Ser mare jove

0
1605

Al llarg de gairebé tres anys de maternitat, el meu cervell ha après a ometre una de les frases que m’han repetit més vegades des que se’m va començar a notar la panxeta en el primer embaràs: “que jove per ser mare, a quantes coses hauràs de renunciar.”

Arribats en aquest punt en una conversa, m’he entrenat per posar el meu cervell en mode estalvi d’energia i deixar el mico tocant els platerets fins que alguna paraula em resulti més interessant.

Després de les primeres impressions maternals, puc dir que la maternitat no va de renúncies. No tracta d’oblidar qui ets i què vols, ni tampoc de perseguir qualsevol meta que t’havies plantejat abans del positiu del test d’embaràs. Tracta, simplement, d’adaptar-se a les noves circumstàncies. I és que mentre uns parlen de renúncies jo prefereixo fer-ho de sacrificis.

És sacrificat ser mare? Doncs mira, sí. Molt. I si t’estàs plantejant ser mare properament està bé que t’ho diguin com més alt millor. Hauràs de reformular el teu fus horari, hauràs de posposar en el temps algunes coses, i avançar-ne algunes altres.

Un dia et descobriràs repetint aquelles frases de la mare que et feien tanta ràbia (ni però ni pera!) i t’adonaras que també sacrifiques la teva dignitat a favor d’unes petites i exigents criatures que et posen a prova a cada segon.

Durant una temporada oblidaràs el teu paper en el món més enllà d’alimentar i rentar els teus cadells. Veuràs difuminada la teva identitat com a dona, com a professional, com a amiga i potser fins i tot com a parella, perquè per sobre de tot això seràs mare.

Veuràs tan lluny la teva etapa de llibertat que no et semblarà que siguis la mateixa persona que agafava els bitllets d’avió sense organitzar abans, amb precisió mil·limètrica, tot un exèrcit de persones que puguin ocupar-se dels petits. I durant una època et sentiràs un àlien en qualsevol conversa que no tracti sobre maneres de combatre els mocs més resistents.

Però no renunciaràs a res, perquè tot això serà temporal. En el pitjor dels casos només hauràs posposat uns anys (pocs, que els nens creixen sense avisar!) aquells plans que tenies guardats al calaix. I és que les mares podem canviar la nostra escala de prioritats, però mai, mai, mai cal renunciar a res; i qui et digui el contrari t’està enganyant. A fortalesa no ens guanya ningú.

I, per cert, a tots els que m’han dit que he renunciat a la meva joventut per ser mare jove: ens veiem d’aquí a 20 anys; em trobareu entre els papers dels “viatges que no podràs fer mai” però que amb nens gaudeixes el triple.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li