Sardanes

0
834

Diu el poema que és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan. En bellesa i gustos, els termes són molt relatius i qualsevol maximalisme és arriscat. Però què voleu que us digui, a mi m’agrada poder entrar a una rotllana i donar la ma a dues persones desconegudes, ballar amb elles mentre miro els ulls, els rostres, o els peus, de tots els que ballem al mateix pas. M’agrada quan em premen la mà per avisar que es canvia el ritme, o quan qui compta avisa a tota la rotllana “un dos i fora!” conscients que no tothom que balla sap comptar i repartir. M’agrada un ball que puguin ballar gent de quatre generacions alhora, cadascú al seu ritme i tots al mateix pas. La sardana ha estat, per a unes quantes generacions i en diferents moments de la història, testimoni de la nostra cultura maltractada, penyora de resistència quan no es podia resistir de gaire més manera, manifestació al carrer del Som i Serem, quan només es podia dir en notes musicals perquè la lletra estava censurada. Ha estat voluntat popular de seguir vius, tenacitat per superar el folklorisme racial que li va atribuir el franquisme, esforç  per la seva posada al dia, servant la tradició i millorant música i dansa. Ha estat un símbol –un símbol més– del que alguns s’han avergonyit o  han caigut en el parany dels nostres opressors, de considerar-la un element folklòric, amb un sentit pejoratiu del terme.  Enguany Figueres és la capital de sardana, i aquest passat diumenge hem celebrat l’Aplec de la Sardana. Sota els plataners centenaris de la Rambla, he vist saludar-se gent de totes les comarques, somriure’s per sones desconegudes, retrobar-se a la cita anual persones que no es comuniquen per what’sApp.  Àvies amb els seus besnéts compartint rotllana, turistes admirats als que algú els explicava en un anglès macarrònic i voluntariós de què anava el ball,  un pare nascut a León embaladit mirant els fills ballant sardanes, uniformats amb una samarreta de l’agència espacial europea. Unes quantes metàfores, a quina millor. Una tradició que parla de molts de nosaltres. Una tradició que com totes, farem bé de tenir als nostres cors i mantenir a les nostres places. Perquè és nostra, és bonica i fa part de la cultura popular. I de la que enguany, orgullosament, en som la capital. No en va el personatge clau en aquesta nostra dansa, qui la consolidà i fixà bevent de la tradició i amplià la cobla al format que coneixem, fou un Figuerenc nascut a Alcalà la Real (Jaén).  Això també parla de nosaltres.  Del poema de Joan Maragall la gent en recorda que diu “ La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, però a mi la part que més m’agrada és la que diu “és la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li