Rosa Mendoza: ‘La feina més bonica és formar nois i noies, ciutadans de Figueres’

0
1355

Sor Rosa ha estat guardonada per la Generalitat de Catalunya amb la Medalla al treball President Macià per la seva tasca com a docent i per haver servit sempre la societat. Explica que ha viscut diferents etapes en el món de l’ensenyament arreu d’Espanya i ara, un cop jubilada, torna a la ciutat per col·laborar en el projecte de Fundació Privada Escola Sant Vicenç de Paül, Ksameu


Primer de tot, enhorabona per haver rebut la Medalla al treball President Macià del Govern.
Moltes gràcies, quan m’ho van dir vaig tenir sentiments contradictoris: per una banda vaig quedar sorpresa perquè no m’ho esperava i, per l’altra, vaig pensar que la meva feina com a mestra, durant tants anys, ha estat en col·laboració amb molta gent, per tant, recullo la medalla en representació d’una colla de gent i en aquest sentit me n’alegro molt.

És un reconeixement pels «serveis prestats en benefici dels interessos generals», queda palès que s’ha passat tota la vida educant.
Exacte… educant i formant. A vegades separem el que és formació del que és educació i ha d’anar unit. Però sí, tota la vida a l’escola.

Què li ha aportat, l’escola, a la seva vida?
Jo diria que salut i ara mateix, si em veieu així amb 81 anys, és perquè els nois i les noies em fan viure. He gaudit molt treballant, quan fas una feina a gust, aquesta gratifica. I la gratificació sempre és salut.

Nascuda l’any 1938 i encara en actiu en el món associatiu. Què ho fa?
Estic totalment en actiu, tot i que fa anys que estic jubilada. Quan em vaig jubilar, a Vilanova i la Geltrú, vaig venir cap a Figueres i vaig trobar una feina engrescadora com és Ksameu. És la continuació del que era Sant Vicenç de Paül, que des dels inicis és oferir l’atenció a persones que d’alguna manera tenen necessitats. Als inicis, cuidàvem nens petits les mares dels quals havien d’anar a treballar. Era escola de preescolar, hi havia un menjador i un petit dormitori per a la mainada que no podia dormir a casa. Era tot enfocat a gent necessitada, esterilitzàvem la llet i la repartíem entre els nanos i a la tarda les famílies s’enduien fins a 90 litres de llet a casa. Als inicis teníem molta gent emigrada i això em va agradar, perquè la primera escola que vaig estar, a Palma de Mallorca, era també de gent emigrada. Sempre m’ha agradat aquest sector de famílies que busquen una vida millor. I passant els anys vaig tornar a Figueres, aquest és la tercera vegada, i l’escola ja era més normalitzada. Tot i que continuàvem tenint el servei de menjador més econòmic i nenes i nens de l’entorn. Hem rebut gent de tot Figueres i a vegades venia una persona rica i una més necessitada, i sempre t’inclinaves cap a la necessitada.

Sempre ajudant les persones més necessitades.
És l’esperit de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Ara en aquesta última etapa, quan van enderrocar el col·legi, van continuar el projecte amb Ksameu. Ara parlem de proinfància, el programa que tenim aquí al centre, ajudem 50 famílies i resulta que això és el que feien al 1896-1897.

Fa una mica la sensació que la situació no ha canviat des del 1897. És així?
El que tenim ara és una repetició, desgraciadament, de necessitats de gent emigrada, sobretot.

La història diu precisament això, la fundació es crea per donar ajuda a la gent pobra. Però ara mateix també hi ha un col·lectiu molt ampli i vulnerable. No cobrim totes les necessitats que hi ha, som un complement de les institucions. De fet, les institucions ens donen els diners que necessitem, no tots perquè ja sabem com van les subvencions, però si no fos per l’ajuda de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà o l’Ajuntament de Figueres… nosaltres no podríem fer-ho. Cobrir, no cobrim; en aquest moment si tinguéssim tres Ksameu, a Figueres, no sé si en faríem prou. Hi ha molts nanos al carrer, aquí en tenim apuntats 140, i cada dia en venen entre 60-70 perquè no hi cabem. Per això, paral·lelament, hem muntat un Ksameu per a la mainada més petita, és a dir, l’alumnat de 5è i 6è, per ajudar-los amb la preparació de l’ESO. Aquest espai l’hem adaptat a la parròquia de la Sagrada Família, a l’Eixample. Tenim dos educadors cada dia i 30 nanos, i a la llista d’espera n’hi ha 30 o 40 més. Pràcticament tots immigrants, nascuts aquí. La nostra intenció és equilibrar els nascuts aquí amb els nouvinguts, gent de casa nostra i també gent d’altres països, ho volem així per no crear un gueto, i que hi hagi proporcionalitat per tal que privi la integració. La feina més bonica que fem, i ja fa 12 anys que la fem, és intentar formar nois i noies ciutadans de Figueres i que d’alguna manera se sentin figuerencs.

Aquesta és una tasca complicada, oi? Haver de marxar del teu país d’origen no és mai agradable.
Per això nosaltres participem en els programes i les activitats que organitza la ciutat, com les curses, el gran recapte, anem al teatre a La Cate, al casal d’avis… i intentem que els joves se sentin d’aquí.

Com dèiem, s’ha passat molts anys a la docència. Com creu que ha evolucionat el món educatiu?
Jo sempre he sigut una mica revolucionària [entre riures]. A totes les escoles on he estat he tingut un hort, així les assignatures de ciències naturals les fèiem a l’hort, he tingut un laboratori, per tant, física i química ho fèiem al laboratori. És a dir: educació manipulativa. En aquest sentit sempre he intentat ensenyar les meves assignatures (que han sigut Matemàtiques, Ciències, Física i Química i Tecnologia), de manera manipulativa. D’altra banda, he treballat a escoles, com ara una de Barbastro, que era un centre experimental. Això t’obligava a anar al capdavant i a formar-te contínuament. Com a directora, durant 19 anys he passat per totes aquestes etapes però sempre gaudint perquè he tingut la sort de tenir companys fantàstics. A la Roca del Vallès, que hi vaig estar vuit anys, era un col·legi d’innovació, i venien els estudiants universitaris de Barcelona a aprendre com treballàvem nosaltres. Treballàvem per departaments i això t’obligava a preparar-te molt. He tingut la sort de poder preparar-me com a mestra, i Catalunya, als anys vuitanta-noranta, era pionera en moviments pedagògics. Donaven pautes i eines per treballar una escola més activa. No sé si això s’ha perdut… penso que una mica sí. Hi ha nanos que venen aquí i no saben llegir, per tant, no saben interpretar un problema de matemàtiques. Penso que hi ha un cansament i una desmotivació, tant del professorat com de l’alumnat.

Ho resumeix amb cansament i desmotivació, precisament li volia demanar per la situació del jovent actual. Com són en l’àmbit educatiu?
L’alumnat actual és molt actiu, molt espavilat i això vol dir que hem d’explorar les intel·ligències múltiples d’aquesta mainada. Si tenim un professorat motivat, ben pagat i amb una formació permanent… els nanos tiren, eh? Vas a la preescolar i és una passada com treballen, a primer ja els posen llibres a la motxilla, ofeguem les iniciatives de la mainada. Falten iniciatives públiques i privades perquè l’escola es renovi una mica, amb tants llibres pot morir.

ÀNGEL REYNAL

Pels llibres?
Els llibres són necessaris, però si tu poses un paper a la taula i hi col·loques un llibre sobre, no es manté. En canvi, si doblegues el paper en angle i fas una estructura, el llibre s’aguanta. Si no busquem les estructures mentals de la mainada, no podem posar-hi res a sobre. I aquí és quan apareix l’angoixa, l’avorriment i els suspensos.

Què és el més complicat de ser mestra?
Si t’ho agafes bé, res. Amb el que més pateixes és quan veus que hi ha mainada que ho intenta i l’ajudes però no se’n surten. Mai saps quines seran les respostes humanes, per tant, s’ha de tenir esperança. Hi ha mainada amb deficiències molt importants, però n’hi ha d’altres que només necessiten bons mestres i mètodes actius. Ja puc parlar de centímetres a classe que si no li dono un metre per mesurar la taula no entendrà per què serveixen els centímetres.

En què treballa vostè actualment al projecte Ksameu?
Oficialment soc la secretària de la fundació i em diuen «cap de manteniment», faig una mica de tot. M’encanta estar a la porteria, perquè la porteria és el mirall del que hi ha aquí dins.

Li brillen els ulls quan ho explica, això vol dir que ho viu intensament.
Sí, m’agrada el que faig i treballo en tot el que puc amb molt de gust. Ksameu té un avantatge, i és el grup d’educadors. Són fantàstics, són joves i estan molt ben preparats. I el més important: tenen molta il·lusió. Ksameu és com un aprenentatge per a ells, no és una escola convencional, és una experiència educativa i aquests professors et donen molt d’ànim. Per això estic tan activa, em dona molta força. També m’agrada molt treballar pel Patronat, ens reunim cada dos mesos i m’ajuda molt, jo tinc una edat i en qualsevol moment haurà de venir algú altre…

Quin és el missatge que vol transmetre al jovent que ajuda?
Que poden arribar on vulguin. I que han de ser ciutadans integrats, aquesta és la nostra gran feina. El missatge, de cara a Figueres, és que estem al servei de la societat, de la ciutat i entorns i han de comptar sempre amb nosaltres. Fa dos anys vam començar el programa de Proinfància i ara mateix tenim 50 famílies ateses. Els donem atenció psicològica, econòmica… ara, per exemple, recollia joguines per a la mainada petita, fem atenció a la salut. Per exemple, fa pocs dies vam repartir una vintena d’ulleres graduades a la mainada. Aquestes són les gestions típicament de les Filles de la Caritat: ajuda, servei i crear il·lusió.

El món hauria de ser una mica més associatiu i solidari…
I tant! En solitari no fem res.

Vostè és cristiana, però aquí treballa amb mainada de moltes religions. Com s’aconsegueix la unió?
El respecte ho abraça tot, els ajudem a créixer en totes les dimensions, també en la dimensió espiritual. El que intentem és fer reunions periòdiques de musulmans i cristians per donar aquesta dimensió espiritual que tots tenim dins i hem de cultivar-la. Aquesta és la intenció, i que els nanos es trobin pregant junts i no pensin que la religió és una eina de baralla, al contrari, és d’unificació.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li