Ròmul i Rem

0
2260

«I tu, Júpiter, que vares ser consagrat per Ròmul el mateix any que aquesta ciutat, el Déu de qui, amb raó, diguem que manté ferma la ciutat i l’Imperi; tu mantindràs a aquest home i els seus sequaços lluny del tem temple i dels temples dels altres Déus, de les cases dels homes d’aquesta ciutat i de les seves muralles, de les vides i del destí de tots els ciutadans de Roma…» (Ciceró, Catilinàries, 8 de novembre del 63 aC).

Vam finalitzar l’anterior píndola d’història amb dos bessons, fills de Rea i del déu de la guerra, Mart, que van ser deixats a la riba del Tíber i sobrevisqueren alletats per una lloba anomenada Luperca. Amuli, rei d’Alba Longa, els havia ordenat matar per evitar que li reclamessin el tron que els corresponia com a nets del rei legítim Numítor.

No hi ha una única versió de la història de Ròmul i Rem, sinó dotzenes d’elles, escrites al llarg de segles de vida romana. Utilitzarem la versió de Livi, escrita als voltants dels anys 20 aC. Livi, amb bon criteri, posa en dubte la versió de la violació pel déu Mart, que havia donat Rea Silvia, la mare de Ròmul i Rem, i ofereix la possibilitat d’una aventura molt més humana. Livi també és escèptic respecte que fos una lloba qui els va salvar, i donat que la paraula llatina de lloba és lupa, que també s’utilitzava per les prostitutes, i que lupanare era la paraula per bordell, doncs Livio es pregunta si fora possible que una puta local fos qui els salvés de l’aigua. Més tard, van ser recollits i criats pel matrimoni de pastors Faustulus i Acca Laurentia. Livi es pregunta si pot ser que Acca fos prostituta…

Un cop es van fer grans, els bessons Ròmul i Rem van descobrir d’on provenien, reuniren un petit exèrcit de pastors i anaren a Alba Longa, on van matar Amulio i reposaren en el tron a Numítor, el seu avi. Donat que Numítor tenia bona salut i ells pressa per fundar la seva pròpia ciutat, van marxar amb els pastors amb qui havien lluitat i altres joves d’Alba Longa. Escolliren per la nova ciutat el mateix lloc on havien estat trobats per la lloba i això, segons la tradició romana, va passar el dia 21 d’abril del 753 aC.

Però aviat hi van sorgir diferències de criteri: Ròmul volia començar la fundació de la ciutat al turó anomenat Palatino i Rem a l’Aventino, i ambdós discutien sobre quin nom posar-li. Van decidir que guanyaria qui veiés més aus, auspici. Rem en va veure sis; Ròmul, dotze. Aquesta discussió va enterbolir la relació entre els dos germans i quan Rem com a burleta va saltar la muralla a mig construir que delimitava el perímetre traçat amb una arada per Ròmul, aquest el va matar d’una estacada i dient (segons Livi) «Així morirà tot el que salti aquests murs». El penediment de Ròmul pel que havia fet el va alleugerir enterrant el seu germà al cim del Palatí i posant el seu nom a la ciutat, Roma. I ell va quedar com únic i primer rei de Roma.

Però un rei necessita súbdits i Ròmul a penes tenia un grapat dels que l’havien acompanyat. Per això, va declarar Roma ciutat d’asil i convidà tot tipus de xusma de la resta d’Itàlia a unir-se a ells, esclaus fugitius, criminals convictes, exiliats i refugiats (Mary Beard, SPQR, Livi). Així aconseguí un bon nombre d’homes, però mancaven dones, pel que va recórrer a un engany: convidà a una festa religiosa als veïns «sabins» i «llatins» i durant aquesta festa van raptar les noies joves per convertir-les en les seves esposes (Rapte de les Sabines). Livi dubta respecte del nombre de dones joves que van ser raptades i es fa ressò de la preocupació que provocava l’evident criminalitat i violència del succeït en els seus orígens, però defensa els seus avantpassats: només van agafar dones solteres, eren necessàries pel futur de Roma i les varen afalagar un cop raptades. Altres com Salusti veuen en aquest episodi indicis de la permanent bel·ligerància dels romans i en una carta que atribueix a un enemic de Roma es lamenta del seu comportament depredador al llarg de la seva història: «Des de l’inici mateix, no han posseït res excepte el que han robat: la seva llar, les seves esposes, les terres, l’Imperi». Algun altre ho atribuí a un fet inevitable: què es podia esperar si el pare dels fundadors Ròmul i Rem era Mart, déu de la guerra?

Com que els sabins no es van quedar quiets i atacaren als romans a la nova ciutat, el conflicte es va haver de resoldre gràcies al fet que les mateixes raptades es van conformar amb els seus nous marits i entrant al camp de batalla, digueren: «Preferim morir que viure sense un de vosaltres, com a viudes o òrfenes». Per aquest camí, Roma esdevingué una ciutat conjunta sabina-romana, tot va acabar bé i Ròmul va formar amb el rei sabí Titus Taci una diarquia que va durar fins a la mort del sabí. I Ròmul va morir trenta-set anys després, per una turmenta provocada pel seu pare Mart, segons va dir un tal Pròcul que va assegurar que havia vist com Mart se l’enduia amb un carro alat. I així Ròmul va ser elevat a la categoria de déu, amb el nom de Quirí…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li