Salvador Dalí, sardanista

0
880

El periodista Josep Playà va detallar en una xerrada la presència del món de la cobla en l’obra del pintor fins al final de la seva vida


A Salvador Dalí li agradaven les sardanes? Sentia admiració per Pep Ventura? Considerava aquesta dansa com un símbol indentitari del país? En el marc de la celebració de Figueres com a Capital de la Sardana i en la commemoració del bicentenari de l’insigne músic i compositor és un bon moment per respondre a aquestes preguntes. I així ho va fer el periodista Josep Playà, estudiós de l’obra i la personalitat del pintor, en el transcurs d’una conferència organitzada pels Amics del Teatre-Museu Dalí i pronunciada dimecres passat sota la cúpula.

Playà va explicar que “la sardana surt sovint en la cosmologia daliniana, tant a la seva obra com en el seu Teatre-Museu”. En aquest sentit va recordar que “quan va néixer el pintor, Catalunya estava vivint l’època de la Renaixença, encara era ben viva la memòria de Pep Ventura, i la sardana ja es perfilava com a la dansa nacional, com un símbol. També s’estava forjant el mite de l’Empordà, a partir de Joan Maragall”.

El pare del pintor, el notari Salvador Dalí, era un admirador de Pep Ventura i tot sovint contractava cobles perquè interpretessin les seves sardanes. Anna Maria Dalí ho descriu de la següent manera al seu llibre Salvador Dalí vist per la seva germana: “Algunes nits de primavera el pare feia tocar les sardanes d’en Pep al carrer Monturiol. Aleshores la galeria de cases es vestia de festa. Al carrer hi havia una gran animació i l’olor sensual de la terra molla arribava fins a la galeria. L’olor típica de quan es ballaven sardanes, perquè abans de ballar-les es regava el carrer. Les melodies d’en Pep Ventura esclataven romàntiques mentre els balladors comptaven i repartien els compassos i, tot dansant, perfilaven la geometria de la música”.

En aquest sentit va recordar que el notari Dalí va comprar la tenora de Pep Ventura i durant molts d’anys va estar zelosament guardada en una calaixera del domicili familiar del número 12 del carrer de Monturiol. Finalment, aquella història peça va ser donada

desinteressadament al Museu de la Música de Barcelona, en considerar que havia de ser un objecte a l’abast de tothom.

OBRA DALINIANA. Playà va relacionar la presència de la sardana en les obres del pintor Salvador Dalí i, certament, és molt nombrosa. “L’any 1920, en un dels seus primers quadres, porta per títol La sardana de les bruixes, una obra que actualment és al Museu de Sant Petersburg. Un any més tard dedica la portada del setmanari Empordà Federal a Pep Ventura i Enric Morena i també il·lustra la biografia del compositor bicentenari”, va explicar el periodista. Arran de la seva amistat amb el poeta Federico García Lorca, cada cop que aquest visitava Figueres el seu pare organitzava una ballada de sardanes en honor seu.

“La seva militància en el surrealisme va portar Dalí a demanar l’abolició de la sardana però, curiosament, en el guió d’una pel·lícula d’aquells anys hi apareix, a les primeres imatges, la sardana Per tu ploro, de Pep Ventura. I a La vida secreta escriu que l’any 1930 va portar Gala a Barcelona a sentir una audició”, va continuar explicant el conferenciant.

De fet, Playà remarcà que “la sardana també va ser molt present en totes les celebracions dalinianes com va ser l’homenatge a la plaça de braus de Figueres, la inauguració del Teatre-Museu o quan tenia un visitant il·lustre a Portlligat. Cal recordar que el quadre que va pintar l’any 1974 al saló de descans, El Palau del Vent, havia de portar inicialment el títol de Sardana empordanesa i en ell es veu Dalí i Gala ballant una sardana i abocant riquesa sobre tota la comarca”.

També va recordar que “des de la inauguració del seu museu, una cobla de mida natural feta de guix pel traumatòleg Francesc Inglès va presidir l’espai situat sota la cúpula. Fins i tot en els darrers anys d’activitat artística, Dalí va pintar temes sardanistes”. En aquest sentit Playà va recorda de la sardana pentagonal “A la recerca de la quarta dimensió”, realitzada el 1979.

Per tot plegat, el periodista va cloure la seva xerrada afirmant que “en l’obra de Dalí la sardana hi té un protagonisme molt especial. La va explotar en la seva creativitat però també va expressar la necessitat d’adaptar-la als nous temps i de fer-la sobreviure amb el pas dels segles”. En acabar la xerrada, que van seguir prop d’un centenar de persones, el president dels Amics del Museu Dalí, Carles Ayats, va anunciar per al mes de setembre una audició de sardanes, a càrrec de la cobla Ciutat de Girona, integrada en el seu conjunt per peces relacionades amb Salvador Dalí.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li