‘Rentrée’

0
871

No tinc per costum escriure sobre la rentrée. Enguany ho faig perquè presenta uns trets peculiars prou significatius. Per llarga tradició, el setembre és com un mena d’inici d’activitats polivalents, segurament per analogia al mes de gener, principi d’un nou any. Potser la força de la docència ha permès veure en aquest mes, epígon de l’estiu i començament de la tardor, un punt de partida en molts aspectes. Em centraré en quatre: l’academicoescolar, el polític, el judicial i l’esportiu.

No sempre el curs acadèmic engegava al llarg del setembre. Sortosament s’ha superat aquell calendari en què l’educació primària començava a mitjans de mes i la secundària i la superior a l’octubre. Avui s’ha compactat i pràcticament primària i secundària obren el curs passada la Diada. I la superior, en general, la darrera setmana de mes. Més valor que dates i dies és el fet que molts infants, adolescents i joves inicien enguany un nou curs ple d’il·lusió i responsabilitat. En aquest cas docència-discència constitueixen un bloc sòlid, íntimament relacionat. A banda que el binomi és reversible, crec que és molt positiva i compatible la fusió i conjunció de la vocació, coneixements i experiència pedagògica del professorat amb la il·lusió per aprendre dels nois i noies. El docent ha de valorar el coratge, la intrepidesa, la il·lusió jovenívola, i l’alumnat ha de fixar-se en el bon fer, en la saviesa del docent. I sobretot, uns i altres, han de partir de la base del món globalitzat, que no estan renyides les humanitats amb les ciències ni amb les noves tecnologies.

Més complicada és la rentrée política amb una bona dosi d’incerteses (hi haurà investidura?, hi haurà noves eleccions?, quina serà la sentència?). Sigui el que sigui, crec honestament com a català, com a demòcrata i com a europeista que no es recuperarà la normalitat mentre hi hagi polítics exiliats i presos polítics. Els càrrecs polítics i les institucions han d’estar a l’altura dels esdeveniments i un estat no progressarà adequadament mentre el poder judicial marqui la política. A més, enguany coincideix amb les primeres mesures i decisions dels equips municipals escollits el maig passat.

Això lliga amb el poder judicial. No seré jo qui faci judici del judici del procés, però sí remeto a veus molt autoritzades que han donat la seva opinió. Aquí entra en joc també el paper dels mitjans de comunicació, no sempre al servei de l’objectivitat, del rigor i l’ètica informatius.

I de l’esportiu no em puc estar de manifestar la meva estupefacció, a inicis de temporada, quan sento i llegeixo les xifres astronòmiques del contracte, traspàs o clàusula de rescissió de jugadors, sobretot de futbolistes, i penso immediatament en la quantitat de gent que dorm al carrer, en els immigrants, en els països del tercer o quart món… És clar que en el primer cas es tracta d’institucions privades i el segon un problema humà, humanitari, social i fins i tot ètic. Sé, tanmateix, que alguns esportistes, moguts per la voluntat de servei, col·laboren o creen, amb aportacions solidàries, fundacions, associacions, esplais o camps de treball.

I un afegitó final que ho engloba tot: fem un bon ús del llenguatge. Mantinguem les formes. Potser el títol d’una obra d’Unamuno –Amor y pedagogía- ho sintetitza tot. Amor com a estimació a les persones i als valors, i pedagogia com a educació, correcció, decòrum clàssic. Hi tornaré properament sobre el tema.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li