Servitud, voluntĂ ria?

0
487

En el principi, home i dona eren un doble ser. Un dia, van enfuriar els déus i aquests els van separar, i des de llavors, estem destinats a buscar-nos els uns als altres. A mi m’agrada més aquesta rondalla que la d’Adam i Eva, perquè no pinta la dona com la costella de l’home. De la història del Gènesi, m’agrada que Eva incités Adam a menjar la poma del coneixement i, no m’agrada gens el càstig diví que van sofrir per això.

En fi, rondalles a part, homes i dones som iguals davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Una altra cosa és el compliment o no de les lleis. Vegem: a igual treball, generalment, les dones cobren menys salari. Els llocs directius, de qualsevol professió, són majoritàriament ocupats per homes i les excepcions que confirmen la regla són publicitades fins a no poder més i venudes com alguna cosa extraordinària. Penso que mentre la desigualtat sigui la regla i als éssers humans se’ns discrimini per gènere, creença, orientació sexual o pensament polític, les nostres societats no seran justes ni igualitàries.

En la meva infància, la meva mare era mestressa de casa i en el seu DNI hi posava de professió «les feines de casa». Aquestes consistien a fer-nos el menjar, rentar-nos la roba, portar-nos al col·legi, anar a la compra i tenir neta la casa. Crec que bàsicament aquestes eren les tasques que es consideraven la feina de casa, però n’hi havia més, moltes més: pintar la casa, arreglar un endoll, cuidar els majors, apedaçar el trencat dels pantalons. També, aquestes mares abnegades, segons el manual de la senyora Elena Francis o la senyora Montserrat Fortuny, havien de ser submises esposes que atenguessin totes les necessitats dels seus marits.

En els anys de la meva infància, encara, les dones necessitaven l’autorització del marit per comprar, per exemple, una rentadora. En aquells grisos anys, les meves cosines més grans van haver de fer el servei social en la Secció Femenina de la Falange. En aquesta espècie de mili les dones aprenien les feines de casa i a ser submises mestresses de casa. Era la idea que tenia el franquisme del que havien de ser i fer les dones.

Quan jo era petit no existia la violència de gènere. Llavors el maltractament a una dona era perquè el seu marit l’estimava molt, arribava cansat del treball, venia amb una copa de més o vagi saber-se quins altres motius al·legava el violent, quan en l’àmbit domèstic exercia la covardia del poder de la força.

Quan vaig créixer, les meves germanes ajudaven en les tasques de casa. Jo no, era el noi i per aquesta qüestió estava rebaixat de tals tasques. Hi havia en aquella societat oprimida de la meva infància una servitud voluntària d’unes dones a les quals se’ls havien negat els drets més elementals. Dones que havien de ser submises i procrear i criar fills.

Aquelles dones van educar els seus fills i filles en els valors que havien conegut i quan els aires de llibertat es van emportar els núvols negres de la dictadura, per elles, aquell aire no va trencar les seves cadenes i van seguir amb la seva servitud, voluntària? Les seves filles es van incorporar al món laboral, van formar famílies més obertes i lliures, però el pes de casa seva ha seguit recaient en elles. Avui, les netes d’aquelles dones lluiten per una igualtat que encara no han aconseguit.

Hi ha homes que assassinen les seves dones. Hi ha homes que consideren la dona com una propietat. Hi ha covards que es diuen homes per vexar les seves dones. Hi ha polítics abjectes que neguen la violència contra les dones. I hi ha dones que encara defensen la desigualtat entre elles i els homes.

En aquests dies de judici sumaríssim a unes idees, la paraula llei és utilitzada i emmarcada en els diferents instruments jurídics que s’utilitzen per emetre una sentència. Atent, en esdevenir de l’esmentat judici, no puc deixar de pensar en els múltiples i diaris incompliments de la Constitució i dels codis jurídics, el més notori, el de la desigualtat entre homes i dones. Si tots els espanyols som iguals davant la llei i tenim els mateixos drets, reconeguem-ho, poc més del cinquanta per cent dels ciutadans espanyols, és a dir, les dones, són menys iguals i, per tant, tenen menys drets.

No conec cap tribunal que tingui oberta cap causa contra aquest incompliment constitucional. No sé de cap sentència condemnatòria contra els qui paguen menys a una dona que a un home en igualtat de treball i responsabilitat.

En aquestes mateixes pàgines, crec recordar que vaig titular una d’aquestes tribunes amb el títol d’una pel·lícula de Marco Ferreri: «El futur és dona». I ho és quan són més les dones universitàries que els homes, encara que el nombre de rectores d’universitat no sigui equiparable al nombre de rectors. Ho és quan la sanitat i l’ensenyament està en mans femenines. Em detinc en el tema de l’educació: a elles, a les educadores (i a ells, que també eduquen) els correspon la labor d’educar en igualtat a nens i nenes, d’inculcar-los als educands els valors que no diferencien les persones pel seu gènere.

I quan miro en el bagul dels records i em veig en una escola de nens i nenes separats en aules diferents i sortint al pati a diferents hores, quan recordo l’institut de les noies i el dels nois, quan anhelo, de vegades, les hores de sortida de classe quan et podies apropar a aquella noia per la qual bevies els vents, penso que s’ha avançat molt, que a les aules no se separen nois i noies, que, a priori, aquests joves estudiants tindran els mateixos drets i obligacions al món adult que els toqui en sort viure, i no obstant això, no puc obviar els molts obstacles que encara queden per salvar perquè la igualtat entre homes i dones sigui una realitat.

La nit del 7 de març tornava de Girona a Roses. Vaig encendre la ràdio i en el dial vaig començar a sentir la veu d’Àngels Barceló. La periodista moderava un debat entre les representants del PSOE, el PP, Podem, Cs i Vox. Dissertaven sobre el 8 de març, sobre el que havien fet o deixat de fer els seus respectius partits respecte a la igualtat entre homes i dones. També exposaven els seus programes electorals i acusaven les altres formacions del que s’ha fet i del que hi ha per fer. Mentre les sentia, vaig pensar si aquestes dones polítiques creuen que els oïdors som estúpids i desmemoriats, si pensen que qualsevol adjectiu pot ocultar el seu veritable pensament. Vaig sentir certa pena, ja que aquelles dones en els seus discursos em van semblar molt homenívols. Crec que les seves proclames venien enllaunades abans d’entrar a l’estudi radiofònic i que poc van aportar al discurs polític. La seva manera de veure les coses, d’enfocar la realitat, no va ser diferent de la manera de veure i enfocar la política dels homes dels seus respectius partits.

Sentia i recordava el llibre La rebel·lió dels animals, d’Orwell: aquelles dones vociferaven les consignes que fan que els ciutadans s’allunyin de la política, aquelles dones abrigallaven amb les seves paraules als líders dels seus partits, tots homes, per cert. No vaig acabar d’escoltar el debat. No vaig ser capaç d’arribar a casa escoltant-les. Vaig moure el dial i vaig escoltar homes dient les mateixes coses que aquestes dones. Em va semblar que la igualtat en les flàmules d’ells i elles eren una realitat, però, per mi, aquesta igualtat no és un procomún (ja saben, allò que és de tots i no es pot ni comprar ni vendre) d’una societat igualitària.

He tingut la sort de trobar, en la meva noia, la persona amb la qual camino per la vida. Amb ella, vaig formar la nostra família, junts i iguals, portem el dia a dia de les nostres vides. Però el que encara no he aconseguit és llevar-me la xacra d’una educació masclista. Em queda molt camí per recórrer. Sé que ella és igual que jo, que tots dos tenim els mateixos drets i deures i, no obstant això, deixo que el pes del dia a dia, a casa nostra, recaigui més sobre les seves espatlles que sobre les meves. Encara se m’escapa allò de «jo t’ajudo»! Encara li dic: «què faig?». La iniciativa no surt de mi. Espero les seves indicacions per saber què haig de fer. A estones, quan la lucidesa m’arriba, soc capaç de prendre la iniciativa i fer una mica de la casa sense cap mena d’instrucció. Secretament, espero, com un nen petit, que la meva noia em feliciti, la qual cosa evidentment no fa, per què hauria de fer-ho? Per ventura la felicito jo per totes les iniciatives que ella pren diàriament?

El passat 8 de març milions de dones van celebrar el seu dia demanant la igualtat, el fet de poder sortir al carrer sense tenir por, sense haver de sofrir assetjament, sense tenir temor de ser violades, sense haver de ser assassinades per ser dones. Els dies han passat. Els titulars dels periòdics i dels informatius estan centrats en altres assumptes, sembla que fins al proper 8 de març no han de tornar a parlar de paritat, de violència masclista, de rajades cruels de violadors. I, no obstant això, en aquests dies han estat assassinades dones per les seves parelles.

Voldria acabar aquesta tribuna citant Montaigne: «Hi ha, sens dubte, una bella harmonia quan van plegats la dita i el fet; i no nego que la dita, quan és seguida pels fets, té més autoritat i eficàcia». Sigui.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz