Segons l’ordre del temps

0
1180

Va escriure Anaximandre de Milet: «Segons l’ordre del temps», i aquesta màxima, al llarg dels segles, l’han seguit astrònoms i físics des de l’origen seminal de les ciències de la naturalesa. Amb el temps i en el temps, les equacions de Newton, la descripció dels fenòmens electromagnètics de Maxwell o l’equació de Schröndinger són teories i equacions de la física que evolucionen segons l’ordre del temps. D’això i del creixement exponencial de la ciència conversava la passada setmana amb Fernando Calle, vicerector de la Universitat Politècnica de Madrid. Ell havia viatjat llegint L’ordre del temps, de Carlo Rovelli. El portava a la mà quan el vaig anar a buscar a l’estació de l’AVE de Girona. Em va preguntar si coneixia el llibre i l’autor. La meva resposta afirmativa el va sorprendre. Durant diverses hores vam conversar sobre les noves recerques científiques i la seva posterior aplicació tecnològica. Vam parlar del creixement exponencial que està vivint el nostre món i la capacitat humana per adaptar-se a uns canvis vertiginosos, que poc tenen en comú amb l’evolució humana: l’Homo sapiens ha evolucionat linealment. I, ara, s’ha d’adaptar a un temps accelerat.

Durant el sopar, després de la seva conferència a la Casa de Cultura de Girona, vam parlar de la nostra capacitat d’adaptació. En un moment de la nostra conversa, va aparèixer la política, el canvi climàtic i la filosofia. Li vaig dir que no havia llegit ni sentit cap pensament que ens ajudi a viure en un temps en què tot canvia tan vertiginosament, i no obstant això, les idees i les maneres d’actuar són molt antigues. No sé si hem de rellegir els clàssics amb una mirada actual. Dubto si Plató i el seus ensenyaments són eines útils per la governança d’un món que necessita renéixer, per viure d’una altra manera, amb altres valors, amb altres eines de verificació, amb un pensament nou que bandegi en ser destructor que portem els humans en els nostres cromosomes.

Plovia molt, aquella nit. La meva tornada a Roses se’m va fer eterna. Un camí que em va ajudar a pensar en tot el que havíem parlat: el que serà realitat d’aquí a pocs anys, la necessitat que la ciència busqui en la filosofia la seva humana arrel i en la poesia un saber de l’ànima. En això pensava, la matinada del dijous passat, quan tornava a casa.

Han passat diversos dies. És diumenge a la tarda quan m’assec davant el vell Mac a escriure aquesta tribuna. Tinc present que no vull dissertar sobre política, ni sobre el canvi climàtic, ja ho he fet durant els últims onze mesos. Penso que en excés. Escric i em ve una frase que em va deixar anar durant un dinar familiar un dels meus fills: «Alliçones quan parles». Em va deixar gelat. Fa un parell de dies que no m’atreveixo a opinar de res. La meva última conversa s’ha limitat a elogiar el gol de taló de Luis Suárez i a assentir davant un saberut coneixedor de l’univers futbolístic, que al meu Atlètic de Madrid li fa falta trobar-se amb el gol. Coses de poca importància, que diria el poeta, però suficients per prendre-li el pols a la vida.

El dissabte em vaig aixecar, és un dir, amb una lumbàlgia que em va obligar a visitar la consulta d’urgències del CAP de Roses. El metge de guàrdia em va punxar un antiinflamatori, em va receptar pastilles. Li vaig preguntar si podia utilitzar una manta de calor. Em va respondre que si m’anava bé, sí, que si m’anava malament, no. Em va convidar a ser el meu propi Galè. Finalment, sense mirar-me, potser tan sols fixant-se en el meu engruixat abdomen i en els meus cabells blancs, em va diagnosticar que patia artrosis. La meva hipocondria, de per si mateix elevada, va pujar diversos enters. Vaig decidir esforçar-me! Vaig sortir a caminar pel passeig de Roses; ho feia com un saltamartí, però caminava. L’endemà, em vaig trobar amb uns coneguts _en Xicu Cabanyes em va dir, no fa gaire, que ell tractava amb les persones seguint els ensenyaments de Josep Pla, que les dividia en saludades, conegudes i amigues _, als qui no vaig trigar a dir-los que la lumbàlgia (maleïda covarda) m’havia atacat sense pietat. El conegut em va recordar el diagnòstic del metge d’urgències, i em va fer veure el que era evident: el meu engruixat abdomen. Vaig arribar a casa i em vaig mirar al mirall. I sí, la meva panxa ha adquirit un volum insà. No trigaré a demanar hora a l’endocrí. A veure si m’injecta la voluntat que necessito per baixar els molts quilos que em sobren i guanyar salut. Penso que la medicina és una ciència no exacta, no obstant això, el poder que sobre nosaltres exerceixen els professionals de la salut creix exponencialment.

Quin conyàs, benvolgut lector. He començat parlant de l’ordre del temps i he acabat parlant de la meva obesitat. Encara que, ben mirat, la lumbàlgia, l’excés de pes i el pas del temps estan íntimament relacionats. Sens dubte m’apropo als últims anys de la meva vida. Espero que el temps que s’aproxima em segueixi ensenyant l’essencial del viure. M’agradaria arribar a dominar l’art de viure, a entendre el miracle que consisteix a aixecar-se dia a dia i sentir la capacitat d’estimar. Sembla poca cosa, no obstant això, crec que la vida consisteix a sentir i estimar, en essència, en la nostra existència busquem voler i ser volguts. Jopeta, ara em poso a filosofar.
Una mica de serietat!

Ve un temps que hem d’afrontar amb valentia. Un temps que exigeix de tots i cadascun de nosaltres coherència, compromís i acció. Els homes i dones que habitem la Terra hem de pensar en la nostra manera de viure i les conseqüències que els nostres actes tenen per a la vida. Sí, la vida, aquest miracle que ens fa contemplar l’esplendor d’aquest planeta, la seva bellesa i el seu major tresor: els éssers vius que l’habitem. Tot animal i vegetal són éssers vius i amb ells compartim el mateix hàbitat. No podem prosseguir sent els depredadors de la naturalesa. La nostra manera de viure s’ha convertit en el càncer de la Terra. I Gaia necessita sanar, doncs d’això depèn la nostra pròpia supervivència.

Sempre que penso en les conseqüències del canvi climàtic em ve a la memòria una cançó d’un cantautor argentí, Facundo Cabral: «Juan Baltomoro, buscant aigua va trobar petroli. Però, es va morir de set». Les anomenades societats avançades viuen, vivim, en el luxe de l’abundància, en l’egoisme cec de tenir, de posseir, de consumir convulsivament. Tenim set de tenir i bevem un petroli que ens està matant. Hi ha informes sobre la repercussió en la nostra salut per l’augment de la temperatura i per la falta d’oxigen en els oceans.

En aquesta tribuna he escrit que no parlaria sobre el canvi climàtic i en el paràgraf anterior és el que he fet. No sé si era necessari, però necessitava resumir el que científics de tot el món estan advertint. També, la metàfora de Juan Baltomoro és útil per introduir un concepte que vaig aprendre fa molts anys i que he practicat molt poc. Els comento el que vaig aprendre i ho poso en el seu context: Jo era voluntari a Medicus Mundi i anava un dia per setmana a la seu d’aquesta ONG, allí hi havia un jove metge, cap a la prestació civil, que substituïa al servei militar. En Manel, crec recordar que aquest era el seu nom, quan sortia de Medicus se n’anava al Raval de Barcelona a exercir de metge de família amb Metges Sense Fronteres. Quan ho vaig saber, em va sortir de dins preguntar-li com viuria si es dedicava a exercir la medicina de manera solidària. Em va respondre escaridament: «Juan Jesús, hem d’aprendre a viure amb menys». No he tornat a veure en Manel, ni tan sols estic segur que es digués així. Tampoc vaig mantenir gaires converses amb ell. Però aquest «viure amb menys» ha estat una frase que m’ha acompanyat des de llavors. No sé bé per què, la tinc gravada en la memòria com tinc la que un dia em va dir la Petra Kelly: «La major font d’energia d’Alemanya és l’estalvi d’energia». Crec, sincerament, que ambdues frases són molt actuals i necessàries. I sobre mi mateix, et diré, benvolgut lector, que sabent-les des de fa tant temps no he estat conseqüent amb aquests dos pensaments que considero encertats i amb els quals m’identifico. De la dita al fet sempre hi va un tros, per mi, ha arribat el temps de l’acció.

En el llibre citat, Rovelli, a la pàgina 80, escriu: «Nosaltres, doncs, descrivim el món com esdevé, no com és». L’agenda de l’esdevenir del món en el qual vivim la marquen el nostre fer i la nostra ceguesa. Un parell d’exemples. Les grans empreses energètiques se sumen a l’energia verda mentre exploten les energies derivades dels combustibles fòssils que segueixen emetent gasos contaminants a l’atmosfera. Aquestes empreses solen estar participades per la banca, un sector financer que no dubta de finançar partits que afavoreixen els seus interessos, que no són uns altres, que els de pastar diners i poder. El pensar d’aquests homes i dones, que en l’ombra controlen l’agenda mundial, els permet enriquir-se i tenir cada vegada més poder, ara bé, si la Terra es fa irrespirable i inhabitable, a ells també els afectarà.

Hi ha un descontentament mundial. Hi ha revoltes per tota la Terra. Les polítiques que se sotmeten interessos dels més poderosos i intenten amb enganys afavorir solament a uns pocs, estan fracassant. El poder intenta detenir aquests moviments amb repressió i amb polítiques injustes, però, el moviment dels indignats té força.

Segons l’ordre del temps, necessitem un canvi exponencial, no només científic i tecnològic. Necessitem filosofia per pensar un món en harmonia i necessitem poesia per conrear l’art de viure.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li