, cal pensar que hi ha un pressupost de diners, i tots els investigadors competim per obtenir una part d’aquesta partida. També hi ha molta col·laboració, eh?

I essent investigadora jove i dona, s’ha trobat mai en situacions de dir «si fos un home, això seria diferent»?
Sí, a la societat encara hi ha tabús i mancances. Hem d’evolucionar molt en aquest sentit, m’han fet molts comentaris que m’han sabut greu i he pensat: «Ostres, si fos un home, això no m’ho estaries preguntant». Potser és veritat que en altres sectors es nota més però, tot i això, en un sector que sembla que és intel·lectual i en què ens basem en la ciència, encara et trobes moments i comentaris masclistes.

Amb el temps, hi ha més dones científiques i investigadores que abans?
Sempre soc positiva i penso que sí, cada vegada serem més dones als laboratoris. Però la veritat és que els números no són gaire bons. És cert que a Química hi ha moltes noies que fan la carrera, més de la meitat, diria, que és molt bo. Però llavors mires altres xifres i, per exemple, pel que fa al doctorat ja no hi ha tanta representació i en el món de la investigació encara menys. I així va reduint-se…

La investigació té futur? Les noves generacions aposten per aquestes branques?
Sí, el problema, però, és el de sempre, la manca i la necessitat d’inversió per tirar endavant…

Com s’hauria de convèncer la societat de la importància de la investigació?
A través d’una millor educació i que des d’un principi ja es faci veure a la gent que la investigació és clau i essencial. Si volem progressar com a societat, necessitem investigar. Però vaja, potser als qui tenen una certa edat ja no els convencerem. Ara bé, als més menuts sí, amb una bona educació.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li