Roma: guerres samnites i llatines

0
827

A l’anterior píndola vam deixar Roma traumatitzada per l’invasió que va patir dels gals, que va provocar la necessitat de conquerir més territoris per poder defensar-se d’altres atacs. Així, Roma es va expandir cap al sud d’Itàlia, on va contactar amb les tribus samnites i amb els campanis. El 354 aC Roma i les tribus samnites van signar un acord contra els gals, acord que Roma pensava utilitzar al mateix temps contra els llatins, acord que 11 anys més tard Roma va transgredir en aliar-se amb els campanis, donant lloc a la primera guerra samnita, que es va resoldre per mitjans diplomàtics bàsicament. En aquest conflicte, Roma ja havia posat el peu a la Campània, una zona rica amb excel·lents vins, ports naturals i rica en minerals. El 340 aC la situació era: d’una banda, Roma i els samnites, i de l’altra, una coalició de llatins, campanis, auruncs i volscs. Els llatins demanaven a Roma poder designar un dels dos cònsols anuals i la meitat dels llocs al senat. Roma ho va rebutjar i començà la guerra anomenada Llatina, del 340 al 338 aC. En aquesta guerra, segons la llegenda, es van produir fets poc usuals. Livi ens diu que els dos cònsols de Roma (aquell any eren Tit Manli Torcuat i Publi Deci Mus), conscients que aquella guerra era quasi civil, pel veïnat amb els llatins, van prohibir els combats singulars. Val la pena aclarir que el mateix Manli, l’any 361 aC, sent molt jove, era amb un exèrcit romà que es va enfrontar als gals, dels quals va sortir un guerrer enorme que va desafiar els romans a combat singular. Manli va demanar permís al general i hi va anar armat amb una espasa curta, el que provocà les rialles del gegant gal, que li va treure la llengua. Començat el duel, el gal va llençar la seva espasa de dalt a baix, Manli la va esquivar i atacà amb dos ràpides estocades, una al ventre, l’altra a l’engonal. Caigut a terra el gal, Manli li tragué el collar típic dels gals, torque, se’l posà i per aquest fet es guanyà el sobrenom de Torcuat. Tornant a la batalla amb els llatins, Livi va escriure: «Aquesta guerra és tan semblant a una guerra civil que no hi ha cap diferència entre les tropes llatines i les de Roma, excepte el seu valor i audàcia». El jove i valerós fill de Manli, durant un reconeixement, oblidant l’ordre donada pel seu pare, es va llençar a combatre amb el comandant d’una brigada llatina, i el va matar. Retornà triomfant on era el seu pare i li explicà els fets. Manli, en presència dels legionaris, el va condemnar a mort per la seva indisciplina, donant així exemple de la cruel necessitat d’obeir les ordres. Una altra llegenda diu que els dos cònsols van tenir un mateix somni, que guanyaria la batalla l’exèrcit del qual un comandant se sacrifiqués a si mateix si els seus homes vacil·laven. I com que els homes de Deci Mus es feren enrere durant la batalla a prop del Vesubi, aquest oferí als Déus la seva persona i es dirigí al més dur de la batalla i va morir. Aquest fet va esperonar la moral dels romans, que es llençaren contra l’enemic amb fúria i aconseguiren una gran victòria. La píndola que esteu llegint està extreta de S. I. Kovaliov i J. Negrete.

Els efectes d’aquesta guerra llatina van ser importants per ambdues parts. Roma va prohibir coalicions entre les comunitats llatines i que tinguessin relacions comercials entre elles (ius commercii) o els matrimonis entre membres de diferents comunitats (ius connubii). Per als volscs, aquesta guerra va ser catastròfica, Àntium, la seva ciutat important, va capitular totalment i transformada en colònia romana. La flota passà a mans romanes, que la van destruir, conservant els esperons o becs de les proes, per dur-los a Roma, on els varen col·locar al For com a trofeus embellint la tribuna dels oradors. Després d’aquesta guerra, el 330 aC Roma ja era l’estat més important d’Itàlia. I arribaren la segona i tercera guerres samnites, entre el 328 i el 270 aC, tot i que en realitat van ser no només de Roma contra Samni, però també contra etruscs, gals, hèrnics, ecus i encara altres. Va ser la guerra decisiva de Roma per l’hegemonia a Itàlia, contra tots els seus enemics que volien conservar la independència. La segona guerra Samnita començà a Neàpolis (Nàpols), on els oligarques de la ciutat, enfrontats als demòcrates grecs, havien expulsat una guarnició samnita i obriren les portes a altre romana, amb el que s’inicià el conflicte, en el que es produí una de les històries que han perdurat en el temps com greu derrota de Roma. Els samnites, dins el seu territori, van atraure els dos cònsols de l’any amb els respectius exèrcits al lloc anomenat Forques Caudines, les úniques sortides del qual eren dos estrets congosts, on van ser rodejats i bloquejats. Els samnites podien haver-los massacrat, però acceptaren la promesa dels cònsols, tribuns i questors de demanar al senat de Roma que acceptés un tractat i, això sí, els van humiliar fent-los passar per un jou format per una llança horitzontal sobre dos de verticals, on eren insultats i escopits.

L’any 311 aC, samnites i ciutats etrusques i umbres s’aliaren, però no van aconseguir vèncer els romans, que a la part del sud conqueriren la ciutat de Boviano, en ple territori samnita, i els obligaren a signar un tractat de pau el 304. L’any 298 començà la tercera guerra samnita per causa dels lucans, un altre poble de muntanya parent dels samnites, que demanaren ajut a Roma per contenir els seus cosins samnis que els agredien. Roma va acceptar encantada i exigí als samnites que es retiressin i en no fer-ho, van enviar un exèrcit comandat per Corneli Escipió Barbat, besavi del Escipió anomenat l’Africà. Va conquerir tota la Lucània i les ciutats samnites de Taurasia i Cisaunia. L’any següent, el 297, tots els enemics de Roma, etruscs, umbris i gals, comprenent que sols no farien rés, es van unir amb els samnites, reunint 80.000 homes en un formidable exèrcit. Roma envià contra ells els dos cònsols de l’any, Publi Deci Mus i Fabi Màxim Rulià amb quatre legions més les forces auxiliars, uns 40.000 homes. S’enfrontaren en una batalla èpica a Sentinum, que Roma va guanyar matant més de 25.000 enemics, segons Livi. I per finalitzar aquesta tercera guerra, sota el comandament del dictador Papiri Cursor, els romans van arrasar Aquilonia, on s’havien refugiat els samnites, aconseguint un immens botí que desmenteix que els samnis fossin pastors sense riquesa. I Roma va quedar com la potència més gran a Itàlia, mirant ja cap al sud, a la Magna Grècia, regió rica i poblada, on van haver de lluitar contra Pirros, però aquesta ja és una altra píndola…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li