Cinemes | Hora Nova

CARTELLERA

DIĂ’PTRIA

Menors no acompanyats

TORI Y LOKITA

DIMARTS I DIJOUS, 20:30 H // CATCINES 


Amb una dotzena llarga de pel·lícules a les seves espatlles, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne tornen amb Tori y Lokita al pols del millor cinema social dels seus inicis, on van impactar amb títols com El Hijo o Rosetta.

La història es centra en dos personatges: Lokita que amb 16 anys abandona Benin per establir-se a Bèlgica i buscar-se una nova vida, per aconseguir-ho s’aferra a Tori, un nen amb el qui va compartir el viatge i que va ser expulsat del seu poblat acusat de bruixeria. Només es tenen l’un a l’altra, simularan que són germans i junts formaran una mena d’equip gràcies al fort vincle que van establir en la travessa per fugir del seu continent d’origen. Lokita s’està formant per a treballar com a ajudant domèstica, mentre que Tori està en un centre d’acollida. La necessitat d’enviar diners a casa i alimentar-se, afegida a l’extorsió per part del traficant que els ha portat a Europa, obligaran a la jove Lokita a involucrar-se en el perillós negoci de les drogues.

Davant l’avenç imparable de les idees radicals en l’Europa actual, els germans Dardenne posen davant dels ulls de l’espectador una problemàtica que no desapareix encara que els tanquem o mirem cap a una altra banda. Tori y Lokita és un film asfixiant i frenètic a nivell narratiu però, compta amb una càmera menys agressiva que la de Rosetta (1999), tot i que continuen amb la seva planificació basada en llargs plans seqüència. Els Dardenne juguen amb el tempo d’una realitat perfectament construïda, emprant el fora de camp juntament amb un tractament del punt de vista magnífic, canviant al llarg del film, situant-nos inicialment amb Lokita i després amb Tori, magistralment interpretat per Pablo Schils. Un joc narratiu que genera més tensió que en obres anteriors, a més de centrar-se en dues figures i no en una de sola, com succeeix a la majoria de les seves obres.

La part final és un clar crit d’emergència i un al·legat sobre las polítiques migratòries. La frase final de la pel·lícula, pronunciada amb la innocent seriositat del petit Tori, cau com una sentència sobre totes i tots nosaltres.