CARTELLERA

DIĂ’PTRIA

El misteri Monk

Thelonious Monk: Straight no chaser
Diumenge, 18h
La Cate – En col·laboraciĂł amb el 24è Festival de Jazz de Figueres. Entrada lliure.

L’inici és intens, directe i sense preàmbuls: Thelonious Monk a l’escenari interpreta Evidence, es posa dempeus i gira sobre sí mateix com una baldufa, movent els braços espasmòdicament, posseït per la música. Charlie Rouse acaba el seu solo i ell, com tornant a la realitat, corre a asseure’s davant del piano per seguir amb la peça, colpejant les tecles (amb Monk queda clar que el piano és un instrument de percussió) i movent el peu dret frenèticament. La càmera s’atansa i el veiem suant, el rostre coronat amb un dels seus estrambòtics barrets, la boca oberta, el gest convuls. Així era aquest geni del jazz, ésser humà esquiu, músic superlatiu. Straight, No Chaser (dirigit el 1988 per Charlotte Zwerin) indaga en la seva vida i obra.

Les imatges dels concerts de Monk (d’un tour del 1967) formen el corpus del film i tenen un poder captivador innegable: gaudirem de clàssics com Round Midnight, Bright Mississipi o Epistrophy veient de prop cadascun dels seus gests, amb les mans plenes d’anells movent-se pel teclat, sovint tocant amb els artells o amb els colzes.

Monk tartamudeja inintel·ligiblement, no acaba las frases… es mostra irònic i agut, però alhora dolç i tranquil, fins i tot resignat, com quan es queixava als productors de l’estudi on assajava de què no li feien cap mena de cas, ni enregistraven quan ell els ho ordenava. Un tarannà que recorda l’inoblidable trombonista Antoine Batiste de la sèrie Treme, on s’evidencia que David Simon i Eric Overmyer (els seus creadors) es van inspirar en Monk per crear el personatge.

Una subtil imatge ens mostra que, malgrat tot, és quasi impossible arribar al fons de la seva personalitat. Monk assegut en un avió a punt d’enlairar-se: els seus ulls apunten a l’infinit, impossible saber per on viatgen els seus pensaments; de sobte recorda que ha de cordar-se el cinturó, i tot seguit descobreix (o recorda) que l’estan filmant, mira a càmera i somriu càndidament, com si acabés de despertar d’un somni. Ho diu el seu propi fill, Thelonious Jr., en un moment del film, on recorda els seus embadaliments i comportaments erràtics, vorejant l’esquizofrènia: «És francament difícil saber qui era en realitat». Straight No Chaser és un magnífic, bellíssim intent d’esbrinar-ho.