Segona Guerra Púnica, Anníbal (II)

0
1191

Vam deixar Anníbal a Itàlia, seguit pel dictador Fabi Màxim, que no gosava enfrontar-s’hi a camp obert, després de les derrotes de Roma al riu Ticino, altre a Trebia i una tercera a Trasimè, amb desenes de milers de morts i presoners. A Roma estaven alarmats, comprensiblement; havien patit derrotes abans, però mai tres de seguides. Per afrontar Anníbal, nomenaren el «dictador», un magistrat excepcional, per sis mesos, en Fabi Màxim, «Cuntactor», com li digueren, i que es pot traduir per ‘el que es retarda’ o ‘el caut’, nom que es va guanyar per la seva tàctica de no enfrontar-se a Anníbal a camp obert, sinó seguint-lo i atacant als grups aïllats que trobava. Passà el seu mandat amb aquesta estratègia, emprenyant Anníbal, però no impedint-li els moviments. Seguirem explicant les aventures d’Anníbal a la propera píndola!

L’any següent, Roma va recuperar la seva proverbial agressivitat i escollí cònsols en Luci Emili Paul·le i Gai Terenci Varron i els posà al comandament d’un exèrcit desmesurat, vuit legions en comptes de les 4 habituals, amb cinc mil homes efectius cada legió, més tres-cents genets. A aquest exèrcit s’hi afegien els aliats, obligats a aportar soldats en nombre equivalent. Van fer jurar a cada un: «Mai abandonaré les files per por ni per fugir, només per recuperar o aconseguir una arma, matar un enemic o salvar la vida d’un company». Així reuniren 80.000 infants i 6.000 genets per enfrontar als 40.000 homes i 10.000 genets d’Anníbal. En aquella formació hi havia el 30 per cent dels Senadors de Roma, molts dels seus fills, aristòcrates i veterans magistrats. Roma sabia que se la jugava i volia guanyar i destruir Anníbal. Trobaren Anníbal al sud, a Cannae. La descripció d’aquesta batalla és tema obligatori a totes les acadèmies militars del món, el màxim exemple d’estratègia guanyadora d’un exèrcit en inferioritat numèrica. No puc detallar aquí la tàctica i el desenvolupament de la batalla, ho deixo per una altra píndola, però cal dir que, amb clara inferioritat, Anníbal va «rodejar» els romans, que, atrapats en un petit espai, eren com tonyines a l’almadrava. Cinquanta mil romans van morir aquell dia a Cannae, probablement molts d’ells asfixiats per la pressió, com les tragèdies dels camps de futbol actuals. Cònsols, questors, tribuns i 80 senadors, una carnisseria concentrada en poc més d’un quilòmetre quadrat. I 20.000 presoners. El germà d’Anníbal, Magon, va anar a Cartago per explicar la victòria i dugué els anells d’or dels cavallers de Roma morts en la batalla. Cartago estava exultant, Roma tremolava. Però Anníbal, en una decisió que ha estat debatuda més de vint segles, va rebutjar atacar la ciutat desprotegida. Pot ser que d’haver sabut que Roma només contemplava dues opcions, vèncer o morir, hagués intentat l’assalt. I ho podia haver intuït veient que el Senat de Roma es negava inclús a tractar el pagament del rescat dels presoners. Roma ja portava més de 100.000 morts, però tenia reserves, que Anníbal no. Per evitar el pànic, el Senat va prohibir que les dones ploressin en públic els seus morts i es va prohibir sortir de la ciutat. I de manera absolutament extraordinària, van comprar 8.000 esclaus joves amb els quals formar dues legions noves, amb les armes de trofeus de guerra conservats als temples.

La guerra continuava, Anníbal no disposava de prou efectius per vèncer i conservar el que havia conquerit, Roma atacava les ciutats que deixava i passaven els anys. Càpua, la segona ciutat d’Itàlia, es va passar al bàndol de Cartago, fruit de la lluita interna entre demòcrates i oligarques. Anníbal va atacar Nola, Neàpolis, Tàrent. Va vèncer altres exèrcits consulars, com a Herdonea, causant més de 16.000 baixes. L’any 208 (havia arribat a Itàlia el 218) emboscaren i mataren els dos cònsols de l’any, però no aconseguia rebre reforços per desequilibrar definitivament les forces. L’any 207, el seu germà Àsdrubal va aconseguir passar els Alps, com ell havia fet, amb 30.000 soldats i 15 elefants. Roma va comprendre que si es reunia amb el seu germà, era el desastre. Els cònsols enviats amb divereses legions aconseguiren derrotar i matar Àsdrubal. Roma se salvava, de moment. Però la situació per Anníbal era difícil, ja que Roma havia posat en marxa fins a 25 legions, uns 250.000 homes; d’aquestes, 10 a Itàlia del sud.

Mentrestant, a Hispania lluitava en Publi Corneli Escipió, fill d’aquell altre del mateix nom que havia salvat al riu Ticino. A Roma, fins a l’arribada de Publi Corneli Escipió no li havia anat massa bé a Hispania, fins i tot els germans de Publi, Cneo i Corneli, i l’exèrcit que comandaven havien mort en mans d’Àsdrubal i Magon. Publi, en lloc d’enfrontar-se a l’exèrcit cartaginès, en secret va baixar cap a Cartago Nova, la base púnica a Hispania, i la va conquerir per sorpresa. Botí, aliments, equipament, prestigi i hostatges, entre els quals hi havia una bellíssima jove, de qui va demanar informació sense forçar-la. En saber que era la promesa d’un noble celtiber dit Allucius, li va entregar a ell, junt amb l’or que els pares de la noia li havien donat. Allucius va correspondre amb 1.400 genets de la seva tribu, un bon exemple de savi comandament de Publi Escipió i una mostra del seu caràcter, que li va aportar fama d’honest i generós. L’any 208, Escipió va derrotar a Ilipa (Alcalá del Río, Sevilla) els dos generals de Cartago a Hispania, Magon i Àsdrubal, que reunien 54.000 homes enfront dels 43.000 d’Escipió. Sense Hispania, Anníbal ja no tenia la seva principal base i la resistència a Itàlia no podia tenir continuïtat. Escipió, des d’Hispania, va passar a Àfrica per convèncer Sífax, rei de Numídia, que col·laborés amb Roma contra Cartago. En arribar es va trobar que Àsdrubal ja era allà amb set naus, contra les dues que ell duia. Sífax, afalagat en veure que els més alts representants de les potències dominants el volien com a aliat, els va convidar a sopar. L’hospitalitat era sagrada i la vetllada va ser tranquil·la i agradable. Si bé Sífax havia col·laborat amb la família Escipió fins llavors, una raó femenina el va fer canviar de bàndol, ja que es va enamorar de la filla d’Àsdrubal, Sofonisba. El problema era que Sofonisba estava promesa amb Masinissa, altre príncep Númida, qui en veure com li arrabassava la promesa, en secret es va passar al bàndol de Roma.

A la tercera part d’aquesta història apassionant sabrem el final de la Segona Guerra Púnica.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li