Roses recordada des de l’exili

0
910

Es publiquen cartes escrites pels tres germans Pi i Sunyer, en què relaten els seus estius a la vila d’on era originària la seva família


 

En un moment en què el concepte de l’exili torna a ser malauradament d’actualitat a Catalunya, és especialment colpidor conèixer de primera mà el testimoni de tres il·lustres catalans, d’arrels empordaneses, que es va iniciar l’any passat amb la presentació de l’exposició «Vides errants. Postguerres i exilis dels germans Pi i Sunyer» (presentada a la Jonquera i Roses, que enguany anirà a Barcelona i Girona i que disposa d’un documentat llibre a manera de catàleg de la mostra), que s’ha complementat ara amb l’edició de l’opuscle Enyorar Roses: això és l’exili, presentat divendres passat a Ca l’Anita.

Aquest opuscle, editat pel Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i la Fundació Carles Pi i Sunyer, recull correspondència inèdita dels tres germans: Carles, August i Santiago, que van haver de marxar del país l’any 1939 i dels quals només el darrer va tornar. Dels altres dos ho van fer les seves restes, anys després de morir, dipositades precisament al cementiri de Roses. Els tres només es van tornar a reunir el 1960 a Caracas.

El seu pare, el metge Jaume Pi i Sunyer, que estava casat amb Carolina Sunyer, va néixer a Roses el 1851. L’avi, Francesc Sunyer i Capdevila, havia estat ministre d’Ultramar durant la I República espanyola. Tots ells integraven una família liberal d’origen empordanès, que sempre ha tingut un paper destacat a la política catalana. Un dels seus descendents, el prestigiós jurista Carles Viver i Pi i Sunyer, era el president del Consell Assessor per la Transició Nacional, fins al 31 d’octubre passat, quan va ser destituït pel govern espanyol en aplicació de l’article 155 de la Constitució.

UN PETIT TRESOR. L’historiador i polític Joaquim Nadal, director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, va descriure el llibret com «un petit tresor. Aplega un conjunt de textos i d’imatges inèdites que complementen els testimonis coneguts fins ara dels germans Pi i Sunyer sobre la seva relació amb Roses abans de la Guerra Civil. Són documents datats entre els estudis dels anys vint i trenta que es trenquen amb l’esclat del conflicte bèl·lic. Tot un món els desapareix de cop i volta, al qual no tornaran, almenys en dos casos, fins després de morir. Gràficament, el llibre acaba amb les imatges de l’enderroc de la casa dels Pi i Sunyer, malmesa pels bombardejos, un testimoni que evidencia com tot aquell món s’havia ensorrat».

Nadal va afegir que «els exilis contemporanis s’escriuen a còpia de tuits. Per això és necessari aportar documents i escriure cartes, perquè si no ens perdrem una part significativa de la nostra història. En aquest sentit, l’arxiu dels Pi i Sunyer és un document molt important per conèixer aquest passat. El que ara recollim en aquesta petita publicació és un material en brut que permetria aprofundir-hi molt més i donar a conèixer el pensament i les inquietuds d’aquesta nissaga familiar tan significativa per la història catalana».


Les cartes d’August, el més gran dels germans, traspuen tristesa. «En Franco ha fet molt mal a tants i tants. Però en el que es refereix a la nostra família, el mal més gran, és el de la dispersió a què ens ha obligat i que no té remei», escriu des de Caracas el 1947. Dos anys després, el novembre del 1949, perd l’esperança: «Que lluny del programa que ens havíem traçat, el del “dòmino i sardineta”; de retirar-nos a Roses quan arribés el terme de la jubilació, que hauria estat aquest any. Però les coses de casa nostra no s’arreglen ni porten cara d’arreglar-se. No hi ha cas de més sort que el de Franco. Tot li surt bé, faci el que faci, i no crec que res calgui esperar».

August Pi i Sunyer, fisiòleg de renom i catedràtic de la Universitat de Barcelona, Santiago Pi i Sunyer, també fisiòleg prestigiós i catedràtic a la Universitat de Saragossa, i Carles Pi i Sunyer, enginyer de carrera, encarnen la viva imatge d’uns homes il·lustrats que havien apostat pel progrés en tots els àmbits de la societat del seu temps. August i Santiago, amb la seva feina universitària, es van lliurar a la ciència.

Carles, a diferència dels seus germans, dedicà la seva vida a la política i ocupà càrrecs de gran responsabilitat durant l’època republicana tant en el període de pau com en la guerra. Aquest darrer fou, entre altres, diputat a les Corts espanyoles i ocupà diversos càrrecs rellevants com ara el de ministre de Treball, alcalde de Barcelona, conseller de Cultura i Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, a l’exili presidí el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945) i va ser membre del govern a l’exili (1945-1947).

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li