Rosa Ros: ‘Quan et donen un guió és com començar un viatge’

0
1217

És directora d’art i guanyadora d’un Premi Gaudí a la millor direcció artística per la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’. Ros és escalenca, i encara que viu a Barcelona, assegura trobar la inspiració tot caminant per Sant Martí d’Empúries. Explica què és la seva feina, com ha estat treballar amb Mario Casas, quins projectes té entre mans de cara al futur o el poc paper de les dones al cinema


 

Guanyadora d’un Premi Gaudí 2019, com és el moment de la gala quan sent el seu nom i ha de pujar a l’escenari?
Estar nominada per mi ja era un èxit i quan sents el «Rosa Ros» és una il·lusió enorme, perquè els minuts abans el teu cap dona mil voltes i penses que pot tocar a qualsevol dels quatre nominats. Però com dic, per mi, estar nominada i estar dins les quatre pel·lícules de l’any ja és un premi. Quan vaig pujar a l’escenari em vaig posar una mica nerviosa perquè penses que diràs unes coses i n’acabes dient unes altres…

M’explicava que potser havia gaudit més del moment quan va saber que estava nominada que quan li van donar el premi. Com li van dir?
Jo estava a la piscina, a Barcelona, i quan vaig sortir de l’aigua vaig engegar el telèfon mòbil i tenia molts missatges. Vaig pensar: «Ostres, què ha passat?», i tot eren missatges de felicitació, em va fer tanta il·lusió que per això dic que ho vaig viure més intensament. I el moment va ser més tranquil que no a la gala, que tot passa molt de pressa.

I al cap d’uns dies li van dir que també estava nominada als Goya…
Exacte, aquest ha estat un any de premis i de molta satisfacció.

Això és un secret del món del cinema, però el discurs es porta preparat?
Preparat no, vaja, jo no el vaig preparar. Però val a dir que penses què diràs si et toca a tu. Has de tenir alguna cosa pensada perquè entre la il·lusió i els nervis et pots quedar en blanc. Jo vaig pensar sobretot a qui donar les gràcies i a qui dedicar el premi. Per tant, penses la base del discurs però al final amb l’emoció i l’eufòria et surt el que hagi de sortir.

Rep el guardó a la millor direcció artística al film El fotógrafo de Mauthausen. Pels que no dominem gaire el món del cinema, què vol dir ser directora artística?

La direcció artística és bàsicament el que veus a la pel·lícula, tot allò que està al voltant del protagonista, és a dir, tots els espais, la decoració… per tant haver d’adequar els espais en funció del guió. Per exemple, si al guió hi posa que els protagonistes estan passejant pel bosc o en un club, doncs has de pensar com representar el que el director vol transmetre a l’escena. Del que t’ocupes és de tot el que són espais, siguin exteriors, públics o privats. I també, segons el projecte, hi ha vegades que has de fer construir espais al plató o dissenyar decorats especials. Tot depèn del projecte, ja que si és un projecte de baix pressupost t’has d’espavilar amb el que tens i trobar localitzacions que ja estiguin fetes per no gastar massa.

Per preparar aquesta pel·lícula va visitar el camp, per inspirar-se, oi?
Quan treballes amb pel·lícules que passen en un moment històric important, com aquesta, és complicat. El fotógrafo de Mathausen és la vida del Francesc Boix, un personatge increïble que va sobreviure a moltes aventures i guerres, que va sortir de Catalunya, va anar a França i va acabar a Mathausen, i d’allà també en va sortir i a més a més amb els negatius de com era la vida als camps de concentració,i que van ser crucials per la història mundial.

Aquesta pel·li va ser molt complicada per mi, vaig estar tres mesos documentant-me, vam anar amb la directora, el director de fotografia i el productor dues vegades al camp de concentració de Mathausen i jo sola vaig tornar-hi una tercera vegada. Havíem de reproduir coses del camp però no podíem reproduir el camp tal com és, aleshores hi ha el punt en què tu has de construir i imaginar uns espais que siguin reals per l’espectador i aconseguir que aquest es cregui que està a Mathausen, encara que no hi té res a veure, en el fons. I un cop passada la fase de documentació, la fase creativa o la de creació dels decorats em va costar moltíssim. Molt més que no pas que et donin un guió i que et diguin que estan en una muntanya màgica, perquè ho crees i t’ho imagines. En canvi, plasmar una realitat és molt més difícil.

Tres mesos de documentació i finalment va sortir, però com va ser la feina?
Em vaig documentar de molts camps de concentració i vaig anar agafant idees de cada un, a més, també s’ha de jugar amb el pressupost. Finalment va anar sortint perquè havíem vist moltes coses diferents.

El film dura 110 minuts, però la feina que hi ha és molt elevada. Quant de temps ha estat treballant amb aquest projecte?
Amb el director de producció vam estar els tres mesos de documentació i pressupost, que és l’anomenat disseny de producció. I el meu equip es va incorporar a la feina dos mesos abans de començar el rodatge, i després ja vam gravar els interiors a plató i a continuació vam anar a Hongria a fer els exteriors. Era un rodatge complex perquè havies de preparar les coses de fora i les d’aquí. Ha estat un projecte molt bonic i per ser una producció espanyola és una producció molt gran.

El protagonista és Mario Casas. A alguns amants del cinema no els sonarà però als més joves segur que sí. Com ha sigut treballar amb ell?
Encantador. Penso que el Mario Casas s’hauria d’haver endut tots els premis dels Gaudí i també dels Goya, perquè l’esforç físic i mental que va haver de fer per preparar la pel·lícula va ser espectacular. Tots estàvem encantats, es va entregar en cos i ànima al projecte. Va entrar al personatge i ho vivia molt intensament. Era un gust veure’l actuar, era molt diferent d’altres pel·lícules que ha fet, on va més de guapo. Aquí es va deixar posar les orelles com el Francesc Boix, que les tenia tirades endavant, una pròtesi a les orelles i una a la boca per assemblar-s’hi més, tot brut, i ell mateix s’impregnava de coses per embrutir-se. La manera com va viure el personatge era admirable. Clar, els acadèmics no veuen com s’ha entregat al personatge.

Tornant al guardó, durant el seu discurs als Gaudí va dedicar una part del premi a l’Escala, a la qual anomenava «font d’inspiració». Com d’important és aquest poble per Rosa Ros?
Jo he nascut a l’Escala, els meus pares i els meus avis ja eren d’aquí. Els meus pares s’estimaven molt el poble i crec que em van encomanar aquesta estima per l’entorn, el mar…

Als 19 anys vaig marxar a estudiar fora, però sempre tornava els caps de setmana perquè hi ha alguna cosa d’aquí que et crida. Ara visc a Barcelona, però m’ha passat que moltes vegades arribo el cap de setmana aquí amb angoixa perquè no em surt alguna idea o un dibuix d’algun projecte, i llavors deixo les maletes, vaig a passejar per Empúries, respiro, observo, vaig a la Creu, que és el meu racó, i arribo a casa i em surt la idea. M’ajuda molt aquest entorn, no sé si és l’aire o què… però moltes vegades ho necessito. Jo, que passo temporades llargues sense poder venir, quan soc fora sempre penso que tinc una part de mi que es mou per l’Escala i forma part de mi mateixa, encara que no hi sigui.

Amb menys de vint anys marxa cap a Barcelona fins ara, i allà hi descobreix la màgia del cinema. Què és el que l’enganxa?
Al principi, no us ho creureu, però vaig anar a Barcelona a estudiar Ciències Econòmiques, que no hi té res a veure. Vaig acabar el COU de ciències i no volia entrar a cap carrera de ciències pures i res, vaig durar dos anys i a mitjan curs vaig venir a l’Escala a dir «mare, ho vull deixar, perquè no m’agrada». I després vaig començar a veure que hi havia altres branques que m’agradaven, vaig fer una mica d’escenografia a l’Institut del Teatre, titelles i marionetes, i al mateix temps estudiava Magisteri, ja que a casa volien que fes una carrera, però no m’hi he dedicat mai. I també vaig tenir la gran sort que tenia amics que es dedicaven a l’audiovisual i parlaven molt de cinema. Però vaja, jo anava una mica perduda, encara. Llavors vaig anar un any a Londres i allà vaig acabar de descobrir la part artística, i em vaig apuntar a un curs de cinema: aleshores em vaig adonar que era el que volia fer. Vaig tornar aquí i vaig començar a moure’m i a presentar-me a càstings d’ajudants de vestuari, de decoració… i també vaig tenir la gran sort que vaig començar amb el cinema de Madrid, que abans hi havia molta producció.

A més, la cultura sempre és un sector que està mal tractat i s’inverteix poc. Què és el més complicat de la seva feina?
El primer és que és una feina que t’ha d’apassionar. I a banda d’això, hi ha la inestabilitat econòmica: hi pot haver dos o tres anys en què tothom et truca. Jo m’he trobat que alguna temporada he hagut de dir no a projectes interessants perquè tenia molta feina i després mesos que no et truquen, perquè no hi ha feina. La crisi va passar molta factura i tot es va parar molt. I és una feina que t’ha d’agradar molt i has de viure-la bé, ja que tens moltes dificultats, però també hi ha moltes compensacions. Sempre dic que quan et donen un guió i entres a un projecte és com començar un viatge, tots agafem la maleta i cap a l’autocar. I amb tot un equip, que és el bonic del cinema, que treballes amb grup i emprens el viatge. La vida privada gairebé deixa d’existir, tot és el guió, la història, els personatges… però és un món que, un cop hi ets dins, és molt difícil de deixar.

ACN

Ara té uns dies de vacances, però segur que hi ha algun projecte entre mans. Ens en pot dir alguna cosa?
Alguna cosa hi ha però no en puc parlar massa… és un projecte de la mateixa productora i que també dirigirà Mar Targarona però està en fase de producció i no es pot dir res. Però bé, és un projecte que no té res a veure amb El fotógrafo de Mathausen, és molt més intimista, de pocs personatges… d’aquí a un mes es podrà explicar tot. L’equip tècnic serà més o menys el mateix, les ganes hi són, el projecte és bonic i tenim moltes ganes de treballar-hi. Però serà molt intimista, es podria dir que serà com una obra de teatre al cinema.

Seguirà, doncs, amb la mateixa directora, Mar Targarona. Val a dir, però, que rere del cinema hi ha poca dona…
Molt poca i sobretot a la branca de direcció artística. De directors i productors ja ni en parlem, la majoria són homes. Com més alt és el càrrec, menys dones hi ha, el que passa és que últimament sembla que hi hagi més moviment. Als Gaudí hi havia dues directores nominades, dues noies de l’ESCAC, que són boníssimes i arribaran lluny.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li