Santi Vila

0
901

Els qui amb una certa tradició hagin estat seguidors d’aquestes pàgines, encara que Carlos Gardel i més tard la nostra Pe cantessin que ‘veinte años no es nada’ (som a la vora, en farà tretze), potser haurà de fer un esforç per recordar la continuada i diversa relació epistolar dirigida a aquesta singular pluralitat política que des de llavors ha estat constituint Santi(ago) Vila.

Però la realitat ha estat així: seguida però canviant, amb uns relats d’opinió que han intentat reflectir, de la manera més subjectivament objectiva possible, uns fets i les circumstàncies que els acompanyaven, plens de clars i obscurs, d’esperances i decepcions.

D’aquesta manera, vaig passar de desitjar que «[…] si algun tipus de canvi havíem de tenir a Figueres, quin era millor que accedir a un alcalde que gaudís més de les virtuts de l’intel·lectual que del polític i que, per tant, pogués liderar la recerca de la veritat ciutadana figuerenca i en el paper de mosqueter (¡todos para uno, uno para todos!), unint els esforços, intentar la seva més acurada solució?» (2007), a creure que Vila havia adoptat la meva recomanació de transversalitat: «Ens invitava Vila a la formulació de les coordenades d’un nou patriotisme més integrador de portes endins i més integrat en un altre patriotisme més ampli del qual molts procedim? Benvingut sigui, i que compti amb mi. Perquè un altre orador de la nit, Ramon Alberch, també va ser crític alhora que renovador amb unes paraules semblants a aquestes: ser patriota no és córrer pels carrers embolicat amb una bandera. Ser patriota és dedicar anys de la teva vida, sense escarafalls, al treball porfidiós i tenaç» (2009), i acabar justificant a priori la necessitat d’una majoria absoluta que només ell ha obtingut a Figueres: «Majoria política no significa unanimitat; majoria política no vol dir uniformitat; majoria política no vol dir, en un estat de dret, anorreament del contrari. Majoria política vol dir maduresa, majoria política vol dir responsabilitat; responsabilitat del que governa i del que s’oposa. Majoria política, en contra del que hom sol témer, és control sense concessions de l’acció de govern. Les majories hi ha qui les vol associar a la pràctica d’un cert grau de despotisme però han estat, Nadal, Maragall, Gallardón, etc., uns simples dèspotes o, en el millor dels casos uns dèspotes il·lustrats? Diguin-me en tot cas: quin partit polític, quin líder no anhela poder governar amb majoria política pròpia, no ja simplement per manar sinó per poder desenvolupar el seu programa?» (2011).

Més tard vindria al desassossec expressat en la «Carta oberta a un amic secessionista»: «Així, si jo em plantejava llavors, seguint Weber, el dubte d’estimar-me més el Vila polític o el científic, i em decantava per “un futuro político para Santi Vila porque estoy convencido de que jamás podrá abandonar la tarea del intelectual y tendremos, en la política, un poco de ilustración y humanismo», avui tinc la percepció que el meu amic Santi, i ho sento, ha abandonat «el peregrinaje en busca de la verdad (que) representaría siempre un ejercicio de acercamiento y no de divergencia” i s’ha deixat atrapar pel xuclador del partidisme» (2014).

Dels escrits del mes de novembre del 17 els hi faig aquest petit recordatori: «Ara més que mai, Vila és un polític discutit i discutible, no sé fins a quin punt un arbre caigut del qui hi ha qui voldrà aprofitar-se per fer llenya. No m’hi apuntaré a aquesta tasca: l’he alabat quan era, i no per a tothom, només una promesa, i l’he criticat en el poder estant. Potser sigui necessària, amb aquests prolegòmens, una valoració de l’actualitat. Espero poder fer-la en una propera xerrada amb vostès» (14 nov), i «En aquesta dinàmica hem de pensar que Vila ha volgut recuperar la seva faceta d’intel·lectual, de lliure pensador a l’espera de poder tornar a posar a l’abast aquell catalanisme amable i empàtic del qual parlàvem al principi, abandonant el maniqueisme polític de classificar les persones en bons i dolents? Segurament, tindrem ocasió de tornar parlar» (26 nov 17).

En la meva darrera referència al nostre ínclit personatge del març del 2018 amb l’article «Bene curris, sed extra vius», després de recordar unes seves noves declaracions que «va ser un error del congrés fundacional del PDeCAT apostar per una puresa ideològica independentista perquè això empetiteix, i si aspires a governar has de ser tan obert i permeable com puguis», acabava dient: «Així doncs, benvingut sigui aquest tornar a començar encara que les seves darreres actuacions ens generin un pòsit de desconfiança que haurà de salvar».

La setmana passada la Marina Figueras ens va fer una crònica de la presentació de l’últim llibre de l’exalcalde i biconseller, Vèncer i convèncer, en el qual es fa candidat de propostes sui generis. Tindrem ocasió de comentar-les. De moment m’he estimat més posar-los en antecedents.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li