Revolució social a Roma

0
920

L’any 137 aC, el net d’Escipìó l’Africà, vencedor d’Hanníbal a la II Guerra Púnica, ell mateix heroi en el setge de la ciutat de Cartago, Tiberi Grac, on va ser el primer d’arribar dalt de la muralla enemiga, viatjava des de Roma cap a Hispania per unir-se a les legions. Va veure que es cultivaven les terres per esclaus estrangers a propietats de mida industrial i que els propietaris romans, els petits agricultors, tradicional columna vertebral de Roma, havien desaparegut. Segons va escriure el seu germà petit Gai més tard, en aquell moment Tiberi es va sentir obligat a intentar la reforma d’aquella situació, a reformar-la, ja que deia que «als homes que han combatut en les guerres de Roma els diuen amos de l’univers, però no tenen ni un tros de terra pròpia». La situació a Roma no era bona i mereixia una profunda crítica. L’immens imperi que s’havia aconseguit casava malament amb la societat romana clàssica. El blat arribava de Sicília, d’Hispania i d’Àfrica als mercats de Roma a baix preu, produït a baix cost amb el treball gratuït dels esclaus, de manera que s’estaven arruïnant, a la Itàlia rústica de cultivadors directes, petits i mitjans propietaris que havien constituït el millor exèrcit, les legions que van derrotar Hanníbal. Com que no van poder suportar la competència, es venien les seves modestes finques i quedaven absorbides pels latifundis. Tampoc ajudava el fet que bona part de les terres confiscades a l’enemic eren concedides als especuladors que havien finançat l’Estat. Aquests nous propietaris arrendaven les terres a un administrador, qui amb els esclaus procurava treure el major profit explotant al màxim terres i homes, sense pensar en el dia de demà.

A aquesta crisi econòmica se n’hi ajuntava una altra de social i moral, la d’una societat acostumada a sobreviure amb el treball i l’austeritat. Ara es deixava anar en mans dels que proveïen mà d’obra esclava i el fruit dels saquejos a l’exterior. I no era poc el que arribava de les guerres de Roma, centenars de milers d’esclaus, fent que transaccions de deu mil esclaus fossin normals al mercat «intercontinental» de Delos. I el treball dels esclaus no es limitava a l’agricultura, ja que també ocupaven llocs d’artesans, a les oficines, fàbriques o llars, i condemnaven així a la indigència els ciutadans que abans tenien aquells treballs. Les revoltes d’esclaus van ser fruit directe d’aquesta situació, culminant amb la més famosa, la d’Espàrtac, però que no va ser l’única ni la més sagnant (veieu la píndola «Espàrtac»). Agafo textos de Montanelli, Mary Beard, Kovaliov i Negrete per a aquesta píndola.

Veiem la descripció que de tota aquesta situació en va fer Apià a la seva obra Les guerres civils: «Oferir l’ager publicus (terres propietat de l’Estat) a qui el volgués cultivar, es va fer per multiplicar la raça itàlica, que és la més dura, pensant que així tindrien molts aliats a casa. Però va passar just el contrari, perquè els rics, que ja havien ocupat bona part de l’ager publicus i esperaven que amb el temps se’ls reconegués la seva propietat, es van dedicar a afegir a les seves possessions les parcel·les veïnes i més reduïdes dels pobres. En part comprant-les, en part traient-les-hi per la força. Així, acabaren tenint extenses finques en lloc de petites parcel·les. A més, començaren a comprar esclaus com a agricultors i pastors, per evitar que l’exèrcit els tregués els treballadors de condició lliure. Tenir esclaus portà grans beneficis, ja que tenien molts fills i no havien de fer el servei militar. Per aquestes raons, els poderosos s’enriquiren molt i el camp s’omplí d’esclaus. En canvi, els itàlics patien de despoblació i manca d’homes, ja que morien a causa de la pobresa, els impostos i el servei militar. I si algun cop aconseguien sortir d’aquestes vicissituds, es trobaven a l’atur, perquè la terra era en mans dels rics, que utilitzaven esclaus i no homes lliures». Brutal al·legat contra una situació radicalment injusta. D’altra banda, com ens passa avui també, la construcció era un altre dels sectors importants en feina i fins l’any 140 va absorbir milers de treballadors. Però acabades les guerres «productives» de Roma i per tant els botins de guerra, les obres van decaure i també els llocs de treball. I quan hi ha problemes, hi ha homes que ofereixen solucions. L’any 133 aC el Tiberi Grac que hem esmentat al principi accedeix al càrrec polític de tribú. La mare de Tiberi, Cornèlia, va ser una rara avis a Roma, una intel·lectual i exquisida maîtresse de maison, que reunia al seu saló de casa els més il·lustres personatges de la política, les arts i la filosofia. Es parlava de tot, però les converses no eren revolucionàries, sinó el que podem dir progressistes, l’equivalent al que ara seria lliberals d’esquerres, que es produïen entre persones d’alt nivell social, de manera que tenien repercussió al senat i al govern. Tiberi, amb aquestes idees radicals absorbides al saló de la mare Cornèlia, pensant en política a l’edat en què altres joves pensen en noies, era un idealista i va comprendre que la situació del país, Roma, era de ruïna si els sectors productius continuaven en mans d’especuladors i si els treballadors es corrompien amb subsidis diaris, espectacles i oci. S’havia de fer una reforma profunda, que va proposar en accedir al càrrec, consistent en tres propostes: 1. Cap ciutadà podia posseir més de 124 hectàrees d’ager publicus, o 250 si tenia dos o més fills; 2. Totes les terres distribuïdes per l’estat haurien de ser retornades al mateix preu de compra; 3. Aquestes terres retornades a l’estat havien de ser redistribuïdes entre ciutadans pobres en parcel·les de cinc o sis hectàrees. Propostes raonables i coherents amb les Lleis Licinies aprovades 200 anys abans, però que va barrejar amb demagògia i un populisme que desentonava amb la seva condició social. Una mostra del seu discurs: «Els nostres generals ens inciten a combatre pels temples i les tombes dels avantpassats: Ociosa i vana crida. Vosaltres no teniu tombes ancestrals. Vosaltres no teniu rés. Combateu i moriu només per aconseguir luxe i riquesa pels altres. Perquè encara que es diu que sou els amos del món, no posseïu tan sols un grapat de terra que sigui vostra». I una altra errada grossa que va cometre, utilitzar mitjans «inconstitucionals» contra el senat de Roma, quan aquest va convèncer a Octavi, un altre tribú, que s’oposés i vetés el projecte de llei, Tiberi va contestar amb un projecte de llei segons el qual si un tribú obrava contra la voluntat del poble, havia de ser deposat immediatament. L’Assemblea ho va aprovar i Tiberi va fer fora per força a Octavi. No tenim espai aquí per explicar-vos amb detall la guerra que es va declarar entre el senat i els partidaris de Tiberi; us recomano lectura al respecte, tot molt semblant a situacions actuals, amb quelcom més de violència que acabà amb la mort de Tiberi en mans del senat d’un cop de garrot al cap que els seus partidaris van permetre i consentir, doncs havia calculat malament la força i el prestigi d’aquesta institució.

Però la història va tenir continuació amb el seu germà Gai, qui nou anys més tard va ocupar el càrrec de tribu també, continuant el desenvolupament de les lleis agràries aprovades i que no es van derogar amb la mort de Tiberi. També va acabar mort en enfrontar-se finalment al senat de Roma defensant idees i ambicions, més que persones…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li