Salvador Torres i Jaume Alzina: ‘Ens jubilem amb la tranquil·litat que hi haurà continuïtat teatral a Figueres’

0
1081

Són un tàndem del món teatral figuerenc i també empordanès. Enguany, tots dos, després de més de trenta anys treballant per la cultura de la ciutat, tanquen una etapa de les seves vides i entomen la jubilació, sempre lligada al teatre


 

S’acaba una etapa, una etapa molt llarga, però no tothom té la sort de rebre un comiat-homenatge com el que els van preparar la setmana passada…
S.T.: Intuíem de què aniria la pel·lícula però no sabíem gairebé res del que ens esperava allà. Va ser un gran homenatge, ens van organitzar una mena de concurs de vint preguntes sobre tots aquests anys treballats, sobre anècdotes i sobre nosaltres. Va ser molt especial i va venir molta gent del món del teatre, de la casa, de l’Ajuntament…
J.A.: Ens van dir: «reserveu aquest dia», i res més. I va ser això que explica en Salvador, un concurs de preguntes en què jugava tothom. El públic, a través d’una aplicació responia, i el joc es veia per una pantalla grossa. Va ser molt bonic, la veritat.

No podia ser menys després de més de trenta anys entregats i dedicats al món del teatre figuerenc i empordanès…
S.T.: Això de 30 anys és relatiu, perquè jo em jubilo amb quaranta-cinc anys treballats a la casa, vuit com a director del Teatre Municipal el Jardí, però quan gestionava l’Àrea de Fires i Promoció ja tenia relació amb el teatre.
J.A.: Jo soc al Teatre Municipal el Jardí des que es va comprar l’any 1984. Al principi era esporàdicament, però el 1992 l’Ajuntament de Figueres ja em contracta i al final són 34 anys treballats aquí. Encara que dins el món del teatre hi soc des dels 14 o 15 anys.
S.T.: En Jaume i jo ja ens coneixíem de petits de jugar a pilota al barri i l’any setanta o setanta-u ens vam vincular amb l’Agrupació Arlequín, que la capitanejava en Toni Montal, un referent de l’època, a La Cate. Allà vam començar a fer de dimonis als Pastorets i això va anar evolucionant en el món del teatre. Per tant, amb en Jaume, estem junts en aquesta feina des del 1970, fa molts i molts anys ara ja, tota la vida!

Es pot dir i considerar que el teatre a Figueres i a la comarca, en general, l’han fet créixer vostès….
S.T.: I és un orgull! Nosaltres venim del grup d’en Toni Montal i llavors érem la joventut i vam pagar-ho, d’alguna manera, perquè ens van expulsar de la Catequística perquè érem joves i rojos. D’altra banda, jo per exemple, vaig fer molt de temps de monitor de teatre a les escoles de Figueres, va passar una gran quantitat de mainada durant aquests anys i alguns d’aquests joves són la Maria Àngels Bassas, Marta Corral, l’Helena Tornero i la seva germana…
J.A.: Jo també feia escoles i ensenyàvem teatre al Casino. Després es va proposar fer una escola de teatre i es va tirar endavant l’Aula de Teatre.
S.T.: Per resumir-ho, i sempre des d’un vessant molt amateur, hem tocat tots els camps que hi ha hagut en aquesta branca cultural. Perquè hem fet des d’espectacles, és a dir producció, fins a promoció de l’activitat a través d’escoles i aules, i també la gestió del teatre. D’alguna manera ho hem tocat una mica tot, algunes coses de manera més professional i altres més amateur, però tot.
J.A.: El 1976 vam proposar una base o fita que marcava els tres punts a seguir: formació, producció i promoció, i d’una manera o altra és el que hem estat fent aquests anys. Vam creure que era el que calia a Figueres en aquells moments… Nosaltres d’alguna manera hem tirat endavant el teatre a Figueres, no dic que sense nosaltres no hagués existit, potser hauria existit d’una altra manera, però l’hem dinamitzat amb aquests tres aspectes. A l’homenatge vaig dir que estic molt content perquè finalment ens jubilem i veiem una possibilitat de futur teatral a la ciutat. Ha quedat un grup jove que s’està arrelant a Figueres, ja que un dels problemes que ens trobàvem era que la gent que formàvem marxava de la ciutat i perdies el grup. I ara veiem que hi ha la gent de Mossegades, Agitart, l’Aula de Teatre, que està formada per gent jove i amb ganes… Per això dic que ens jubilem però amb la tranquil·litat que hi haurà continuïtat teatral a Figueres.

A la capital i a la comarca sempre hi ha hagut planter cultural, però com sempre, ha estat un sector menystingut i amb poca inversió, no?
S.T.: I tant! I sobretot per part de l’Administració, parlo de la part més política de les coses… Crec que ha faltat molta pedagogia de cultura. S’ha anat fent però la part política el que ha fet ha estat simplement salvar els mobles
J.A.: Exacte, salvar els mobles o fer coses d’aquelles que donen molta imatge però s’acaben aquí. Has de donar continuïtat al públic i enganxar-los al teatre.
S.T.: Del tot del tot, no ens podem queixar.
J.A.: No, però a vegades s’ha hagut de lluitar molt, massa… S’ha fet molt de teatre d’aparador, que això sempre funciona, però no ens hem de quedar aquí. Les últimes temporades, amb La Cate hem fet molta programació de teatre de petit format i veiem que el públic comença a no conformar-se amb el gran aparador. I és el que hem d’aconseguir, que l’espectador s’arrisqui a veure una obra d’una companyia no coneguda perquè potser s’endú una sorpresa. Alguns que hem portat nosaltres a Figueres han guanyat Premis Max, la gent s’ha d’arriscar més.
S.T.: Això és veritat, Jaume. La meva feina d’aquesta última etapa ha sigut programar, i des del primer dia vaig proposar-me fer diversitat de modalitats, cartellera grossa sempre se n’ha de portar, primer perquè tenim un teatre de més de 900 places que s’ha d’omplir i si s’omple, s’encomana. Però ara amb La Cate tenim l’oportunitat de crear formats més petits i és el que hem volgut fet. Crear una programació molt diversa i universal i per a tots els públics. Segur que hi haurà algú que dirà «per mi no han fet mai res!», però se li hauria de preguntar què carai vol perquè potser ni existeix (entre riures).

Torres i Alzina és un tàndem. Què aprèn un de l’altre durant tots aquests anys junts?
S.T.: Ostres, no m’he adonat de tot el que he après d’ell, segurament moltes coses! Sempre dic que tothom aprèn de tothom i amb ell no ha sigut difícil.
J.A.: Jo he après a no ser com ell (entre riures). És important tenir en compte que el que hem aconseguit és a no fer equips, sinó a tenir famílies. Els meus tècnics són com una gran família en què tothom fa de tot i s’ajuden en tot.
D’altra banda, a l’oficina som quatre. On s’ha deixat el teatre? Estem gestionant tres teatres i només hi ha en Salvador, un administratiu, i en Sebastià que és el conserge. Tenim l’ajuda externa de l’Aina, amb la promoció, però no és una persona que estigui contractada les 24 hores del dia. I amb aquesta gent hem fet un equip, hi ha molt bon rollo. L’Aina venia per gestionar la part de la comunicació i ara és una amant del teatre.
S.T.: De fet, en aquests moments, jo estic jubilat i l’Aina em suplirà fins que no surti la meva plaça a concurs. Aquest és el tracte al qual s’ha arribat amb el mateix Ajuntament. Ella és una noia que té moltes ganes de treballar i té moltes facultats, per això fins que no se sàpiga qui guanya la plaça, ella ocuparà el meu lloc.
J.A.: I de fet s’ho mereix, perquè s’ho ha fet seu… Hi ha entregat moltes hores.
S.T.: El Departament de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, en l’àmbit humà, és més petit del que et puguis imaginar. El cap de cultura és en Pep Torner i no té a ningú més. No hem de tenir secretàries i secretaris ni històries d’aquestes, perquè tots hem de ser companys, però penseu que en Pep estava sol com una òliba i jo també. L’any passat, en els tres espais que gestionem, vam fer 462 activitats. Això és una bogeria per tres persones!

Es jubila Jaume Alzina i Salvador Torres i marxa Pep Torner. En mans de qui quedaran la cultura i el teatre figuerencs?
S.T.: Jo tenia l’esperança que la convocatòria per la meva plaça s’hagués fet amb més temps però les coses de Palacio van más que despacio. Ara s’ha fet la convocatòria i les bases estan a punt de sortir, suposo que pel que fa al calendari, ens n’anem a l’1 de gener. Però si posen una persona al meu lloc i una al lloc d’en Pep, estem allà mateix amb persones diferents, eh? Potser més bones…
J.A.: Però potser s’espantaran abans! Jo soc tècnic de teatre i m’he trobat fent coses que no em tocaven ni eren del que sé fer, com ara factures, intervencions…
S.T.: És això el que falla i aquest tipus de feina ocupa molt de temps. Amb 45 anys he fet de tot menys dirigir el trànsit. Però gestionar la part administrativa et treu temps de la part més creativa… És la queixa que fem, que no descobrim res, eh? Però van passant els dies i no s’arregla res
J.A.: És aquella frase de «ja ho sabem però…».

ÀNGEL REYNAL

Hi ha algun nom concret que els agradaria que ocupés el lloc?
S.T.: No, i si el tingués tampoc, el diria…
J.A.: Tenim els noms de qui no volem… ha ha ha (entre riures). En aquest món del teatre, o te l’estimes o millor plega. Per dedicar-te a fer teatre te l’has d’estimar i ho faria extensiu a la cultura, si no tens la sensibilitat i no te l’estimes no pots treballar-hi. Ho has de tenir dins. No cal algú expert en teatre però sí expert en cultura i que se la faci seva.
S.T.: A mi aquest món, fent una mica de repàs, m’ha ocupat moltes i moltes hores. Però ha de formar part de la teva vida, per exemple, quan he anat de viatge sempre he acabat davant d’algun teatre. Encara que no hi hagi funció, és igual, però per veure què preparaven o què feien. És aquell sentiment que no pots evitar i el moment que la teva dona et diu «vaaaa, marxem d’una vegada…!» i tu et quedes allà minuts i minuts.
J.A.: Hi ha una obra que es diu El verí del teatre, i si t’enganxa el verí ja l’has fotut. I em sembla que tant en Salvador com jo ens hem ben enverinat.

Quin és el pitjor moment d’aquests més de 30 anys?
S.T.: Per mi, el pitjor dels últims vuit anys, és a dir, com a director d’El Jardí, és quan Santi Vila em va oferir la plaça, lògicament vaig saltar d’il·lusió però quan vaig ser aquí, que era just el moment més dur de la crisi econòmica, al teatre, per llàstima, hi havia molt poca afluència de públic i em vaig trobar sol pel que fa a la gestió, i vaig pensar: «on m’he posat?». Per mi va ser el pitjor moment, a més ja tenia una edat i havia deixat enrere tot allò de la joventut de tira endavant i Déu nostre senyor ho arreglarà si un dia s’aixeca. Aquell primer any va ser molt difícil, llavors vaig dir-li a la regidora de Cultura, la Marta Felip, que havíem de fer alguna cosa perquè no ens en sortiríem. I vaig proposar-li abaixar el preu de les entrades i la gent va passar de pagar les entrades de 22 euros a 10 euros i les cinquanta primeres a 5 euros; això semblava el Caprabo, però primer dia vam vendre 4.500 entrades.
J.A.: A les 11 h de la nit tancaven la taquilla aquell dia… va ser brutal!

I el millor moment?
S.T.: N’he passat molts, de bons moments, des de treballar amb Salvador Dalí al Museu fins a gestionar el tema de festes i fires i la veritat és que sempre he estat bastant sol, no em ve de nou, eh? També vam muntar la Mostra del Vi, que encara funciona, la Festa del Joguet, el Firagri, omplir el teatre… són molts moments que m’han omplert, al final.

I per vostè, Jaume?
J.A.: El pitjor va ser quan va marxar en Pep Torner de tècnic i va anar a la Diputació. Tot això d’aquí va quedar bastant deixat de la mà de Déu i en aquells moments tenia un company tècnic amb qui no tenia el bon rollo que hi ha hagut amb els altres i no m’ajudava gaire. Vam tirar-ho endavant com vam poder. Recordo que en Pep ens va deixar un disquet amb una sèrie d’instruccions per a cadascú de com funcionar perquè tinguéssim una petita base i va ser una època bastant dura. Val a dir que pel Departament de Cultura han passat masses regidors de Cultura, sense cap línia cultural clara ni que t’exposessin el que pretenien fer.
I dels millors moments, com diu en Salvador, n’hi ha molts, qualsevol moment d’un gran muntatge amb l’escenari ple de tècnics i tots sabent quina feina han de fer, amb el bon rotllo i les brometes que hi ha hagut. Grans muntatges que també s’han perdut amb la crisi, que ha fet reduir les escenografies.

Què és per a vostès el Teatre Jardí?
J.A.: Per mi és haver aconseguit una fita. Nosaltres vam plantejar a la Maria Rosa Ymbert, que llavors era la regidora de Cultura, i a l’alcalde, Eduard Puig Vayreda, que a Figueres li calia tenir un teatre municipal. A partir de llavors es va lluitar perquè es comprés un teatre i El Jardí va ser un gran encert perquè té un bon escenari. Per mi el Teatre Municipal el Jardí és haver aconseguit que Figueres tingui el que es mereix.
S.T.: Dic el mateix, l’any 1982 dins la taquilla de la sala Edisson discutíem sobre la necessitat de tenir un teatre. Nosaltres ja teníem un projecte al cap i jo sempre vaig apostar per El Jardí. Es podria haver fet més gros perquè per exemple no hi ha magatzem. Però això és casa nostra, vam estar dins el grup que va comprar casa, hem vingut a assajar, hem fet molt teatre i… és que això és casa meva!
J.A.: Jo tinc claríssim que m’he passat més hores aquí que a casa meva.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li