CARTELLERA

DIĂ’PTRIA

El valor de la ironia

Un minuto de gloria
Dijous, 21h
La Cate

En la pel·lícula Glòria, distribuïda a casa nostra amb el títol d’Un minuto de gloria en l’última picada d’ullet dels inefables traductors de títols, trobem una sàtira mordaç d’argument senzill. Tsanko Petrov, un treballador del ferrocarril, troba un milió de levs a les vies del tren que decideix tornar en la seva totalitat a la policia i l’Estat determina recompensar-lo regalant-li un rellotge de polsera. Tot podria acabar aquí sinó fos perquè el nou rellotge no és el que s’esperava i la campanya organitzada a l’entorn d’aquest fet per Julia Staikova, relacions públiques del Ministeri de Transport, amaga altres episodis menys amables.

Els directors del film Kristina Grozeva i Petar Valchanov, que ja van ser estrenats a Espanya amb el seu primer llargmetratge La lección, consoliden amb un segon llargmetratge, de vegades el més difícil, la seva aposta per un cinema de crítica social no mancat d’enginy i de precisió estructural. Un minuto de gloria narrada amb agilitat, constants escenes de càmera a l’espatlla i so ambient hiperrealista, té un ritme implacable que no deixa que la reiteració de situacions es faci carregosa per a l’espectador. El reconeixement en festivals internacionals com el de Gijón de l’any passat, l’ha portat a haver estat triada per intentar l’Oscar del 2018 per una cinematografia tan desconeguda com és la búlgara. Els actors, en especial els dos protagonistes, Stefan Denolyubov i Margita Gosheva, encarnen perfectament el que és la base del discurs de la pel·lícula, l’enfrontament entre dos mons i tots els seus valors intrínsecs. La lluita entre el món “modern”, de les relacions públiques i les polítiques d’imatges que submergeixen en la mesquinesa els seus promotors, vers un món “ancestral” on els valors humans encara subsisteixen. El fatalisme general es veu rescatat per un efectiu humor negre que recorda les millors comèdies negres del sud d’Europa de fa una cinquantena d’anys. Potser aquesta ironia és l’única via d’esperança que queda per enfrontar-nos a uns valors en vies de descomposició i fer-los viure.