Segona Guerra Púnica, Anníbal (III)

0
1033

Escipió va tornar a Hispània, va conquerir Gades i va retornar a Roma per presentar-se a les eleccions de l’any, amb un botí de cinc tones de plata i incomptables monedes. Va guanyar el consolat sense despentinar-se amb només 31 anys, increïblement jove per ser el més alt magistrat de Roma, i li van encomanar la província de Sicília, amb autorització d’envair Àfrica si ho considerava necessari per interès de Roma. A Sicília es va fer càrrec de les dues legions maleïdes que havien sobreviscut a Cannae davant Anníbal onze anys abans, i que seguien servint sense haver tingut ni un sol permís. Va llicenciar els més vells i malalts i va reomplir cada legió fins els 6.200 infants i 300 genets amb els 7.000 voluntaris que es varen presentar, degut a la seva gran popularitat i la promesa de botí a Cartago. Així, junt amb els aliats, disposava aproximadament de 25.000 a 35.000 homes. Durant l’any del seu mandat consular els va entrenar i coordinar; com a home prudent, volia preparar l’invasió d’Àfrica, aconseguir vaixells i tripulacions i estudiar la logística per no quedar-se sense aprovisionaments en el camp enemic. L’any següent, Escipió va deixar de ser cònsol (recordem que les magistratures a Roma tenien 1 any de durada) i va ser objecte d’una campanya de descrèdit per part dels seus enemics. L’acusaven de gustos estrangers (per la moda grega) o que enlloc de ser amb les tropes, estava amb els amics vivint luxosament. El Senat va enviar una comissió de deu homes a Sicília per veure què passava, i enlloc de luxe, varen trobar un exèrcit molt ben preparat, maniobrant per a ells amb decisió i agilitat. La comissió va presentar un informe favorable al Senat, que va autoritzar definitivament l’invasió d’Àfrica. La flota reunida constava de 400 vaixells de transport i 50 naus de guerra, duien aliments per resistir un mes i mig, temps que així podrien dedicar a temes militars i no a la recerca d’aliments en territori enemic. El desembarcament va tenir lloc al cap Farina actual, a uns 40 kilòmetres de Cartago, i es va començar a estendre el pànic entre els habitants. Els primers enfrontaments van tenir lloc contra Sífax i Asdrúbal, als que va derrotar amb l’ajuda de la cavalleria de Masinissa. Hi ha una història que diu que Masinissa va recuperar la que havia estat la seva promesa, Sofonisba (filla d’Asdrúbal casada amb Sífax) i es va casar amb ella. Però com que Escipió temia que el convencés d’abandonar l’aliança amb Roma, li va exigir que li entregués a ell per dur-la a Roma. Masinissa, que sembla que n’estava sincerament enamorat i no volia veure-la humiliada a Roma, li va donar una copa de verí, que ella va beure sense vacil·lacions i va morir.

Ja dins l’any 203, Cartago estava en situació desesperada i van enviar delegacions a Escipió, qui oferí un tractat relativament moderat, mantenint per a Cartago la seva independència si renunciava a Hispània i les illes de la Mediterrània i es retirava d’Itàlia, donant 6.000 tones de blat i gran quantitat de plata, a més de retornar els romans presoners sense rescat. Cartago va acceptar per guanyar el temps necessari i que Anníbal tornés d’Itàlia. Diuen que Anníbal així ho va fer, plorant de ràbia per no haver aconseguit els reforços que hauria necessitat, però va deixar una placa de bronze gravada amb els seus fets: havia destruït 400 ciutats i mort 300.000 homes en combat en els 15 anys passats a Itàlia. En veure’l arribar, Cartago recuperà cert optimisme. Aquest optimisme va provocar un incident amb els tres ambaixadors que Escipió havia enviat a Cartago per protestar per l’apropiació d’unes naus romanes carregades de provisions. Els cartaginesos van estar a punt de linxar-los i es trencà la treva. Escipió es va dedicar a devastar els voltants de Cartago, i Anníbal va avançar fins a Zama, lloc situat a cinc jornades de Cartago. Al seu lloc, Escipió va rebre el reforç de Masinissa, 6.000 infants i 4.000 genets: aquest cop Roma no estaria en inferioritat numèrica de cavalleria.

D’aquell moment i de la batalla de Zama escriu Polibi: «Els cartaginesos lluitaven per la seva pròpia existència i pel domini de Libi; els romans pel domini del món. Podria algú quedar indiferent davant tals esdeveniments? Mai abans va haver exèrcits tan ben provats en batalles, mai tampoc generals tan afortunats i hàbils en l’art militar; mai, en fi, la sort havia promès recompenses tan precioses a les parts combatents. Al vencedor no solament li correspondria com a premi el poder sobre Líbia o sobre Europa, sinó sobre tots el països del món conegut». La nit abans de la batalla, els dos generals es van veure per parlar. Anníbal, ja de 45 anys, Escipió de 33. Un tractat com proposava Anníbal havia esdevingut impossible: havent trencat la treva, Escipió exigia rendició incondicional, volia combatre i vèncer el mite Anníbal. O bé morir en combat, tot era possible. Uns 40.000 infants per banda, però superioritat en cavalleria per a Escipió, que va definir la sort de la batalla en atacar per la reraguarda els veterans d’Anníbal, que, mai derrotats a Itàlia, finalment ho foren davant la ciutat per la que havien lluitat tots aquells anys. Kovaliov diu que hi van morir 10.000 cartaginesos i altres 10.000 van ser fets presoners. Negrete parla de 20.000 morts i altres tants presoners. Tots dos són la base d’aquest article. Polibi diu que Anníbal a Zama «Va fer tot el que podia i havia de fer un valent general amb l’experiència de moltes batalles». Va ser vençut per l’element que li havia donat la victòria gairebé sempre: la cavalleria. Amb la batalla de Zama i la signatura d’un tractat molt més dur que l’anterior, va acabar la Segona Guerra Púnica. Els presoners romans havien de ser alliberats, la flota púnica quedava reduïda a 10 trirrems, els elefants confiscats i Cartago perdia tots els territoris fora de l’Àfrica. I hauria de pagar 10.000 talents de plata a Roma durant 50 anys, un recordatori constant de la seva derrota.

Roma i la seva immensa font de soldats, proporcionats pels aliats itàlics, van vèncer un general genial al qui li va faltar el recolzament decidit de la seva ciutat, que anteposava els interessos comercials als estratègics i tenia un exèrcit composat bàsicament de mercenaris. Anníbal va continuar durant un temps com a general dels exèrcits de Cartago i un any fou elegit sufet: magistrat principal de Cartago, càrrec amb el que es va fer enemics entre els oligarques de la ciutat, que van denunciar que estava conspirant amb el rei seleùcida Antíoc III per lluitar contra Roma. Enviats missatgers de Roma, Anníbal va haver de fugir per evitar que l’enviessin presoner. Ajudà Antíoc III en la guerra que va perdre contra Roma i de nou el Senat demanà la seva entrega, que va evitar fugint al regne de Bitínia. Allà, a Bitínia, ja amb 64 anys i com que Roma tornava a exigir la seva entrega, va prendre verí i va morir. El van enterrar allà prop i a finals del segle II d.C, l’emperador Septimí Sever va fer restaurar la seva tomba, doncs en aquell moment i per tot el futur, Anníbal ja havia esdevingut una llegenda, per als que havien estat els seus enemics i per a tots el que hem conegut les seves aventures.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li