Rosa Guixé i Imma Quintana: “La situació de les famílies i de les persones és de molta precarietat. Podem parlar de patiment”

0
784

Són la directora tècnica i la tècnica d’inclusió de l’Àrea de Benestar del Consell Comarcal de l’Alt Empordà 


Com definiria la situació social de la comarca?
R.G.: Desesperant. Jo penso que l’efecte de la pandèmia ens ha deixat en una situació molt complicada. Potser no n’érem conscients, i encara estem tancant les memòries, però aquest any hem triplicat els usuaris, les ajudes, les atencions… El principi de la pandèmia va ser molt complicat, perquè clar, ens va obligar a organitzar-nos de manera que poguéssim estar molt a prop de les persones amb tota la situació que teníem de confinament. Per tant, en només 15 dies vam articular dispositius de proximitat amb els usuaris.

Com ho van fer?
R.G.: Com que teníem moltes persones, vam estar en contacte directe amb tots els usuaris. Vam articular telèfons perquè poguessin contactar amb Serveis. També vam començar a discriminar aquelles situacions amb més dificultat en què calia fer un seguiment més continuat. I només fèiem atencions directes en aquells casos que era estrictament necessari, perquè també vam tenir molts problemes perquè hi havia moltes persones que no ens volien a casa seva.

Ja saps que a les administracions tothom va tancar totes les portes. Però nosaltres aquí vam tenir un equip d’emergències que va estar treballant cada dia. I a partir d’aquí, i de les situacions que anàvem detectant, si calia ens desplaçàvem pel territori, als domicilis de les persones, si era possible entrar-hi.

Vam tenir bastants casos de violència masclista. Casos molt preocupants de persones grans, en les quals vam haver d’articular serveis. I també ens van funcionar molt i molt bé tots els serveis d’ajut al domicili, perquè les treballadores familiars van continuar i van ampliar els serveis. Que això és admirable i no se n’ha parlat: teníem més de 50 professionals al territori, entrant a les cases de les persones, sense mascaretes, sense guants… És que el primer mes era…!

Es van sentir desemparats?
R.G.: Al principi, la veritat és que ens va costar organitzar-nos per això: perquè no teníem els recursos ni les eines necessàries. Patíem, perquè vèiem la situació, també era una pandèmia desconeguda i al principi la informació era la que teníem. I el primer i el segon mes ningú anava amb mascareta.

I.Q.: I també és veritat que som una administració que quan es va poder obrir estàvem tots oberts, i de seguida amb totes les mesures.

R.G.: Sí. 15 dies abans del 25 de maig, que és el dia que es va començar a desconfinar, en les reunions d’equip que fèiem de manera virtual ja hi havia gent que deia que no podíem esperar a desconfinar, que havíem de començar a anar als domicilis de les persones. Jo estava demanant permís perquè vèiem que no podíem aguantar, perquè la situació era complicadíssima, sobretot en l’àmbit de les persones grans, en l’àmbit de la infància en situació de risc, en els quals vam haver d’actuar molt. És clar, amb dos mesos tancats en els domicilis es podien escapar moltes coses. Hi havia molta intensitat de treball, molt de seguiment per part dels professionals, via telefònica, via telemàtica, organitzant tots els serveis, preparant activitats amb els nanos a casa…

Debia ser difícil arribar a les cases en aquella situació…
R.G.: Sí. Llavors vam activar un telèfon per les situacions de solitud no volguda, situacions de risc de persones grans.

I.Q.: I vam trucar a molts ajuntaments i a totes les persones de més de 70 anys.

R.G.: I una altra cosa que vam fer, des de l’equip d’Inclusió, va ser mirar de quina manera els ajuntaments també estaven donant resposta de suport a les persones, més que res, per veure on hi podia haver algun buit. I hem de dir que a tots els municipis hi havia alguna acció en aquest àmbit: els ajuntaments van treballar moltíssim, les persones voluntàries van treballar moltíssim… És a dir, que encara sort, perquè a nivell professional no podíem donar cobertura absolutament a tot. Per tant, aquí hi va haver reforços i hi va haver molt de treball.

I.Q.: És clar, i els impactes, ara ja parlant més a un any vista, jo crec que són molt de tipus social i econòmic. Que això passa aquí i passa a tot arreu. Però aquí teníem una comarca que ja sortíem més enrere, perquè la nostra situació en l’àmbit econòmic i social és la que és. I després impactes de tipus emocional, amb gent gran, amb gent jove, gent que ha patit situacions de violència… Que tot això encara està passant. Aquesta situació no és fàcil per a ningú, i encara no hem normalitzat la nostra vida. El que sí que és veritat és que tots els serveis estan oberts des de fa molt de temps.

Què creuen que falta, ara?
R.G.: Recursos. A més a més, la covid-19 també ens ha ensenyat coses. Hem vist allà on cal reforçar. Ha fet emergir tota una sèrie de necessitats que des dels propis Serveis Socials tampoc coneixíem, i allà hi són. I això també necessita recursos per a poder-ho atendre. No hi ha hagut una ampliació de recursos en l’àmbit social. Sí que és cert que n’hi ha hagut més per cobrir necessitats alimentàries, d’ajuts econòmics… És clar, la situació de les famílies i de les persones és de molta precarietat. Podem parlar de patiment. De patiment familiar, de patiment de les persones i de patiment dels professionals. Que se n’ha parlat molt, però no us ho podeu ni imaginar. Els professionals sanitaris, evidentment, han patit moltíssim, però aquí també hi ha hagut altres sectors, com l’acompanyament a les persones, que també han patit molt.

De fet potser són els que el veuen més, aquest patiment…
R.G.: Home, i les conseqüències aniran sortint.

I.Q.: És clar, i sobretot en les persones més vulnerables. Plou sobre mullat. Hi ha situacions difícils i encara es compliquen una mica més. Però jo penso que hi ha els factors de l’oportunitat de les situacions anòmales, i una pandèmia ho és. Llavors és el que deia la Rosa: visibilitza coses que potser no estaven prou clares i que la gent no sabia, coneixem realitats que no coneixíem, potser ens posem a treballar d’una manera diferent perquè la situació d’urgència hi obliga. Fa que siguis més eficient, que hagis de fer més xarxa, que hagis de treballar millor amb no sé qui… Vull dir, que aquestes situacions també a vegades forcen les administracions i les entitats a treballar des d’un altre lloc. I l’exemple el tenim amb Dipsalut, que és una convocatòria de subvencions que es fa des de la Diputació de Girona, on sempre treballem en xarxa amb les entitats del territori i amb l’Ajuntament de Figueres, i hem hagut de compartir el diagnòstic sobre la situació post-covid. Ha estat molt interessant perquè ens hem alineat tots dient: «Aquestes són les necessitats, i aquí és on hem de posar l’esforç».

R.G.: I això també ens ha ajudat a buscar noves fórmules d’intervenció. Jo també recordo el patiment de totes les residències de la comarca, que al principi de la pandèmia van patir molt per la falta d’EPIs. I aquí també hi vam col·laborar. Es va crear molta xarxa entre diferents recursos i serveis, i això també ens ha ajudat molt per conèixer-nos, per donar-nos suport, per acompanyar-nos.

I també permetrà millorar el servei de cara al futur.
R.G.: Jo penso que sí. Sempre serveix per millorar.

I.Q.: Sí, i després passarà una altra cosa important que passa quan hi ha situacions de crisi, que és que s’hi abocaran més recursos.

R.G.: Sí, perquè ha posat en evidència les importants mancances que tenim. Que necessitem molts més recursos per poder atendre la població.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li