Rusó Sala: ‘Si tots féssim el que desitgem, podríem canviar moltes coses’

0
574

La cantautora rosinca Rusó Sala acaba de publicar Desirem (Segell Microscopi), un àlbum treballat a foc lent i al costat dels músics Aleix Tobias i Miriam Encinas. Cançons de collita pròpia s’intercalen amb textos musicats del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull. D’aquí el títol de l’àlbum, Desirem, que es va presentar el passat 22 de març a la sala Luz de Gas de Barcelona, en el marc del festival Barnasants


 

L’acompanyen, en aquest disc, Miriam Encinas i Aleix Tobias. És el primer cop que treballeu plegats?
És la primera producció discogràfica que fem junts. L’Aleix aporta tot el seu bagatge de percussió en tots els sentits, està especialitzat en la percussió ibèrica, des de la feina que fa amb l’Orquestra de Percussió Ibèrica Coetus. Realça molt la part rítmica que ja tenen les meves cançons. I la Míriam, per altra banda, potencia la part melòdica. És una músic que té molts registres, que funciona amb molts instruments diferents, des de flautes medievals o viola fins al dilruba, que és un instrument de l’Afganistan. Ells aporten la riquesa melòdica de les cançons. I no cal res més. La cançó ja té de per si una bona base harmònica i rítmica i ells la potencien.

Diu que, a Desirem, s’hi troben «reflexions sobre el desig i les seves arestes». En quin sentit?
Pots trobar implícit, en cada una de les cançons, el batec d’aquest desig, aquest desir, dit amb paraules de Ramon Llull, aquesta creativitat. I què és per una persona com jo, una dona del segle XXI, en el món en què visc, ser una dona creadora? Ho dic en el sentit que el desig està allà, és latent, la creativitat es respira. I també parla molt sobre l’amor, sobre aquest desig creatiu que, en realitat, és aquest desig cap a l’amor i l’amor batega a tot arreu. Poso el títol en primera persona del plural, perquè m’agrada convidar a tothom, que tothom pugui estar en contacte amb aquest desig propi. Si tots féssim el que desitgem podríem canviar moltes coses.

Desirem evoca a un text de Ramon Llull del Llibre d’amic e amat. Com s’intercalen els seus textos al llarg de l’àlbum?
Hi ha dos textos de Ramon Llull que són una mostra d’un procés creatiu que he fet, que és més extens i que no surt a tot el disc, que és el de combinar la música àrab-andalusina-algeriana amb poemes de Ramon Llull. He volgut que dues de les cançons que més representen això apareguin en el disc. I una d’aquestes es diu Desirà l’amic, amb la qual m’he influenciat per donar títol al disc, perquè parla, precisament, d’aquest desig, desir, d’estar en contacte amb un mateix, amb el que un profundament més necessita.

La poesia ha estat present en els seus àlbums, a Fil de coure (2015) va musicar poemes de García Lorca, Enric Casasses, Maria Mercè Marçal i Cesare Pavese. Ara, Llull. Entén la música com a indestriable de la poesia?
La música, òbviament, pot ser instrumental. Però a la cançó d’autor, a les cançons en general, hi ha una part molt important, que és la musical, i una altra part que és la lírica, la de les paraules, la d’aquest contingut més explícit, tot i que també pot ser poètic, evidentment. Això fa que tu, com a creadora, hagis de beure contínuament d’altres fonts per nodrir-te. Quan tu beus d’altres fonts i llegeixes poesies d’altres persones, és inevitable que se’t desperti la creativitat musical i de la mateixa manera que musiques les teves lletres, també en musiquis d’altres.

Els aires mediterranis, les melodies araboandaluses, sefardites, es respiren als seus temes. Néixer al cap de Creus, a Roses, com l’ha influït a l’hora de forjar-se com a artista?
Ha estat essencial. Tot l’imaginari de les lletres de les meves cançons, des del primer disc, estan impregnades d’imatges marítimes, d’un poble de pescadors. Per mi, són imatges que no perden mai la força perquè contínuament m’apareixen. També m’ha seduït molt la idea d’anar descobrint què es fa a riba i riba del Mediterrani. I tot el que escoltes, allò que treballes, és, al final, com acaben sonant les teves cançons.

Beu no només de la música de la riba nord de la Mediterrània, europea, sinó també de la riba sud.
La literatura, la música sefardita, araboandalusa, eren tradicions que es cantaven aquí a la península fins que els van expulsar. I una cosa que es feia aquí, que estava molt localitzada, de sobte, s’expandeix per tota la riba sud del Mediterrani fins a arribar a Turquia. Són cançons que, tot i haver nascut aquí, s’han impregnat d’altres llocs. Treballar amb això és molt ric en el terreny musical. Per això, hi ha una cançó al disc que et pot semblar egípcia pel seu ritme.

Quins són els seus referents?
M’ha obert moltes portes treballar amb la Rosa Saragossa, amb ella he après el vessant de la música sefardita. D’artistes que hagin treballat amb aquest material, aquí tenim la Maria del Mar Bonet, que el seu disc Amic, Amat m’ha servit molt d’inspiració. Però sobretot a estat en l’àmbit pràctic, amb artistes amb qui jo he treballat, que m’han obert els ulls cap a altres horitzons.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li