Segona guerra Macedònica: Cinocèfals i Magnesia

0
968

L’any 202, un cop derrotat Anníbal i passat el perill a la península d’Itàlia, Roma tornà els ulls cap a Grècia, amb tota la seva potència. Per qüestions diplomàtiques, els calia trobar un «casus belli» abans de començar la Segona Guerra Macedònica, doncs estava vigent el tractat de Fenice signat amb Filip V de Macedònia. L’estiu de l’any 201 aC, arribaren a Roma ambaixades de Rodes i Pèrgam demanant ajuda en la seva lluita contra Filip V, i una altra ambaixada d’Egipte pregant que el Senat de Roma prengués sota tutela a Ptolemeu V, un nen en mans dels regents. D’altra banda, Roma just havia acabat la guerra amb la Cartago d’Anníbal, Itàlia estava devastada, la població havia disminuït, el deute públic s’havia incrementat fins a extrems desmesurats i el poble desitjava pau. Però el Senat de Roma considerava una seriosa amenaça tant a Filip V de Macedònia com a Antíoc III de Síria, si se’ls deixava seguir amb la seva política de creixement i agressió. Macedònia era clarament un enemic, que s’havia aliat amb Cartago i Anníbal durant la segona guerra Púnica, i si bé Cartago havia estat derrotada, una nova aliança amb la potència creixent de Macedònia era un risc. El mateix passava amb Síria, doncs si bé fins llavors no hi havia hagut conflictes entre Roma i Síria, Antíoc havia aconseguit grans victòries en les seves campanyes orientals i es feia anomenar «Antíoc el Gran», fet que junt amb rumors d’un tractat secret amb Macedònia, posaven nerviosos als senadors romans, que començaren a debatre la necessitat d’una guerra preventiva. Roma va enviar ambaixadors a Atenes per negociar una coalició amb el regne de Pèrgam, l’illa de Rodes i la mateixa Atenes, argumentant que volien evitar l’imperialisme de Macedònia. I l’altre missió de l’ambaixada de Roma era posar tals condicions a Filip que no pogués acceptar-les i així donar arguments al Senat davant el poble de Roma i provocar la guerra. Efectivament, un dels ambaixadors va contactar amb Filip, que estava assetjant la ciutat d’Abido, a la costa asiàtica de l’Helespont i li va exigir que aturés totes les operacions bèl·liques contra altres regnes grecs, tornés els territoris conquerits a Egipte i sotmetés a un tribunal els temes en disputa amb Pèrgam i Rodes. Filip es va negar i el Senat de Roma va tenir el motiu per declarar-li la guerra. La diplomàcia no era molt sofisticada, però no existien xarxes socials i el poble coneixia allò que el seu govern volia explicar. Altra feina de l’ambaixada va consistir en convèncer Antíoc de Síria que es mantingués neutral en tant que Roma lluitava contra Filip. Els hi va sortir bé, Antíoc no va fer res, en part per la promesa de Roma de que li deixarien mans lliures a Egipte. Aquesta píndola és extreta de S. I. Kovaliov i Javier Negrete.

Però convèncer al poble de Roma que votés favorablement anar a la guerra de nou, va costar dues votacions i molt poder de convicció per part del Cònsol Publi Sulpici Galba, qui a la segona convocatòria dels comicis va dir que no hi havia millor defensa que un bon atac, «No es tracta de decidir si hi haurà guerra o pau. Això ja ho ha decidit en Filip,que està preparant els seus exèrcits per combatre per terra i mar. El que està a les nostres mans és decidir si portem les legions a Macedònia o esperem que Filip envaeixi Itàlia. Si quan Sagunt estava assetjada i ens va demanar ajuda li haguéssim enviat tropes, la guerra amb Anníbal s’hauria lliurat a Hispània i ens hauríem estalviat infinites pèrdues a Itàlia. Així que us dic: Que l’escenari d’aquesta guerra sigui a Macedònia! Que el foc i l’acer destrueixin les seves ciutats i camps, no els nostres!». Amb aquests arguments, Galba va obtenir el vot favorable dels comicis centuriats i Roma va anar a la guerra de nou, no una guerra preventiva, sinó una guerra imperialista de conquesta. Els dos primers anys d’aquesta guerra varen passar sense fets importants. Fins l’arribada del Cònsol Titus Quinci Flamini l’any 198, que tenia trenta anys en aquell moment, enèrgic, hàbil i molt ambiciós, havent rebut una acurada educació i era admirador declarat de la cultura grega, pel que comprenia molt bé els secrets de la política hel·lena i tenia el propòsit d’alliberar Grècia de la dominació de Macedònia (i substituir-la per la de Roma, és clar). I així es va presentar als grecs. Només arribar, Flamini va intentar converses de pau, però amb la condició inicial de que Macedònia abandonés els territoris grecs que controlava. Filip es va negar, es sentia fort en les seves posicions, però Flamini, ajudat per guies locals,va aconseguir rodejar-lo i Filip va haver de retirar-se cap a Tessàlia. Al mateix temps, la pressió sobre els aliats de Filip es va fer molt intensa,i finalment la Lliga Aquea el va abandonar unint-se als seus enemics, fent molt complicada la situació de Filip, que va optar per un enfrontament directe que havia de ser definitiu. També a Flamini li interessava una batalla frontal, per evitar que la glòria se l’endugués el cònsol successor seu: recordem que a Roma era un càrrec anual. Filip havia enviat una ambaixada a Roma per negociar la pau, i Flamini, assabentat d’aquest fet, va enviar emissaris seus per dir al Senat que volia que li prorroguessin el mandat per poder així, o bé negociar la pau ell, o bé guanyar la guerra i endur-se la glòria per a ell. Una actitud molt romana, on l’ambició i la competència no eren defectes, sinó virtuts. Flamini va aconseguir la pròrroga del seu mandat i immediatament va dirigir cap a Tessàlia el seu exèrcit consular, format per dos legions i dos «alae» d’italians, soldats dels aliats de la Lliga Etòlia, arquers de Creta, infants i genets númides, i fins i tot elefants proporcionats per Cartago, que complia així el tractat amb Roma que va finalitzar la Segona Guerra Púnica. En total, Flamini duia uns trenta mil homes. En quant a Filip, el seu exèrcit era de vint-i-cinc mil homes, amb un nucli dur format per la falange de setze mil homes d’infanteria pesada armats amb «sarisses»: llargues llances de fins a 7 metres, que un cop formats i amb les sarisses en posició, oferien un espectacle que un altre general romà (Emili Paulus) va qualificar com a «esglaiador»: si volies arribar al cos a cos, havies d’obrir-te pas entre aquella teranyina de puntes de ferro, una missió suïcida. La falange amb sarisses l’havien utilitzat Alexandre el Gran i el seu pare Filip, per fixar a la infanteria enemiga, utilitzant la cavalleria per destrossar-la atacant els punts més dèbils. Però en aquells moments, Filip V ja no disposava del mateix nombre de genets, ni de la mateixa qualitat. Els dos exèrcits es varen trobar a un paratge conegut com a «Cinocèfals» (Caps de Gos), per la primera batalla important en què s’enfrontaven les legions de Roma contra la falange grega i decidir quina era la millor.

La batalla va començar amb enfrontaments parcials de cavalleria i poca infanteria per conquerir els punts més alts del terreny. Per Filip no era el terreny ideal per desplegar la falange, doncs era accidentat i no permetia l’ordre perfecte en què eren invencibles amb les sarisses, però les circumstàncies i l’apreciació de cert avantatge inicial el varen empènyer a posar tot el seu exèrcit en batalla. A la següent píndola sabrem què va passar a Cinocèfals…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li