Roma ataca HispĂ nia

Aquestes píndoles «hispàniques» són extractades de Historia de la Hispania romana, de Barceló i Ferrer. Havíem deixat Anníbal travessant els Pirineus camí de Roma, on el Senat, vist el desafiament que suposava tenir un exèrcit estranger en sòl italià, no va dubtar dur la guerra allà on considerava que podia fer més mal: al centre de poder de Cartago, a Hispània, amb tots els recursos que d’allà s’extreien. Publi Corneli Escipió, Cònsol de l’any 218 aC, havia fallat en tallar l’avenç d’Anníbal al Roine i des de la Gàl·lia va tornar ràpidament al nord d’Itàlia, enviant el seu germà Gneu amb dos legions a Hispània. Gneu va desembarcar a Empúries i establí un cap de pont i relacions amb els pobles de la zona, descontents amb la dominació cartaginesa a pesar que Anníbal estava promovent «un front ampli» amb les comunitats de tota la Mediterrània sotmeses a Roma. Gneu Escipió, al poc d’arribar a Hispània, aconsegueix derrotar Hannon, custodi de la zona pirenaica d’Hispània. Aquests fets constitueixen un seriós perill per l’estratègia d’Anníbal, que veu així tallada la ruta de subministraments des dels dominis de Cartago a Hispània cap a Itàlia i en perill l’immensa riquesa d’aquests territoris que li permet finançar la guerra amb la plata i altres recursos que genera. Les legions avancen i conquereixen Tarraco, consolidant territori. El 217 aC es produeix una batalla terrestre i naval a la desembocadura de l’Ebre que guanyen els romans, i aprofiten la seva flota per fer incursions a tot el litoral i les Balears. Publi Corneli Escipió es reincorpora a les legions d’Hispània, i ell i Gneu comandant les legions travessen l’Ebre i fracassen en el seu intent de recuperar Sagunt, conquerida dos anys abans per Anníbal. Però pressionen encara més els cartaginesos, que es veuen impossibilitats d’enviar reforços a Anníbal a Itàlia i al mateix temps, i veuen minvat el seu prestigi militar davant de les tribus ibèriques. Roma utilitza el mateix sistema que Anníbal a Itàlia: soscavar les aliances de Cartago amb els pobles hispànics, com Anníbal ho fa amb les aliances de Roma i els pobles Itàlics. A Itàlia, Roma pateix successives derrotes davant l’exèrcit d’Anníbal, mentre que a Hispània, els cartaginesos es retiren cap a les seves possessions del sud a Turdetània. L’any 211aC, els Escipions decideixen atacar als púnics a la Turdetània i així guanyar l’avantatge definitiu, comptant amb vàries tribus locals que els recolzen. Però la campanya fracassa per la deserció de les tribus celtiberes, les legions són rodejades pels cartaginesos i pateixen una derrota sense pal·liatius, morint fins i tot els dos generals, els germans Escipió. Però la propaganda romana ho explica diferent, i així Floro escriu: «Gneo i Publi Corneli Escipió, enviats a Hispània, havien aconseguit arrabassar als cartaginesos quasi tot el territori, però el van perdre després per les intrigues i astúcia dels púnics, les insidies púniques varen acabar amb tots dos: un, assassinat quan muntava el campament; l’altre, cremat a la torre on s’havia refugiat». Roma havia quedat escalabrada a Hispània, morts els generals i la moral per terra. Les restes de les legions derrotades havien de ser reforçades i només es podia fer amb noves forces enviades des d’Itàlia. A pesar d’haver-hi mort dos dels seus membres, Hispània serà la plataforma que utilitzaran els Escipions per projectar el seu poder i influència a Roma, arrabassant-la a Cartago després de patir enormes penalitats. I va ser Publi, fill del Cònsol Publi Corneli Escipió, l’artífex d’aquesta conquesta i derrota de Cartago. Publi ha viscut a Itàlia les primeres fases de l’invasió d’Anníbal, salvant el seu pare ferit a una de les primeres batalles, i pateix la incommensurable derrota de Cannae com a membre de les legions allà presents, i fa de la guerra contra Cartago un afer personal, una necessitat de venjar la seva família, el seu pare i tiet morts a Hispània, un desig de refer el prestigi de la família i l’honor de Roma. D’una manera prou sorprenent, Publi aconsegueix que el Senat el nomeni procònsol i el posi al front d’un exèrcit composat per legions italianes, amb l’objectiu de recuperar-consolidar la presència militar romana a Hispània, desfeta després la derrota de 211, i expulsar als cartaginesos de la seva principal font de recursos econòmics i personals. Té clara la visió de que sense Hispània, Anníbal tindrà els dies comptats a Itàlia.

Polibi fa un retrat del general Escipió: «Em sembla oportú, abans d’explicar les empreses de Publi Escipió a Hispània, descriure el caràcter i geni d’aquest gran ciutadà, superior a casi tots els homes cèlebres de l’antiguitat. Fomentava la creença entre el poble que sempre actuava inspirat i assistit per algun Deu, amb el que aconseguia confiança i alè de les tropes que comandava, però la realitat és que sempre es va conduir per la raó i la prudència». Polibi diu que era lliberal i magnànim i que la seva valentia es va demostrar des de ben jove, quan va salvar el seu pare amb disset anys en una de les batalles amb Anníbal, doncs veient-lo en perill, rodejat d’enemics i greument ferit, va exhortar el destacament que li havien encomanat de cavalleria i veient que tenien por, sense esperar resposta, es llençà a l’atac, amb el que els legionaris es varen veure obligats a fer el mateix o a ser acusats de covardia i salven el cònsol, contra tota esperança. Els cartaginesos, sorpresos, es varen retirar. El cònsol, pare Escipió, en presència de tots confessa que li deu la vida al seu fill, que així adquireix una reputació de valentia que va mantenir al llarg de totes les accions de guerra que va afrontar.

Escipió desembarca l’any 210 aC a Empúries. Se suposa que ha d’enfrontar-se als tres exèrcits cartaginesos que hi ha a Hispània, si pot ser per separat, per evitar així la superioritat numèrica dels púnics. Però Publi té una pensada diferent, arriscada, estratègica, sorprenent: decideix atacar la principal base logística i quarter general de Cartago a Hispània: Cartago Nova. Si ho aconsegueix, haurà donat un cop brutal al prestigi dels cartaginesos i podrà esperar moltes defeccions dels seus aliats. Però cal aconseguir-ho i evitar veure’s acorralat si ha d’assetjar la ciutat. Inicialment, sap que els tres exèrcits de Cartago estan distribuïts pel sud d’Hispània, guardant els llocs de major interès econòmic: la conca minera de Huelva per Magon, la del Tajo per l’Àsdrubal fill de Gisco, i el gruix de les forces sota el comandament de l’Àsdrubal germà d’Anníbal, guardant les entrades al territori Turdetà. No varen saber preveure que Escipió es plantés a les portes de Cartago Nova amb 25.000 legionaris. Polibi en fa relat d’aquesta gesta i esmenta en primer lloc el discurs d’Escipió als legionaris, on fent referència a la derrota soferta pel seu pare i el seu oncle, morts tots dos juntament amb les legions per Àsdrubal, diu que no cometran el mateix error de separar les forces; que de fet, són els cartaginesos els que ara estan separats en tres exèrcits situats en diferents punts d’Hispània i que amb actitud arrogant, s’han fet molts enemics entre els ibers. I els va exhortar a creuar l’Ebre amb confiança i que ell els dirigiria a la victòria. Tenint en compte que tenia 27 anys i que el seu pare i el seu oncle ja havien estat massacrats pels cartaginesos, era demanar molta confiança.