Roma i les dones

0
763

Per definir quin era el paper de la dona a Roma, és rellevant un epitafi escrit als voltants del segle II aC commemorant una tal «Claudia», que reflecteix perfectament la imatge tradicional de la dona a Roma: «Aquesta és la tomba sense encant d’una dona encantadora, que va estimar el seu marit amb tot el seu cor. Li va donar dos fills. Un d’ells queda sobre la terra, l’altre sota la terra. Era graciosa en el parlar i elegant al caminar. Portava la casa. Filava la llana. Això és tot el que cal dir». Veiem que el paper de la dona era dedicar-se al marit, procrear, adornar la casa, ser-ne l’administradora i filar i teixir. En altres tombes es parla de dones fidels al seu marit o destaquen les virtuts femenines de la castedat i la fidelitat, en contraposició als epitafis masculins, en què l’acció militar i els càrrecs públics eren el destacat.

Segons Mary Beard, a Roma, com a qualsevol altra civilització, hi havia retrògrads: els temps passats eren millors, les costums, deien, s’havien anat degradant i les dones i els seus hàbits també. Així, un escriptor del segle I dC parlava d’un episodi mític de les dones dels temps de Ròmul amb vehemència i nostàlgia: «Egnaci Metelo va agafar un garrot i va colpejar la seva dona fins a matar-la, perquè havia begut vi». Aquesta nostàlgia i masclisme desmesurat es produeix a Roma per reacció a les llibertats assolides per les dones (algunes dones privilegiades) de Roma a partir del Segle I dC com a dones alliberades, amb vida social i sexual oberta, sense que els marits, la família o la llei en fessin massa restriccions. Algunes d’aquestes dones van ser actrius, coristes, dames de companyia i prostitutes, com una famosa exesclava, Volumnia Citeris, que va ser amant de Brut i de Marc Antoni; és a dir, que a la vegada s’allitava amb l’assassí de Cèsar i el seu més fervent seguidor. Però la majoria eren esposes o viudes de senadors romans. En aquesta etapa de Roma, les dones en general van assolir molta més independència que les dones de qualsevol altre lloc del món de la Grècia clàssica o d’Orient. En cap altre lloc les dones van exercir una influència tan important i beneficiosa: a casa, elles eren les mestresses absolutes, supervisaven les feines dels esclaus i dirigien l’economia domèstica, eren col·laboradores directes dels marits en els negocis i sovint se les va consultar en temes d’Estat. Fora de casa, la roba de matrona stola matronalis els procurava un gran respecte, els homes els cedien el pas, tenien un lloc als jocs públics i teatres i a les cerimònies religioses. Podien fer de testimoni als tribunals i fins a final de la República van poder inclús exercir d’advocades. Per contra, a Atenes, les dones de famílies adinerades havien de viure recloses i aïllades, lluny de la vista dels homes.

Més tard, a l’inici de l’Imperi, l’emperador August va imposar incòmodes restriccions a les dones, en el seu afany moralitzador de la vida pública romana i les va relegar a les darreres files dels teatres i del circ de gladiadors.

Les dones no adoptaven el nom del marit ni estaven totalment sotmeses a la seva autoritat legal, doncs a la mort del seu pare, una dona romana adulta podia posseir propietats, comprar, vendre, heretar, fer testament o alliberar esclaus. I el cert és que molts d’aquests drets no els van aconseguir les dones d’aquest país fins al segle XX. Tot això en qüestions patrimonials, perquè en temes de matrimoni la llibertat de les dones no era la mateixa: no tenien llibertat real per decidir si es casaven o no i la regla primera era que tota dona nascuda lliure havia de casar-se. No hi havia tietes solteres, i la llibertat d’elecció de marit era molt limitada, especialment entre dones de famílies riques i poderoses, que aprofitaven aquests enllaços per fer aliances polítiques, socials o econòmiques. I aquestes unions van marcar de vegades la història de Roma amb exemples abundants: Sil·la, l’any 82 aC, va voler assegurar la lleialtat de Pompeu fent-lo casar amb la seva filla, tot i que ella ja estava casada amb un altre i embarassada, però ella va morir de part. Vint anys més tard, Pompeu va segellar el seu acord amb Cèsar casant-se amb la seva filla Júlia. Ciceró es va casar amb Terència amb un acord d’aquesta mena i més tard, ja divorciat d’ella, es va casar amb Publilia, una adolescent 45 anys més jove que ell. Als que van objectar sobre aquesta diferència d’edat, els va contestar: «No us preocupeu, demà ja serà una dona adulta». El cert és que no era inhabitual, sinó abans al contrari, que les dones romanes fessin un primer matrimoni amb 14 o 15 anys, mentre que els homes ho feien a partir dels 20. I en alguns casos, els segons o tercers matrimonis de les romanes eren amb homes encara més grans. Bona part d’aquestes històries i coneixements ens han arribat per les inscripcions a làpides funeràries, com per exemple la que parla del matrimoni entre dos esclaus, ell, Aurelius Hermia, carnisser del Viminal de Roma; ella, Aurelia Philematium, descrita com «casta, modesta i que no va donar lloc a murmuracions». Però el més problemàtic és la part que parla de la seva relació, ja que es van conèixer quan ella tenia set anys i com diu la làpida «ell l’asseia als seus genolls». Com diu Mary Beard, per nosaltres tota aquesta part de la història de Roma queda dins del que ens sembla desagradablement vulgar, penosament vergonyós i avui clarament delictiu: un poderós indicador de la distància entre Roma i el nostre món actual.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li