Segona Guerra Púnica: Anníbal (I)

0
854

A la batalla de Zama, que va posar final a la Segona Guerra Púnica, Anníbal va ser derrotat per Escipió l’Africà. Anys més tard, Anníbal residia exiliat a la cort d’Antíoc Selèucida, quan va arribar una ambaixada de Roma amb l’Africà. Els dos antics rivals es van veure cordialment, i en el decurs de la trobada Escipió li va preguntar a Anníbal: «Qui creus que ha estat el més gran general de la història?», al que Anníbal digué «sens dubte, Alexandre el Gran». «I el segon?», «Pirros de l’Èpir». «I el tercer?», «jo», digué Anníbal. «Pels déus! Què hauries dit si m’haguessis derrotat a mi?» demanà Escipió, «Llavors m’hauria posat el primer, el més gran dels generals». Resposta reivindicativa i alhora afalagadora per Escipió que ens explica Tito Livi. Per Roma, Anníbal va ser el pitjor enemic que mai van tenir, mai derrotat fins la darrera batalla, una llegenda reconeguda i explicada pels enemics, que no tenien més remei que reconèixer la seva genialitat al camp de batalla. «Mai un esperit humà s’ha adaptat tan bé a dos deures tan diversos: manar i obeir. Era audaç davant el perill i caut en trobar-lo. Res el cansava físicament ni el desmoralitzava. Amb estoïcisme suportava tant el gel com la calor; menjava i bevia el que era necessari i no per plaer; reposava només quan el treball acabava i no en llits còmodes; el seu vestit no era diferent del dels seus soldats; el primer a la batalla, l’últim a deixar-la», així el descriu Livi. Polibi subratlla les seves qualitats d’estrateg: «És possible deixar de meravellar-se de l’art estratègic d’Anníbal, del seu valor i la capacitat de dur vida de campament, vistes totes les batalles i la grandària de l’empresa? En 16 anys de guerra a Itàlia amb Roma, Anníbal no va cedir ni un sol cop. Va conduir les seves tropes amb habilitat i les va mantenir unides sense motins, amb libis, ibers, ligurs, celtes, fenicis italians, grecs, pobles diversos sense vincles, seguint un ordre únic i a la seva voluntat en totes circumstàncies, favorables o no». Era un home ben instruït, parlava diverses llengües, va ser educat pel seu pare per lluitar contra Roma. La lluita va començar a Hispania la dècada del 220 aC atacant Sagunt i conquerint aquesta ciutat aliada de Roma: amb aquesta agressió començava la Segona Guerra Púnica, que Anníbal tenia intencions de dur a Itàlia, per sorpresa de Roma. I així ho va fer, en tant Roma enviava dos cònsols, un a l’Àfrica i l’altre a Hispania. Anníbal, que estava convençut que la federació itàlica sotmesa a Roma es desfaria si tenien la possibilitat de veure Roma derrotada, sortia de Nova Cartago amb un exèrcit de 90.000 infants, 12.000 genets i algunes dotzenes d’elefants. Travessant l’Ebre va haver de lluitar contra les tribus locals de l’actual Catalunya i va haver de deixar-hi 10.000 homes per mantenir el territori. En arribar al Roine, el gals els impedien el pas des de l’altre riba, per tant havien de travessar el riu amb els elefants lluitar contra els gals. Per fer-ho, van construir uns rais grans i molt sòlids, els recobriren amb terra i herba per semblar un camí i van fer pujar primer dues femelles. Tot i això, alguns es van espantar i feren sotsobrar els rais, però la majoria va arribar. Abans, Anníbal havia enviat un fort destacament riu amunt, que va creuar sense entrebancs i es va posicionar darrera els gals, als quals atacaren per la reraguarda en el moment convingut. Els gals, desconcertats i amb doble front, van fugir.

Un dels cònsols romans, Publi Corneli Escipió, havia desembarcat amb les seves legions a prop, però Anníbal el va burlar marxant rumb als Alps, on va arribar a finals de setembre, amb neu ja caiguda que va fer complicat el creuament. I per què, sent Cartago una potència marítima fins llavors, va optar per envair Itàlia des dels Alps? La raó hem de buscar-la en la prudència d’Anníbal, que li feia descartar la possibilitat de perdre de cop, per tempesta o per atac de la flota de Roma, la major part del seu exèrcit, com havia passat sovint en la Primera Guerra Púnica, en què Roma va perdre 700 vaixells, per 500 de Cartago. No se sap per quina ruta van travessar els Alps, que no va ser pels Alps marítims per evitar haver de lluitar contra les legions abans del que tenia programat. La travessa, com hem dit, va ser molt complicada, perduts en valls desconegudes, arrastrats per crescudes sobtades, atacats per les tribus locals, patint caigudes mortals en passos estrets, morint altres de fred. Quan finalment arribaren a la vall del Po, quedaven 20.000 infants i 6.000 genets, en estat deplorable. Aquella vall fèrtil l’ocupaven diverses tribus. El insubres reberen amb alegria els cartaginesos, però els taurins amb hostilitat, per la qual cosa Anníbal va posar setge a la seva capital, Torí, i la va conquerir en tres dies. El destí dels torinesos va fer que moltes altres tribus ajudessin Anníbal amb provisions, cavalls i tropes, reforçant el seu exèrcit. Mentrestant, dos legions comandades per l’Escipió que havíem deixat al Roine, s’havien posicionat també al riu Ticino. Es produí un enfrontament de les dues forces de cavalleria amb resultat de derrota per Roma (la primera de moltes) i de la qual el mateix Publi Escipió va sortir malferit. Va ser salvat pel seu fill del mateix nom, del qual escoltarem altres fets més tard. De nou, aquest èxit provocà que altres tribus s’unissin a Anníbal. Però l’altre cònsol, amb dos legions més, va arribar per unir-se a Escipió després d’haver fet 1.800 quilòmetres en 40 dies des de Sicília, així que els romans passaven a tenir superioritat numèrica. La següent batalla va tenir lloc a la vora del riu Trebia, iniciada amb una nova treta d’Anníbal i seguida d’una nova derrota de Roma, que va tenir vint mil morts. Amos de la vall del Po, els cartaginesos hi passaren l’hivern descansant i Anníbal enviant missatges a les ciutats italianes: era allà no per conquerir, sinó per alliberar Itàlia del jou de Roma.

L’any següent Anníbal es va posar en marxa cap al sud amb 45.000 infants i 10.000 genets. Aquell any Roma va escollir com un dels cònsols Flamini, que va perseguir Anníbal i els seus amb les seves legions. La trobada va tenir lloc aquest cop al llac Trasimè, on Anníbal els va emboscar amb unes maniobres nocturnes complicades, difícils d’executar per altres exèrcits. Allà va morir fins i tot el cònsol Flamini amb 15.000 dels seus homes més altres 15.000 presoners. Poc més tard, 4.000 genets del segon cònsol, Servili Gemine, van patir una emboscada de la cavalleria cartaginesa, que els va exterminar o fer presoners. Seguirem amb Anníbal a la propera píndola!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li