Comencem

ANNETTE

Dimarts i dijous, 20:30 H // Catcines

Per a Leos Carax, cada pel·lícula és un renaixement i Annette és el seu sisè llargmetratge en 36 anys, després de Holy Motors, aquella obra monumental i sublim estrenada fa gairebé una dècada. Un desig de recuperar la joie de vivre emergeix en el prodigiós pròleg del film amb un tiple salt mortal: homenatge a Godard, una obertura musical on els actors/personatges es presenten a l’espectador, i una concatenació d’escenes que il·lustren la història d’amor dansant i, alhora, estatuària entre Henry McHenry (Adam Driver) i Ann Defrasnoux (Marion Cotillard). La música sempre ha sigut un element essencial per Carax. Els moments més icònics de títols com Mala sangre (1986) i Los amantes de Pont Neuf (1991) transcorren al ritme de cançons de David Bowie i d’Iggy Pop i es fa estrany que, fins ara, no hagués rodat mai un musical. De fet, en gran mesura la pel·lícula pertany també a Ron i Russell Mael, membres del duet californià Sparks, erigits en objecte de culte gràcies a les seves composicions exaltades, melodies pop amanides d’arravataments simfònics, molt humor i moltíssima dramatúrgia. Annette reflexiona sobre les vides i les morts de tants artistes condemnats pels seus egos, centrant-se en la història romàntica, febril i tràgica d’una parella d’amants dedicats al món de l’espectacle. Henry és un còmic que ha fet carrera practicant la vulgaritat i la transgressió i diu sentir «simpatia per l’abisme». Ann és una soprano brillant i glamurosa. Ell simbolitza el tipus de cultura que ningú valora, ella és sinònim d’art majúscul. Tanmateix, tenen una cosa en comú: estan disposats a arribar gairebé al límit de la raó perquè el show continuï. Desenvolupant aquesta premissa Carax evoca La bella y la bestia (1946) de Cocteau, un referent recurrent en la seva filmografia. Aquí, des d’un bon principi tenyeix d’obscuritat el romanticisme consubstancial al mite original per explorar un tema que tampoc és nou per ell: la masculinitat tòxica, aquesta patologia per la qual el cinema i la seva indústria ha passat dècades considerant a actrius com a mers objectes. Carax apunta, qüestiona, condemna i convida cantar, abraçant una radicalitat subversiva revestida de pur inconformisme.