Res a pondre

0
1153

No cal dir que aquests darrers dies, hi ha un assumpte espès i menut a totes les televisions amb un títol que ja em posava nerviós. M’hi posava, quan es referien al referèndum anomenant-lo : “independentista”. A força de repetir-ho ja s’ha quedat així. Però, només perquè al final no em facin perdre la xaveta ,m’agradaria recordar que fins a la intervenció del Govern central era d’autodeterminació. És molt important. I ho és, perquè després, ja se n’ha parlat com la imposició de la meitat de Catalunya sobre l’altra meitat. I, feu memòria, en les últimes eleccions, els partidaris del sí van quedar dècimes per sota del 50%. Però els partidaris que es realitzés la consulta “només” arribava al 78’9 dels catalans. Aquesta va pels que s’omplen la boca parlant de “democràcia”, “respecte per”, etc.

Immediatament després de la dolçor amb què el govern central va imposar la força de 10.000 policies forans, la protecció de la població, senzillament no vull ni discutir-la. I ara, ve la bona. Després de tot aquest desori amb detencions, bloqueig de comptes, i persecució de representants legals _i en aquest cas, democràticament elegits_, es produeix una “alarmant” fuga d’empreses per la “incertesa” jurídica. I és clar, qui pot oferir seguretat jurídica és qui té el gaiato a la mà. S’entén. Però que tinguin la barra de dir que és per la irresponsabilitat del govern de la Generalitat , ja és pixar-se i fer veure que plou.

Acabava d’escoltar un d’aquests cínics analistes en un programa disfressat de debat. Massa enfurismat, vaig sortir a fer un vol. Em vaig aturar en un banc d’una plaça intentant respirar alguna cosa neta.

Per la vorera caminava un home que portava una capsa de pizza de dimensió considerable. Un cotxe es va aturar al seu costat. Van baixar una dona i un nen. No sé què deien. La dona va dir: “encara igual? Doncs ens en anem”. L’home és va aturar a un banc al davant del meu. Em va commoure una mica la seva mirada trista i perduda mirant la pizza. Pocs minuts després la dona i el nen van reaparèixer. La dona es va aturar al davant d’ell. “Vols que parlem, o no?”. El nen en sabia un bull. Va agafar la pizza i la va portar cap al banc on estava jo. “Si en vols, agafa. Això va per llarg i no en menjaran.” No m’havia pas refet de la sorpresa, quan vaig escoltar l’home dient : “jo, l’únic que vull saber és: que si; o que no. Si et dic sí, tu no canviaràs ; i si et dic que no m’amenaces a fotrem fora de casa, prendrem els diners que tenim conjuntament per poder gastar-los en la teva promoció social i fins i tot fotre’m el nen. És això allò que entens per diàleg i negociació ?” I a mi, que això em sonava d’alguna cosa. Què ho deu fer?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li