Retrat a un fotĂČgraf de poble

0
876

Sempre, per un motiu o un altre, que haig d’anar a CastellĂł d’EmpĂșries, procuro arribar amb temps. M’agrada passejar pels seus carrers, mirar el viure de les seves gents, fixar la mirada en el traçat de les seves places i cases; en aquest transitar, recordo una visita molt especial, me la van regalar Pascual _que en aquells dies era el director de l’oficina de “la Caixa” i exercia l’ofici de cronista altruista de la vila_ i Jordi CassĂș, «retratista de poble» , una de les primeres persones que vaig conĂšixer quan vaig venir a viure a l’EmpordĂ  i que m’honra amb la seva amistat


 

Un matĂ­ de mitjan mes de setembre, vaig passar per l’estudi d’en Jordi CassĂș per fer-li aquesta entrevista. Com sempre que quedo amb ell, vam decidir anar a prendre un cafĂš i, com sempre, vam anar a un lloc que vam trobar tancat; aquell matĂ­ vam aprofitar la contrarietat i vam fer una espĂšcie de circumval·laciĂł per CastellĂł fins a acabar el passeig a la terrassa de l’hotel Canet. Un incĂ­s: tinc la sensaciĂł d’estar narrant un dĂ©jĂ -vu: no Ă©s la primera vegada, ni serĂ  l’Ășltima, que ens ocorre alguna cosa aixĂ­.

L’estudi d’en Jordi CassĂș, abans d’entrar, mostra en els vidres algunes de les seves fotografies i en la porta, escrit allĂČ de retratista. Una vegada dins del local, quadres amb les seves fotografies folren les parets. Hi ha poca llum, no Ă©s una tenda oberta del tot al pĂșblic, Ă©s un espai de treball. Una taula, una gran pantalla, amb una espĂšcie d’orelleres, perquĂš la llum que emet la pantalla es concentri en la mirada del fotĂČgraf. La primera pregunta Ă©s ĂČbvia:

QuĂš Ă©s aixĂČ de retratista de poble?
BĂ©, el que m’agrada de la fotografia Ă©s el retrat, encara que em guanyo la vida fent noces. El retrat Ă©s l’essĂšncia de cada persona. Jo em considero un fotĂČgraf a qui li agrada retratar les persones.

PerĂČ surts en l’ediciĂł del Vogue NĂșvies.
PerĂČ jo soc d’aquĂ­, de CastellĂł.

JORDI CASSÚ

El mercat de la fotografia estĂ  malament?
EstĂ  malament el de la fotografia industrial i publicitĂ ria. El de les noces no. Sobretot, venen molts europeus a casar-se aquĂ­… Jo, aquest any, m’estic guanyant la vida amb les noces de gent de fora.

Espera un moment. Tu fas majoritàriament noces d’europeus residents aquí?
No, venen d’Europa i d’altres llocs a casar-se aquí.

A veure, explica-m’ho bĂ©.
Hi ha un mercat de noces, molt fashion, que ve a casar-se a llocs que estan de moda. Els meus clients, des de fa dos anys, majoritĂ riament sĂłn anglesos, alemanys, belgues…

Vas estar en les noces del germà d’Elon Musk, en la qual van convidar Barak Obama aquest estiu?
No, no (riu). T’ho dic de debĂČ, de les divuit noces que he fet aquest any, la meitat Ă©s de gent de fora.

El ritme de la conversa flueix en el clarobscur de l’estudi. I, com en tot parlar, es fan el·lipsis:

He fet molts reportatges de famĂ­lies que venen de fora… Dos dels Estats Units, famĂ­lies alemanyes…

Venen dels Estats Units a fer-se un reportatge fotogrĂ fic a CastellĂł d’EmpĂșries?
No, no (torna a riure obertament), estan aquĂ­ de vacances.

Com contacten amb tu?
Via web.

Em sorprĂšn la seva resposta. Em recorda la universalitat del que Ă©s local. Mentre la gravadora segueix guardant fidelment les paraules d’en Jordi CassĂș, la meva mirada es posa en la prestatgeria que hi ha just darrere d’ell. Hi ha una caixa rectangular, en el frontal de la qual hi parpellegen permanentment unes llums. Hi ha diverses ranures, com si fossin petits calaixos per guardar discos compactes, Ă©s un sistema d’emmagatzematge de dades. Diguem-ho d’una altra manera, Ă©s la memĂČria del treball d’en Jordi CassĂș, el seu arxiu de seguretat.

Si jo no tingués la web hauria tancat. Sort de la xarxa, gràcies a aquesta em puc obrir al món.

Gens, potser, ni mig segon de pausa, i les seves paraules adquireixen un to de tristesa.

La tenda de fotĂČgraf de poble, com dius tu, estĂ  morta.

JORDI CASSÚ

Vivim un temps de telĂšfons mĂČbils amb cambres fotogrĂ fiques incorporades, un temps en el qual tots retratem i gravem imatges. Mai en la histĂČria humana s’ha tingut tanta memĂČria grĂ fica del nostre viure. I, no obstant aixĂČ, avui mĂ©s que en uns altres temps, la mirada del fotĂČgraf es diferencia i Ă©s mĂ©s necessĂ ria. Saber mirar, retratar captant l’essĂšncia del fotografiat, buscar l’ànima de l’instant, aquest que queda en la nostra memĂČria, com un record de la vida.

Suposem que faig una fotografia, pressuposant que tinguĂ©s la qualitat suficient, en quĂš es diferenciaria de la mirada d’un fotĂČgraf professional?

El fet de com mires, com fas l’enquadrament Ă©s molt personal. No hi ha dues mirades iguals. Una de les coses mĂ©s difĂ­cils que hi ha en fotografia Ă©s fer una cĂČpia d’una fotografia. Si tu mires un retrat i vols copiar-ho, estudies la llum, perĂČ no arribes a fer-la igual, fins i tot, en la fotografia publicitĂ ria Ă©s molt difĂ­cil copiar… La part creativa, per exemple, en les noces, Ă©s molt relativa. Necessites la foto estĂ ndard i desprĂ©s improvises.

Tu ets el professional, s’hauria de respectar el teu criteri, no?

Cada vegada faig mĂ©s el que jo vull. PerĂČ, per si de cas, sempre intento tenir la fotografia estĂ ndard. Quan ve el client jo li ensenyo el que a mi m’agrada. Si em pregunten on Ă©s tal o tal foto de la nĂșvia, jo la hi ensenyo. Per sort, la gent entĂ©n mĂ©s de fotografia i aixĂČ m’ajuda a fer millor el meu treball.

Si el lector passa per l’estudi d’en Jordi CassĂș, encara que estigui tancat, podrĂ  veure retrats de dona. Per mi, Ă©s un mestre en l’art de buscar l’essĂšncia de les dones. Durant uns minuts, conversem d’aquests retrats, temps que aprofito per parlar-li d’una fotografia que un dia em va regalar; en aquesta, hi ha un home que estĂ  sent afaitat en una barberia. En les cadires, uns clients esperen el seu torn, aliens (o aixĂČ sembla) al client que estĂ  sent atĂšs. Fins aquĂ­, un acte quotidiĂ  que podem veure en qualsevol barberia. El sorprenent de la fotografia Ă©s qui afaita. No, benvolgut lector meu, no Ă©s un barber, Ă©s una dona nua qui pela les barbes d’un home madur.

El client que llegia el periĂČdic i l’altre que semblava aliĂš a la imatge, a tots dos, els costava apartar la mirada de la noia nua.

El riure d’en Jordi CassĂș Ă©s franc, alegre, i el record el fa riure amb ganes.

Segueixes retratant a dones?

Cada vegada menys. Faig poc treball d’estudi. En aquest moment, la tendĂšncia Ă©s fer mĂ©s exteriors.

Els teus retrats de dones sĂłn per iniciativa teva?

No, no, tots sĂłn encĂ rrecs… Si tinc una idea i sento la necessitat de fer un retrat, puc contractar una model i fer una sĂšrie de fotografies…

L’interrompo, sĂ© que no usarĂ  la paraula artĂ­stica, atĂšs que algĂș que es considera un fotĂČgraf de poble tĂ© una idea de si mateix mĂ©s d’artesĂ  que no d’artista. Li dic allĂČ de fotografia artĂ­stica i comencem a parlar de creativitat. En aquest moment, una senyora major entra a la tenda. En Jordi la crida pel seu nom. La dona li pregunta per una fotografia que li va encarregar. La resposta Ă©s afirmativa. Li pregunta pel preu. Li cobra un euro. La senyora li ensenya unes fotografies, extretes d’unes altres. Pel que sento, estan desenfocades. AquĂ­, deixo d’escoltar. La senyora necessita parlar, potser Ă©s la seva forma de passar l’estona. Torno a connectar amb la conversa, entenc que en Jordi li diu que no val la pena que es gasti els diners en unes cĂČpies que sortiran desenfocades. La senyora insisteix. En Jordi recull l’encĂ rrec i torna a la taula de treball. Seguim la nostra conversa.

JORDI CASSÚ

Tornem a parlar d’internet, mĂ©s en concret, de com lliura els seus treballs.

Els meus treballs els lliuro via internet, en la galeria web o en un llapis ĂČptic. Els Ă lbums de fotos cada vegada es demanen menys.

Qui t’ajuda en la gestió de les galeries web?

Jo gestiono la galeria web. Tu pagues el meu treball, segons els que pactem.

La nostra conversa flueix. Ara parlem de fotoperiodisme, de les seves visites a Visa pour l’Image, a Perpinyà.

Jo anava a Perpinyà a veure les exposicions de Visa pour l’image. He deixat d’anar-hi. Em fereixen, aquestes fotografies.

Medita uns segons…

Jo no em veig fent aquest tipus de fotografies, captant aquestes imatges tan dures.

Les nostres paraules evoquen les misĂšries de les guerres, per concloure: mirar i retratar la violĂšncia humana Ă©s una tasca necessĂ ria, deixar constĂ ncia d’aquesta crueltat, fixar la mirada en l’horror i intentar trobar l’ànima de les persones, i, qui sap, si un fil d’esperança. Canvi de tema.

Per quĂš no exposes les teves fotos?

Has de tenir alguna cosa bona per exposar.

PerdĂł!
Exposar per exposar, per a mi no tĂ© sentit. Jo no tinc la necessitat d’exposar.

PerĂČ, tu, has participat en exposicions…
SĂ­, quan he tingut un tema clar.

Durant uns instants recordem una exposiciĂł en la qual va participar.

Aquest any haig de participar en una exposició. No tinc clar com ho faré, encara que si tinc el tema decidit.

En Jordi CassĂș sap escoltar, Ă©s un home de poques paraules, aixĂČ sĂ­, quan conversa no perd el fil i sap reconduir la conversa per exposar el seu criteri.

Si jo et demano un tema per fer una exposiciĂł, quĂš em diries?

Buscaria un tema que no tingui fet… Buscaria fotografies, no sĂ©, perĂČ, la veritat, no sento la necessitat d’exposar ni de participar en concursos fotogrĂ fics.

En aquest instant de la nostra conversa, en Jordi, es deixa anar i les seves paraules componen un autoretrat verbal:

Entrar al mĂłn de les exposicions Ă©s entrar en un mĂłn que jo desconec. Per exposar alguna cosa, he d’estar molt convençut del que exposo… Jo no tinc cap imatge que hagi valorat tant com algunes que he vist…

Aquí, les seves paraules diuen més que mil fotografies de la seva exigÚncia, del rigor del seu treball.

Una vegada vaig anar a Londres, anada i tornada, nomĂ©s per veure una exposiciĂł ‘Annie Leibovitz. I, vaig pensar: jo mai arribarĂ© fer aquestes fotos.

Fa vint anys, quasi vint-i-un, que es va instal·lar a CastellĂł d’EmpĂșries. Durant aquests anys ha aprĂšs que…

Necessito tenir encĂ rrecs. Treball per viure. Faig fotografia social… La cultura catalana o en aquesta zona en quĂš vivim, no Ă©s un lloc on s’encarreguin moltes fotografies: es fotografien els naixements, les primeres comunions, si es fan, i les noces, desprĂ©s, quan els nens tenen 10, 11 o 12 anys no els porten al fotĂČgraf per fer un reportatge… Jo tinc el dia a dia i, d’aquest dia a dia viu… Fer fotografies per a una exposiciĂł, doncs no tinc temps.

PerĂČ exposar et pot ajudar a promocionar-te localment.

Potser no ha sortit l’oportunitat de fer exposicions o participar en concursos fotogrĂ fics. A mĂ©s, en fer fotografia social haig d’anar amb molta cura amb la protecciĂł de dades, demanar permĂ­s a les persones que fotografio…

Quan es conversa sobre fotografia, d’una manera o una altra surt a relluir la memĂČria. Les fotografies, amb el pas del temps, ens ajuden a recordar instants de les nostres vides.

Al mĂłn digital, on queda la nostra memĂČria?

La memĂČria queda en l’ordinador, d’aquĂ­, la tendĂšncia de penjar-ho tot en el nĂșvol. Els ordinadors ja no tenen Cds, i, alguns, ni entrades d’USB.

Qui ens guardarĂ  la memĂČria?

En el meu cas, tinc l’arxiu fotogrĂ fic analĂČgic i, la resta, en un servidor propi.

En aquest moment es gira i em mostra el servidor que té a la seva esquena.

Ha de petar tot perquĂš jo perdi el meu arxiu.

Li comento la meva experiùncia revelant fotos, les nits en vela, el pas del temps sense son ni feixuguesa i li declaro la meva enyorança per la pùrdua d’aquesta màgia.

AixĂČ s’ha perdut… Ara es diu revelat digital, abans ho feies a les fosques i ara ho fas amb llum, en l’ordinador. PerĂČ l’enquadrament, la composiciĂł de la foto final Ă©s igual que abans, han canviat les eines, no el procĂ©s.

Entra una família. La nostra conversa arriba al final. El dia a dia i les seves necessitats manen sobre les paraules. Altres dies vindran, altres dies de passejar per prendre un cafù i preguntar-nos quù tal la família. Altres dies, en els quals, tal vegada, se n’ha anat la llum i tornem al vell àlbum de fotos, per recordar moments com el de la nostra conversa, moments per compondre un poema en una instantània d’amistat. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li