
En el principi, home i dona eren un doble ser. Un dia, van enfuriar els déus i aquests els van separar, i des de llavors, estem destinats a buscar-nos els uns als altres. A mi m’agrada més aquesta rondalla que la d’Adam i Eva, perquè no pinta la dona com la costella de l’home. De la història del Gènesi, m’agrada que Eva incités Adam a menjar la poma del coneixement i, no m’agrada gens el cà stig divà que van sofrir per això.
En fi, rondalles a part, homes i dones som iguals davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Una altra cosa Ă©s el compliment o no de les lleis. Vegem: a igual treball, generalment, les dones cobren menys salari. Els llocs directius, de qualsevol professiĂł, sĂłn majoritĂ riament ocupats per homes i les excepcions que confirmen la regla sĂłn publicitades fins a no poder mĂ©s i venudes com alguna cosa extraordinĂ ria. Penso que mentre la desigualtat sigui la regla i als Ă©ssers humans se’ns discrimini per gènere, creença, orientaciĂł sexual o pensament polĂtic, les nostres societats no seran justes ni igualitĂ ries.
En la meva infà ncia, la meva mare era mestressa de casa i en el seu DNI hi posava de professió «les feines de casa». Aquestes consistien a fer-nos el menjar, rentar-nos la roba, portar-nos al col·legi, anar a la compra i tenir neta la casa. Crec que bà sicament aquestes eren les tasques que es consideraven la feina de casa, però n’hi havia més, moltes més: pintar la casa, arreglar un endoll, cuidar els majors, apedaçar el trencat dels pantalons. També, aquestes mares abnegades, segons el manual de la senyora Elena Francis o la senyora Montserrat Fortuny, havien de ser submises esposes que atenguessin totes les necessitats dels seus marits.
En els anys de la meva infà ncia, encara, les dones necessitaven l’autorització del marit per comprar, per exemple, una rentadora. En aquells grisos anys, les meves cosines més grans van haver de fer el servei social en la Secció Femenina de la Falange. En aquesta espècie de mili les dones aprenien les feines de casa i a ser submises mestresses de casa. Era la idea que tenia el franquisme del que havien de ser i fer les dones.
Quan jo era petit no existia la violència de gènere. Llavors el maltractament a una dona era perquè el seu marit l’estimava molt, arribava cansat del treball, venia amb una copa de més o vagi saber-se quins altres motius al·legava el violent, quan en l’à mbit domèstic exercia la covardia del poder de la força.
Quan vaig créixer, les meves germanes ajudaven en les tasques de casa. Jo no, era el noi i per aquesta qüestió estava rebaixat de tals tasques. Hi havia en aquella societat oprimida de la meva infà ncia una servitud voluntà ria d’unes dones a les quals se’ls havien negat els drets més elementals. Dones que havien de ser submises i procrear i criar fills.
Aquelles dones van educar els seus fills i filles en els valors que havien conegut i quan els aires de llibertat es van emportar els nĂşvols negres de la dictadura, per elles, aquell aire no va trencar les seves cadenes i van seguir amb la seva servitud, voluntĂ ria? Les seves filles es van incorporar al mĂłn laboral, van formar famĂlies mĂ©s obertes i lliures, però el pes de casa seva ha seguit recaient en elles. Avui, les netes d’aquelles dones lluiten per una igualtat que encara no han aconseguit.
Hi ha homes que assassinen les seves dones. Hi ha homes que consideren la dona com una propietat. Hi ha covards que es diuen homes per vexar les seves dones. Hi ha polĂtics abjectes que neguen la violència contra les dones. I hi ha dones que encara defensen la desigualtat entre elles i els homes.
En aquests dies de judici sumarĂssim a unes idees, la paraula llei Ă©s utilitzada i emmarcada en els diferents instruments jurĂdics que s’utilitzen per emetre una sentència. Atent, en esdevenir de l’esmentat judici, no puc deixar de pensar en els mĂşltiples i diaris incompliments de la ConstituciĂł i dels codis jurĂdics, el mĂ©s notori, el de la desigualtat entre homes i dones. Si tots els espanyols som iguals davant la llei i tenim els mateixos drets, reconeguem-ho, poc mĂ©s del cinquanta per cent dels ciutadans espanyols, Ă©s a dir, les dones, sĂłn menys iguals i, per tant, tenen menys drets.
No conec cap tribunal que tingui oberta cap causa contra aquest incompliment constitucional. No sé de cap sentència condemnatòria contra els qui paguen menys a una dona que a un home en igualtat de treball i responsabilitat.
En aquestes mateixes pĂ gines, crec recordar que vaig titular una d’aquestes tribunes amb el tĂtol d’una pel·lĂcula de Marco Ferreri: «El futur Ă©s dona». I ho Ă©s quan sĂłn mĂ©s les dones universitĂ ries que els homes, encara que el nombre de rectores d’universitat no sigui equiparable al nombre de rectors. Ho Ă©s quan la sanitat i l’ensenyament estĂ en mans femenines. Em detinc en el tema de l’educaciĂł: a elles, a les educadores (i a ells, que tambĂ© eduquen) els correspon la labor d’educar en igualtat a nens i nenes, d’inculcar-los als educands els valors que no diferencien les persones pel seu gènere.
I quan miro en el bagul dels records i em veig en una escola de nens i nenes separats en aules diferents i sortint al pati a diferents hores, quan recordo l’institut de les noies i el dels nois, quan anhelo, de vegades, les hores de sortida de classe quan et podies apropar a aquella noia per la qual bevies els vents, penso que s’ha avançat molt, que a les aules no se separen nois i noies, que, a priori, aquests joves estudiants tindran els mateixos drets i obligacions al món adult que els toqui en sort viure, i no obstant això, no puc obviar els molts obstacles que encara queden per salvar perquè la igualtat entre homes i dones sigui una realitat.
La nit del 7 de març tornava de Girona a Roses. Vaig encendre la rĂ dio i en el dial vaig començar a sentir la veu d’Àngels BarcelĂł. La periodista moderava un debat entre les representants del PSOE, el PP, Podem, Cs i Vox. Dissertaven sobre el 8 de març, sobre el que havien fet o deixat de fer els seus respectius partits respecte a la igualtat entre homes i dones. TambĂ© exposaven els seus programes electorals i acusaven les altres formacions del que s’ha fet i del que hi ha per fer. Mentre les sentia, vaig pensar si aquestes dones polĂtiques creuen que els oĂŻdors som estĂşpids i desmemoriats, si pensen que qualsevol adjectiu pot ocultar el seu veritable pensament. Vaig sentir certa pena, ja que aquelles dones en els seus discursos em van semblar molt homenĂvols. Crec que les seves proclames venien enllaunades abans d’entrar a l’estudi radiofònic i que poc van aportar al discurs polĂtic. La seva manera de veure les coses, d’enfocar la realitat, no va ser diferent de la manera de veure i enfocar la polĂtica dels homes dels seus respectius partits.
Sentia i recordava el llibre La rebel·liĂł dels animals, d’Orwell: aquelles dones vociferaven les consignes que fan que els ciutadans s’allunyin de la polĂtica, aquelles dones abrigallaven amb les seves paraules als lĂders dels seus partits, tots homes, per cert. No vaig acabar d’escoltar el debat. No vaig ser capaç d’arribar a casa escoltant-les. Vaig moure el dial i vaig escoltar homes dient les mateixes coses que aquestes dones. Em va semblar que la igualtat en les flĂ mules d’ells i elles eren una realitat, però, per mi, aquesta igualtat no Ă©s un procomĂşn (ja saben, allò que Ă©s de tots i no es pot ni comprar ni vendre) d’una societat igualitĂ ria.
He tingut la sort de trobar, en la meva noia, la persona amb la qual camino per la vida. Amb ella, vaig formar la nostra famĂlia, junts i iguals, portem el dia a dia de les nostres vides. Però el que encara no he aconseguit Ă©s llevar-me la xacra d’una educaciĂł masclista. Em queda molt camĂ per recĂłrrer. SĂ© que ella Ă©s igual que jo, que tots dos tenim els mateixos drets i deures i, no obstant això, deixo que el pes del dia a dia, a casa nostra, recaigui mĂ©s sobre les seves espatlles que sobre les meves. Encara se m’escapa allò de «jo t’ajudo»! Encara li dic: «què faig?». La iniciativa no surt de mi. Espero les seves indicacions per saber què haig de fer. A estones, quan la lucidesa m’arriba, soc capaç de prendre la iniciativa i fer una mica de la casa sense cap mena d’instrucciĂł. Secretament, espero, com un nen petit, que la meva noia em feliciti, la qual cosa evidentment no fa, per què hauria de fer-ho? Per ventura la felicito jo per totes les iniciatives que ella pren diĂ riament?
El passat 8 de març milions de dones van celebrar el seu dia demanant la igualtat, el fet de poder sortir al carrer sense tenir por, sense haver de sofrir assetjament, sense tenir temor de ser violades, sense haver de ser assassinades per ser dones. Els dies han passat. Els titulars dels periòdics i dels informatius estan centrats en altres assumptes, sembla que fins al proper 8 de març no han de tornar a parlar de paritat, de violència masclista, de rajades cruels de violadors. I, no obstant això, en aquests dies han estat assassinades dones per les seves parelles.
Voldria acabar aquesta tribuna citant Montaigne: «Hi ha, sens dubte, una bella harmonia quan van plegats la dita i el fet; i no nego que la dita, quan és seguida pels fets, té més autoritat i eficà cia». Sigui.
Leave a Reply