Saviesa popular i saviesa culta

0
674

Portem ja un mes de l’any que reberen amb il·lusió i il·lusions i, de fet, es vulgui o no es vulgui, hem caigut en la rutina habitual, des del punt de vista social i informatiu: sensacionalisme, notícies falses, ús d’un llenguatge barruer, groller, insultant, sobretot des de la caverna mediàtica no catalana (polítics, mitjans de comunicació), ancorada en un neofranquisme evident.

Amb aquest panorama, potser fora bo invocar la saviesa popular i la saviesa culta. M’explicaré. Però, primer cerquem una definició, en aquest cas del DIEC, que té dues accepcions de saviesa: «1. Capteniment assenyat en la vida, en els afers 2. Coneixença justa de les coses.» I també dues de savi/sàvia: «1. Que té la ciència d’alguna cosa, que posseeix molts coneixements 2. Que té la integritat del seny, que sap captenir-se amb seny.»

Aquestes definicions lliguen amb el doble titular. Ara bé, cal aprofundir en aquesta dualitat encara que sigui des d’una interpretació subjectiva, personal, però que reivindico amb benevolència i alhora fermesa, davant del dèficit de saviesa ben entesa que hi ha arreu.
Entenc per saviesa popular aquella que emana del poble, de l’anonimat, de la intel·ligència natural. Aquí entrarien els refranys, els aforismes les dites, les endevinalles, fruit sempre del poble anònim. Saviesa que palesa coneixement de la vida, dels fenòmens naturals, dels costums humans. Només tres exemples: «No diguis blat fins que estigui al sac i ben lligat»; «Pel maig cada dia un raig»; «A la taula i al llit al primer crit», missatges clars, ètics, quasi moralitzadors.

Entenc per saviesa culta l’adquirida, l’assolida amb estudis, recerques, formació humanística, científica o tècnica i que sempre tenen nom i cognom, tot començant pel magnífic Llibre de la saviesa bíblic i continuant amb savis d’arreu.

I heus aquí on hi ha la clau de volta. Potser a la societat d’avui li sobra saviesa culta i li manca la popular. Per què persones expertes en política, amb carrera universitària i títols acadèmics (en algun cas dubtosos) empren un llenguatge groller, insultant, de mala educació? ¿Per què els mitjans que se suposa que estan en mans de professionals amb bona base i principis deontològics en la matèria, no actuen amb seny, amb rigor, amb moderació d’acord amb els principis de la prudència, la ponderació, les bones formes, el decòrum clàssic?

Com a professor de llengua ja he denunciat més d’un cop l’ús d’aquest vocabulari que cerca injustificadament desqualificar, ferir sensibilitats aplicat als polítics exiliats, als polítics presos. Siguem tots plegats savis naturals, prudents, i fem un ús assenyat del llenguatge. Desterrem, des de la nostra susceptibilitat, expressions negativament connotatives com «A por ellos», «rebelión», «colpismo», «banda de políticos iluminados, fugados, dementes, fascistas». Si falla la saviesa culta, que no falli la saviesa popular, la saviesa democràtica! Aquelles virtuts, molt arrelades, dit sigui de passada, en el poble català, sempre obert, acollidor que un gran savi català, el filòsof Josep Ferrater Mora anomenava les formes de vida catalana: continuïtat, seny, mesura i ironia. Des del seny –quinta essència de la saviesa i de la persona sàvia-, des de la mesura ètica i expressiva –sinònim en aquest cas de civisme, pacifisme- continuem defensant el diàleg, l’entesa, la negociació, a vegades, si cal, tot forçant –ma non troppo– la ironia.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li