‘Rodes o Roda?’, pregunta Garolera

0
1642

El filĂČleg catalĂ  ha iniciat una campanya de suport entre les institucions perquĂš es recuperi la denominaciĂł histĂČrica del monestir


El reconegut filĂČleg catalĂ  NarcĂ­s Garolera estĂ  casat amb una rosinca. Tot i que nascut a Vic (1949), a Roses hi passa els caps de setmana i les vacances i molt especialment des que Ă©s un catedrĂ tic emĂšrit jubilat de la Universitat Pompeu Fabra. Per aixĂČ, un dels paisatges que veu mĂ©s sovint Ă©s la serra de Rodes, que dĂłna nom a un dels monestirs romĂ nics mĂ©s importants d’Europa. O haurĂ­em de dir serra de Roda, com fa uns quants anys? Aquesta Ă©s la pregunta que formula i a la qual ha donat resposta per mitjĂ  d’un documentat treball publicat a la revista Els Marges. Ara ha iniciat la seva particular creuada davant les institucions per aconseguir la recuperaciĂł de la denominaciĂł histĂČrica.

Assenyala que “a començament de segle, la Generalitat de Catalunya, a travĂ©s del Departament d’Obres PĂșbliques, va col·locar a les carreteres de l’Alt EmpordĂ  una indicaciĂł turĂ­stica que sorprenia els residents i desorientava mĂ©s d’un visitant: “Monestir de Sant Pere de Rodes”. Fins llavors tothom n’havia dit “Sant Pere de Roda” i amb aquest nom s’havien referit al venerable cenobi els escriptors i els historiadors –catalans i castellans– dels darrers dos segles”. Segons Garolera, el canvi de nom va estar motivat per la norma toponomĂ stica adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans.

Garolera indica que el propĂČsit del treball publicat â€œĂ©s mostrar la incongruĂšncia del topĂČnim Rodes, tant en la designaciĂł del monestir empordanĂšs com en la denominaciĂł de la serra on estĂ  situat, i demostrar que la forma Roda, viva i profusament documentada, Ă©s la que hauria de figurar en les indicacions viĂ ries i en les publicacions que fan referĂšncia al monument”. El filĂČleg ja ha fet arribat el seu article al conseller de Cultura de la Generalitat, el figuerenc Santi Vila, i li ha demanat personalment que prengui les decisions pertinents per retornar a la denominaciĂł tradicional.

ALGUNES REFERÈNCIES. Garolera porta mĂ©s d’una dĂšcada fent una recopilaciĂł documental de la seva tesi que es basa en el criteri etimolĂČgic de Joan Coromines, que al seu Onomasticon Cataloniae “defensa a peu i a cavall la forma Roda, i li atribueix un origen cĂšltic”. En aquest sentit el filĂČleg atribueix el problema a l’aplicaciĂł d’una “confusiĂł per contigĂŒitat que s’origina en la proximitat del monestir de Sant Pere de Roda amb la vila veĂŻna de Roses/Rodes, d’origen grec, i els noms que d’aquesta en deriven. La confusiĂł es va introduir i estendre quan la Generalitat va aplicar la norma toponomĂ stica de l’Institut d’Estudis Catalans, adoptada per aquesta instituciĂł acadĂšmica a partir de la forma establerta per la Gran EnciclopĂšdia Catalana i la Gran Geografia Comarcal de Catalunya”.

DesprĂ©s de referenciar la nombrosa documentaciĂł que Garolera aporta en el seu article –ocupa mĂ©s de vint pĂ gines– conclou que “des del segle XVII al XVIII, la majoria d’escriptors i historiadors parlen de Sant Pere de Roda”. NomĂ©s en alguns casos apareix Rodes, que el filĂČleg ho atribueix al fet “que ho devien sentir a la gent de l’EmpordĂ  on residien o havien fet estades”. Afegeix que en els primers mapes de Catalunya tambĂ© surt en singular. A partir del segle XIX i durant tot el XX, tambĂ© s’utilitza majoritĂ riament Sant Pere de Roda. Finalment assegura que “a l’Alt EmpordĂ  l’antic monestir Ă©s conegut com Sant Pere de Roda i els habitants de la comarca rebutgen la nova denominaciĂł imposada per la Generalitat”.

QUI ÉS GAROLERA?. NarcĂ­s Garolera i Carbonell Ă©s doctor en filologia catalana i catedrĂ tic de llengua i literatura a la Universitat Pompeu Fabra. Tot i que s’ha especialitzat en l’estudi de Jacint Verdaguer, dos grans autors empordanesos li sĂłn extraordinĂ riament familiars: Josep Pla i Carles Fages de Climent. Del primer, entre altres treballs, va escriure una ediciĂł crĂ­tica d’El quadern gris i del segon va tenir cura de l’ediciĂł de les seves memĂČries inĂšdites ara fa un parell d’anys.

Ha exercit la docĂšncia a la Universitat de Barcelona (1975-83), a la Universitat AutĂČnoma de Barcelona (1990-92) i a la Universitat Pompeu Fabra (des del 1992). Ha publicat una seixantena de llibres. És compilador de diversos manuals de literatura catalana. TambĂ© va ser el responsable de l’ediciĂł crĂ­tica de l’obra completa de Josep Maria de Sagarra i ha estat un estudiĂłs de la literatura de viatges. EstĂ  considerat un filĂČleg de referĂšncia a Catalunya.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li