Sant tornem-hi

0
1118

Quan diem «tens menys memòria que un peix», fem al·lusió a manca de records, hàbits o fets que oblidem de manera sobtada de tot allò que acaba de passar.

Malgrat tot, jo m’estimo més dir que tenim una memòria perversament molt selectiva: ens recordem molt d’una guerra que va acabar fa 80 anys, quan gairebé cap dels que poden llegir aquest setmanari hi eren, on van morir molts avantpassats nostres d’un bàndol i de l’altre, que de sants, màrtirs, assassins i bestieses n’hi va haver per tot arreu i com no, d’una persona que va morir fa 44 anys, i no ens recordem que fins fa 19 anys ETA (més de 800 víctimes mortals) encara assassinava a les nostres terres, com és el cas de l’atemptat de Roses, on va perdre la vida un jove carregat d’il·lusions, de futur… en definitiva, de vida, una vida que va perdre en acte de servei.

No sé pas què deu sentir un regidor de Roses, que va signar manifestos a favor dels presos d’ETA, quan assisteix a la missa cada 17/03 o a l’homenatge que es fa després al Monòlit on va resultar mortalment ferit, mentre mira la cara al pare d’En Santos o el seu germà.

Tampoc puc entendre què deuen sentir els companys del cos de seguretat de l’Estat quan veuen com altres companys defensen els violents i l’incompliment de la Constitució que van jurar o prometre, això sí, cobrant el 80% de la seva nòmina de l’Estat opressor.

Ara, amb les eleccions del 10-N, podem veure un reguitzell de candidats a les llistes que per diferents motius es presenten: uns per convicció de servei als ciutadans, altres per adquirir immunitat de cara a possibles accions judicials, altres per emplenar les butxaques i fer de la política el seu modus vivendi, altres replegats com bestioles camí de l’escorxador perquè ja saben que no sortiran per la bona feina feta… Tant se me’n fot si tornen a ser tan inútils tots plegats per no arribar a una entesa i desencallar la penosa situació.

Sempre he defensat, tant a escala municipal, autonòmica o de generals, que qui ha de portar les regnes és la llista més votada, malgrat que no sigui del meu mateix parer; el que no té cap lògica i és una perversió del sentiment de la democràcia i un insult als electors és que els perdedors facin pinya malgrat les seves diferències ideològiques, units per un odi acarnissat, i després de passar pel cribratge als despatxos o clubs d’altern de qui es queda amb quin sou o càrrec, reneguin del seu programa, les seves promeses electorals de campanya i es prostitueixin per tal d’arribar a la cadira anhelada.

La feina de l’oposició ha de ser fiscalitzar els acords de govern i fer propostes dignes d’aprovació, sense caure en la negativitat sistemàtica d’allò que no surt dels seus caps.

No té sentit que persones o formacions polítiques que parlen de l’Estat espanyol com a repressiu , feixista, aniquilador i d’altres perles literàries es barallin per formar part de les candidatures, haver d’anar periòdicament a terres hostils i cobrar d’un sistema capitalista.

Hi ha partits que per descuidar la seva militància i càrrecs electes així com la manca de criteri i d’empenta per defensar els valors ideològics o la mateixa llei, s’han vist abocats a perdre ascons, cadires i cadiretes, prometent ara en campanya allò que no van impulsar ni defensar quan eren a govern amb uns candidats més propis de les millors pel·lícules de l’Esteso o Pajares; els darrers resultats electorals ja en parlen prou i no ho faré jo.

Com hauria de ser en qualsevol partit democràtic amb llibertat per opinar, tots els comentaris o suggeriments, amb més o menys encert, haurien de ser escoltats i reaccionar al respecte sense caure a la por de ser acusat de deslleialtat al partit. Sovint, els càrrecs electes s’obliden que la seva condició es deu a la feina feta pels militants simpatitzants i electors i la transparència i lleialtat no ha de ser al partit, sinó al país, en lloc de caure en el parany egoista d’acumulació de càrrecs, sous i poder dels efímers mortals, tal com ja estem acostumats. Roma va perdre el seu imperi per descuidar les províncies més llunyanes, les seves corrupteles i els personalismes.

Malauradament, tenim dirigents eixelebrats més preocupats pel seu ego, els seus comptes a Suïssa i el supremacisme que per governar per a tothom, justificant la tinença de material explosiu i la violència, sense aprovar pressupostos, fent de taxi d’immigrants il·legals, alguns d’ells els nostres sicaris, dilapidant els diners en llacets, viatges en Falcons, pseudoambaixades inútils i inoperants, estades de luxe amb tot un seguici de panxacontents a Waterloo, Suïssa o Irlanda, però amb llistes d’espera als hospitals, mainada en barracons, farmàcies sense cobrar, impagaments de la llei de dependència, incompliment de pagaments a proveïdors, etc.

Quan es publiqui aquest exemplar, és de suposar que la sentència dels 12 apòstols ja haurà estat publicada i com és de preveure, no agradarà a tothom… i què farem? Aturar-ho tot? Manifestacions? Tallar carreteres, trens, boicotejar comerços i d’altres actes vandàlics? Fer servir novament mainada i ancians com a escuts humans? Provocar més pèrdues amb la situació precària que vivim? Evitar que la gent arribi a la seva feina o destí? Fugir del país com d’altres valents i fer-se la víctima? Rebre cops? Aquesta és la democràcia per la qual tanta gent es va quedar pel camí i que en lloc de gaudir-la, l’estem destrossant? Quina llibertat d’expressió té la gent que defensa la Constitució i un únic país?

Una mica més de memòria i de seny, si us plau. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li