
Aquestes pĂndoles «hispĂ niques» sĂłn extractades de Historia de la Hispania romana, de BarcelĂł i Ferrer. HavĂem deixat AnnĂbal travessant els Pirineus camĂ de Roma, on el Senat, vist el desafiament que suposava tenir un exèrcit estranger en sòl italiĂ , no va dubtar dur la guerra allĂ on considerava que podia fer mĂ©s mal: al centre de poder de Cartago, a HispĂ nia, amb tots els recursos que d’allĂ s’extreien. Publi Corneli EscipiĂł, Cònsol de l’any 218 aC, havia fallat en tallar l’avenç d’AnnĂbal al Roine i des de la GĂ l·lia va tornar rĂ pidament al nord d’ItĂ lia, enviant el seu germĂ Gneu amb dos legions a HispĂ nia. Gneu va desembarcar a EmpĂşries i establĂ un cap de pont i relacions amb els pobles de la zona, descontents amb la dominaciĂł cartaginesa a pesar que AnnĂbal estava promovent «un front ampli» amb les comunitats de tota la MediterrĂ nia sotmeses a Roma. Gneu EscipiĂł, al poc d’arribar a HispĂ nia, aconsegueix derrotar Hannon, custodi de la zona pirenaica d’HispĂ nia. Aquests fets constitueixen un seriĂłs perill per l’estratègia d’AnnĂbal, que veu aixĂ tallada la ruta de subministraments des dels dominis de Cartago a HispĂ nia cap a ItĂ lia i en perill l’immensa riquesa d’aquests territoris que li permet finançar la guerra amb la plata i altres recursos que genera. Les legions avancen i conquereixen Tarraco, consolidant territori. El 217 aC es produeix una batalla terrestre i naval a la desembocadura de l’Ebre que guanyen els romans, i aprofiten la seva flota per fer incursions a tot el litoral i les Balears. Publi Corneli EscipiĂł es reincorpora a les legions d’HispĂ nia, i ell i Gneu comandant les legions travessen l’Ebre i fracassen en el seu intent de recuperar Sagunt, conquerida dos anys abans per AnnĂbal. Però pressionen encara mĂ©s els cartaginesos, que es veuen impossibilitats d’enviar reforços a AnnĂbal a ItĂ lia i al mateix temps, i veuen minvat el seu prestigi militar davant de les tribus ibèriques. Roma utilitza el mateix sistema que AnnĂbal a ItĂ lia: soscavar les aliances de Cartago amb els pobles hispĂ nics, com AnnĂbal ho fa amb les aliances de Roma i els pobles ItĂ lics. A ItĂ lia, Roma pateix successives derrotes davant l’exèrcit d’AnnĂbal, mentre que a HispĂ nia, els cartaginesos es retiren cap a les seves possessions del sud a TurdetĂ nia. L’any 211aC, els Escipions decideixen atacar als pĂşnics a la TurdetĂ nia i aixĂ guanyar l’avantatge definitiu, comptant amb vĂ ries tribus locals que els recolzen. Però la campanya fracassa per la deserciĂł de les tribus celtiberes, les legions sĂłn rodejades pels cartaginesos i pateixen una derrota sense pal·liatius, morint fins i tot els dos generals, els germans EscipiĂł. Però la propaganda romana ho explica diferent, i aixĂ Floro escriu: «Gneo i Publi Corneli EscipiĂł, enviats a HispĂ nia, havien aconseguit arrabassar als cartaginesos quasi tot el territori, però el van perdre desprĂ©s per les intrigues i astĂşcia dels pĂşnics, les insidies pĂşniques varen acabar amb tots dos: un, assassinat quan muntava el campament; l’altre, cremat a la torre on s’havia refugiat». Roma havia quedat escalabrada a HispĂ nia, morts els generals i la moral per terra. Les restes de les legions derrotades havien de ser reforçades i nomĂ©s es podia fer amb noves forces enviades des d’ItĂ lia. A pesar d’haver-hi mort dos dels seus membres, HispĂ nia serĂ la plataforma que utilitzaran els Escipions per projectar el seu poder i influència a Roma, arrabassant-la a Cartago desprĂ©s de patir enormes penalitats. I va ser Publi, fill del Cònsol Publi Corneli EscipiĂł, l’artĂfex d’aquesta conquesta i derrota de Cartago. Publi ha viscut a ItĂ lia les primeres fases de l’invasiĂł d’AnnĂbal, salvant el seu pare ferit a una de les primeres batalles, i pateix la incommensurable derrota de Cannae com a membre de les legions allĂ presents, i fa de la guerra contra Cartago un afer personal, una necessitat de venjar la seva famĂlia, el seu pare i tiet morts a HispĂ nia, un desig de refer el prestigi de la famĂlia i l’honor de Roma. D’una manera prou sorprenent, Publi aconsegueix que el Senat el nomeni procònsol i el posi al front d’un exèrcit composat per legions italianes, amb l’objectiu de recuperar-consolidar la presència militar romana a HispĂ nia, desfeta desprĂ©s la derrota de 211, i expulsar als cartaginesos de la seva principal font de recursos econòmics i personals. TĂ© clara la visiĂł de que sense HispĂ nia, AnnĂbal tindrĂ els dies comptats a ItĂ lia.
Polibi fa un retrat del general EscipiĂł: «Em sembla oportĂş, abans d’explicar les empreses de Publi EscipiĂł a HispĂ nia, descriure el carĂ cter i geni d’aquest gran ciutadĂ , superior a casi tots els homes cèlebres de l’antiguitat. Fomentava la creença entre el poble que sempre actuava inspirat i assistit per algun Deu, amb el que aconseguia confiança i alè de les tropes que comandava, però la realitat Ă©s que sempre es va conduir per la raĂł i la prudència». Polibi diu que era lliberal i magnĂ nim i que la seva valentia es va demostrar des de ben jove, quan va salvar el seu pare amb disset anys en una de les batalles amb AnnĂbal, doncs veient-lo en perill, rodejat d’enemics i greument ferit, va exhortar el destacament que li havien encomanat de cavalleria i veient que tenien por, sense esperar resposta, es llençà a l’atac, amb el que els legionaris es varen veure obligats a fer el mateix o a ser acusats de covardia i salven el cònsol, contra tota esperança. Els cartaginesos, sorpresos, es varen retirar. El cònsol, pare EscipiĂł, en presència de tots confessa que li deu la vida al seu fill, que aixĂ adquireix una reputaciĂł de valentia que va mantenir al llarg de totes les accions de guerra que va afrontar.
EscipiĂł desembarca l’any 210 aC a EmpĂşries. Se suposa que ha d’enfrontar-se als tres exèrcits cartaginesos que hi ha a HispĂ nia, si pot ser per separat, per evitar aixĂ la superioritat numèrica dels pĂşnics. Però Publi tĂ© una pensada diferent, arriscada, estratègica, sorprenent: decideix atacar la principal base logĂstica i quarter general de Cartago a HispĂ nia: Cartago Nova. Si ho aconsegueix, haurĂ donat un cop brutal al prestigi dels cartaginesos i podrĂ esperar moltes defeccions dels seus aliats. Però cal aconseguir-ho i evitar veure’s acorralat si ha d’assetjar la ciutat. Inicialment, sap que els tres exèrcits de Cartago estan distribuĂŻts pel sud d’HispĂ nia, guardant els llocs de major interès econòmic: la conca minera de Huelva per Magon, la del Tajo per l’Àsdrubal fill de Gisco, i el gruix de les forces sota el comandament de l’Àsdrubal germĂ d’AnnĂbal, guardant les entrades al territori TurdetĂ . No varen saber preveure que EscipiĂł es plantĂ©s a les portes de Cartago Nova amb 25.000 legionaris. Polibi en fa relat d’aquesta gesta i esmenta en primer lloc el discurs d’EscipiĂł als legionaris, on fent referència a la derrota soferta pel seu pare i el seu oncle, morts tots dos juntament amb les legions per Ă€sdrubal, diu que no cometran el mateix error de separar les forces; que de fet, sĂłn els cartaginesos els que ara estan separats en tres exèrcits situats en diferents punts d’HispĂ nia i que amb actitud arrogant, s’han fet molts enemics entre els ibers. I els va exhortar a creuar l’Ebre amb confiança i que ell els dirigiria a la victòria. Tenint en compte que tenia 27 anys i que el seu pare i el seu oncle ja havien estat massacrats pels cartaginesos, era demanar molta confiança.
Leave a Reply