Retrat a un fotògraf de poble

0
916

Sempre, per un motiu o un altre, que haig d’anar a Castelló d’Empúries, procuro arribar amb temps. M’agrada passejar pels seus carrers, mirar el viure de les seves gents, fixar la mirada en el traçat de les seves places i cases; en aquest transitar, recordo una visita molt especial, me la van regalar Pascual _que en aquells dies era el director de l’oficina de “la Caixa” i exercia l’ofici de cronista altruista de la vila_ i Jordi Cassú, «retratista de poble» , una de les primeres persones que vaig conèixer quan vaig venir a viure a l’Empordà i que m’honra amb la seva amistat


 

Un matí de mitjan mes de setembre, vaig passar per l’estudi d’en Jordi Cassú per fer-li aquesta entrevista. Com sempre que quedo amb ell, vam decidir anar a prendre un cafè i, com sempre, vam anar a un lloc que vam trobar tancat; aquell matí vam aprofitar la contrarietat i vam fer una espècie de circumval·lació per Castelló fins a acabar el passeig a la terrassa de l’hotel Canet. Un incís: tinc la sensació d’estar narrant un déjà-vu: no és la primera vegada, ni serà l’última, que ens ocorre alguna cosa així.

L’estudi d’en Jordi Cassú, abans d’entrar, mostra en els vidres algunes de les seves fotografies i en la porta, escrit allò de retratista. Una vegada dins del local, quadres amb les seves fotografies folren les parets. Hi ha poca llum, no és una tenda oberta del tot al públic, és un espai de treball. Una taula, una gran pantalla, amb una espècie d’orelleres, perquè la llum que emet la pantalla es concentri en la mirada del fotògraf. La primera pregunta és òbvia:

Què és això de retratista de poble?
Bé, el que m’agrada de la fotografia és el retrat, encara que em guanyo la vida fent noces. El retrat és l’essència de cada persona. Jo em considero un fotògraf a qui li agrada retratar les persones.

Però surts en l’edició del Vogue Núvies.
Però jo soc d’aquí, de Castelló.

JORDI CASSÚ

El mercat de la fotografia està malament?
Està malament el de la fotografia industrial i publicitària. El de les noces no. Sobretot, venen molts europeus a casar-se aquí… Jo, aquest any, m’estic guanyant la vida amb les noces de gent de fora.

Espera un moment. Tu fas majoritàriament noces d’europeus residents aquí?
No, venen d’Europa i d’altres llocs a casar-se aquí.

A veure, explica-m’ho bé.
Hi ha un mercat de noces, molt fashion, que ve a casar-se a llocs que estan de moda. Els meus clients, des de fa dos anys, majoritàriament són anglesos, alemanys, belgues…

Vas estar en les noces del germà d’Elon Musk, en la qual van convidar Barak Obama aquest estiu?
No, no (riu). T’ho dic de debò, de les divuit noces que he fet aquest any, la meitat és de gent de fora.

El ritme de la conversa flueix en el clarobscur de l’estudi. I, com en tot parlar, es fan el·lipsis:

He fet molts reportatges de famílies que venen de fora… Dos dels Estats Units, famílies alemanyes…

Venen dels Estats Units a fer-se un reportatge fotogràfic a Castelló d’Empúries?
No, no (torna a riure obertament), estan aquí de vacances.

Com contacten amb tu?
Via web.

Em sorprèn la seva resposta. Em recorda la universalitat del que és local. Mentre la gravadora segueix guardant fidelment les paraules d’en Jordi Cassú, la meva mirada es posa en la prestatgeria que hi ha just darrere d’ell. Hi ha una caixa rectangular, en el frontal de la qual hi parpellegen permanentment unes llums. Hi ha diverses ranures, com si fossin petits calaixos per guardar discos compactes, és un sistema d’emmagatzematge de dades. Diguem-ho d’una altra manera, és la memòria del treball d’en Jordi Cassú, el seu arxiu de seguretat.

Si jo no tingués la web hauria tancat. Sort de la xarxa, gràcies a aquesta em puc obrir al món.

Gens, potser, ni mig segon de pausa, i les seves paraules adquireixen un to de tristesa.

La tenda de fotògraf de poble, com dius tu, està morta.

JORDI CASSÚ

Vivim un temps de telèfons mòbils amb cambres fotogràfiques incorporades, un temps en el qual tots retratem i gravem imatges. Mai en la història humana s’ha tingut tanta memòria gràfica del nostre viure. I, no obstant això, avui més que en uns altres temps, la mirada del fotògraf es diferencia i és més necessària. Saber mirar, retratar captant l’essència del fotografiat, buscar l’ànima de l’instant, aquest que queda en la nostra memòria, com un record de la vida.

Suposem que faig una fotografia, pressuposant que tingués la qualitat suficient, en què es diferenciaria de la mirada d’un fotògraf professional?

El fet de com mires, com fas l’enquadrament és molt personal. No hi ha dues mirades iguals. Una de les coses més difícils que hi ha en fotografia és fer una còpia d’una fotografia. Si tu mires un retrat i vols copiar-ho, estudies la llum, però no arribes a fer-la igual, fins i tot, en la fotografia publicitària és molt difícil copiar… La part creativa, per exemple, en les noces, és molt relativa. Necessites la foto estàndard i després improvises.

Tu ets el professional, s’hauria de respectar el teu criteri, no?

Cada vegada faig més el que jo vull. Però, per si de cas, sempre intento tenir la fotografia estàndard. Quan ve el client jo li ensenyo el que a mi m’agrada. Si em pregunten on és tal o tal foto de la núvia, jo la hi ensenyo. Per sort, la gent entén més de fotografia i això m’ajuda a fer millor el meu treball.

Si el lector passa per l’estudi d’en Jordi Cassú, encara que estigui tancat, podrà veure retrats de dona. Per mi, és un mestre en l’art de buscar l’essència de les dones. Durant uns minuts, conversem d’aquests retrats, temps que aprofito per parlar-li d’una fotografia que un dia em va regalar; en aquesta, hi ha un home que està sent afaitat en una barberia. En les cadires, uns clients esperen el seu torn, aliens (o això sembla) al client que està sent atès. Fins aquí, un acte quotidià que podem veure en qualsevol barberia. El sorprenent de la fotografia és qui afaita. No, benvolgut lector meu, no és un barber, és una dona nua qui pela les barbes d’un home madur.

El client que llegia el periòdic i l’altre que semblava aliè a la imatge, a tots dos, els costava apartar la mirada de la noia nua.

El riure d’en Jordi Cassú és franc, alegre, i el record el fa riure amb ganes.

Segueixes retratant a dones?

Cada vegada menys. Faig poc treball d’estudi. En aquest moment, la tendència és fer més exteriors.

Els teus retrats de dones són per iniciativa teva?

No, no, tots són encàrrecs… Si tinc una idea i sento la necessitat de fer un retrat, puc contractar una model i fer una sèrie de fotografies…

L’interrompo, sé que no usarà la paraula artística, atès que algú que es considera un fotògraf de poble té una idea de si mateix més d’artesà que no d’artista. Li dic allò de fotografia artística i comencem a parlar de creativitat. En aquest moment, una senyora major entra a la tenda. En Jordi la crida pel seu nom. La dona li pregunta per una fotografia que li va encarregar. La resposta és afirmativa. Li pregunta pel preu. Li cobra un euro. La senyora li ensenya unes fotografies, extretes d’unes altres. Pel que sento, estan desenfocades. Aquí, deixo d’escoltar. La senyora necessita parlar, potser és la seva forma de passar l’estona. Torno a connectar amb la conversa, entenc que en Jordi li diu que no val la pena que es gasti els diners en unes còpies que sortiran desenfocades. La senyora insisteix. En Jordi recull l’encàrrec i torna a la taula de treball. Seguim la nostra conversa.

JORDI CASSÚ

Tornem a parlar d’internet, més en concret, de com lliura els seus treballs.

Els meus treballs els lliuro via internet, en la galeria web o en un llapis òptic. Els àlbums de fotos cada vegada es demanen menys.

Qui t’ajuda en la gestió de les galeries web?

Jo gestiono la galeria web. Tu pagues el meu treball, segons els que pactem.

La nostra conversa flueix. Ara parlem de fotoperiodisme, de les seves visites a Visa pour l’Image, a Perpinyà.

Jo anava a Perpinyà a veure les exposicions de Visa pour l’image. He deixat d’anar-hi. Em fereixen, aquestes fotografies.

Medita uns segons…

Jo no em veig fent aquest tipus de fotografies, captant aquestes imatges tan dures.

Les nostres paraules evoquen les misèries de les guerres, per concloure: mirar i retratar la violència humana és una tasca necessària, deixar constància d’aquesta crueltat, fixar la mirada en l’horror i intentar trobar l’ànima de les persones, i, qui sap, si un fil d’esperança. Canvi de tema.

Per què no exposes les teves fotos?

Has de tenir alguna cosa bona per exposar.

Perdó!
Exposar per exposar, per a mi no té sentit. Jo no tinc la necessitat d’exposar.

Però, tu, has participat en exposicions…
Sí, quan he tingut un tema clar.

Durant uns instants recordem una exposició en la qual va participar.

Aquest any haig de participar en una exposició. No tinc clar com ho faré, encara que si tinc el tema decidit.

En Jordi Cassú sap escoltar, és un home de poques paraules, això sí, quan conversa no perd el fil i sap reconduir la conversa per exposar el seu criteri.

Si jo et demano un tema per fer una exposició, què em diries?

Buscaria un tema que no tingui fet… Buscaria fotografies, no sé, però, la veritat, no sento la necessitat d’exposar ni de participar en concursos fotogràfics.

En aquest instant de la nostra conversa, en Jordi, es deixa anar i les seves paraules componen un autoretrat verbal:

Entrar al món de les exposicions és entrar en un món que jo desconec. Per exposar alguna cosa, he d’estar molt convençut del que exposo… Jo no tinc cap imatge que hagi valorat tant com algunes que he vist…

Aquí, les seves paraules diuen més que mil fotografies de la seva exigència, del rigor del seu treball.

Una vegada vaig anar a Londres, anada i tornada, només per veure una exposició ‘Annie Leibovitz. I, vaig pensar: jo mai arribaré fer aquestes fotos.

Fa vint anys, quasi vint-i-un, que es va instal·lar a Castelló d’Empúries. Durant aquests anys ha après que…

Necessito tenir encàrrecs. Treball per viure. Faig fotografia social… La cultura catalana o en aquesta zona en què vivim, no és un lloc on s’encarreguin moltes fotografies: es fotografien els naixements, les primeres comunions, si es fan, i les noces, després, quan els nens tenen 10, 11 o 12 anys no els porten al fotògraf per fer un reportatge… Jo tinc el dia a dia i, d’aquest dia a dia viu… Fer fotografies per a una exposició, doncs no tinc temps.

Però exposar et pot ajudar a promocionar-te localment.

Potser no ha sortit l’oportunitat de fer exposicions o participar en concursos fotogràfics. A més, en fer fotografia social haig d’anar amb molta cura amb la protecció de dades, demanar permís a les persones que fotografio…

Quan es conversa sobre fotografia, d’una manera o una altra surt a relluir la memòria. Les fotografies, amb el pas del temps, ens ajuden a recordar instants de les nostres vides.

Al món digital, on queda la nostra memòria?

La memòria queda en l’ordinador, d’aquí, la tendència de penjar-ho tot en el núvol. Els ordinadors ja no tenen Cds, i, alguns, ni entrades d’USB.

Qui ens guardarà la memòria?

En el meu cas, tinc l’arxiu fotogràfic analògic i, la resta, en un servidor propi.

En aquest moment es gira i em mostra el servidor que té a la seva esquena.

Ha de petar tot perquè jo perdi el meu arxiu.

Li comento la meva experiència revelant fotos, les nits en vela, el pas del temps sense son ni feixuguesa i li declaro la meva enyorança per la pèrdua d’aquesta màgia.

Això s’ha perdut… Ara es diu revelat digital, abans ho feies a les fosques i ara ho fas amb llum, en l’ordinador. Però l’enquadrament, la composició de la foto final és igual que abans, han canviat les eines, no el procés.

Entra una família. La nostra conversa arriba al final. El dia a dia i les seves necessitats manen sobre les paraules. Altres dies vindran, altres dies de passejar per prendre un cafè i preguntar-nos què tal la família. Altres dies, en els quals, tal vegada, se n’ha anat la llum i tornem al vell àlbum de fotos, per recordar moments com el de la nostra conversa, moments per compondre un poema en una instantània d’amistat. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li