Roser Martínez: ‘L’important de la joieria contemporània és el concepte’

0
775

D’estil rebel, Roser Martínez, de Vilacolum, ha portat les seves creacions en mostres de París, Roma o Miami. Ha guanyat el segon Premi Emprenedors de l’Alt Empordà 2018 i és semifinalista dels reconeguts guardons Enjoia’t del 2016


 

Es defineix com a «creadora d’emocions tàctils» i que «materialitza» històries. Com es pot narrar un relat amb joies?
Quan algú em fa un encàrrec, jo faig preguntes perquè vull sentir què vol expressar la persona que vol fer el regal. Intento posar-me a la pell de la persona. I, a partir d’aquí, és quan jo m’emociono i agafo part de la història que se m’explica i la converteixo en peça. Llavors jugo amb els colors, els materials i les textures, segons la història que m’expliquin.

En quins materials i tècniques està més avesada?
Estic treballant molt en fils metàl·lics i el que m’agrada molt fer és joia-escultura: joies grans, amb volum i reciclar molt de material. Ara estic treballant en fusta. Jo mateixa estic tallant les peces de fusta, llimant-les, pintant-les. M’agrada molt innovar: barrejar tela metàl·lica o comuna, com pot ser tela de galliner, amb or, o la porcellana amb sorra. A partir d’aquí es tracta de donar-li el joc. Penso que en totes les peces, mentre tinguin el punt òptim d’harmonia, és igual el material. L’important és que, quan tu vegis la peça, t’emocioni.

Aquest tipus de material s’assembla al concepte d’art pobre.
Jo no n’hi diria art pobre. Al contrari: quan reciclo material, jo li dono molt de valor, perquè penso que li estàs donant una altra vida a un material que ja t’ha explicat altres històries. Estàs portant a sobre una cosa que ves a saber què ha viscut. És donar-li un plus, en comptes de veure-ho com de segona mà o usat.

Hi ha a qui li costa veure la joieria com a art. S’ha de reivindicar més?
Sí, potser sí. Perquè quan penses en la joieria penses en peces més tradicionals i el primer que et ve al cap són peces d’or, de plata, aliances o arracades convencionals. No penses en una peça feta amb un tall de suro o filferro. Fins i tot, hi ha molts sectors que no ho qualifiquen de joieria, sinó del vessant de complements. Però com que la joieria contemporània, que és on jo em defineixo, dona joc a tot aquest material, l’important, al final, és el concepte. Tant és com ho facis, l’important és el que vols transmetre.

Es va iniciar en el món de la joieria el 2005 amb la dissenyadora Susana Alonso. Però no va ser fins al 2014 que va crear la seva marca. Li va costar trobar el seu lloc?
El camí és difícil i complicat. Encara ara. Fa quatre anys, vaig decidir apostar pel meu estil i vaig començar a buscar punts de venda per Figueres i aquesta zona. I la veritat que la resposta va ser que sí, que molt maco i molt original, però que no encaixava i que comercialment no era el producte que aquí es buscava. Tenia dues opcions: o canviava d’estil i intentava fer alguna cosa convencional per poder viure d’això o anar-me’n a un altre lloc, que és el que vaig fer. I vaig començar a donar-me a conèixer a Barcelona, on el meu estil va ser molt acceptat i, a partir d’aquí, mai més m’he plantejat canviar. Hi ha gent a qui li agrada el que faig, encara que sigui una minoria, perquè un producte així a massa gent no pot agradar, i m’agrada que sigui així. M’hauria agradat poder començar a l’Empordà.

Tinc un projecte molt important, de cara a l’any que ve: crearé el meu espai artístic, un estudi-taller en una masia. I per fer-ho tenia dues possibilitats: crear-lo a l’Empordà o marxar a Barcelona, on potser hi ha més opcions i oportunitats, perquè tens més públic. I he apostat per l’Empordà.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz