Relleus

0
889

Sembla, benvolguts lectors, que, finalment, el PDECat figuerenc ha pogut sortir de l’atzucac del relleu en l’alcaldia en el qual es trobava des que la Superioritat va escollir Marta Felip com a alta directiva generalista en el Departament d’Empresa i Coneixement, gràcies al fet que, malgrat no haver considerat cap més escenari que el de ser conjunturalment alcalde fins a les pròximes eleccions municipals si l’alcaldessa figuerenca dimitia, el regidor independent Cruanyes ha seguit la seva independència política i amb la seva final renúncia ha permès que sigui un home de partit, a més elegit amb aquesta moda de les primàries, qui prengui la vara del comandament municipal. Vaja, segons sembla, és això l’acordat: que Cruanyes, no sabem per què, es desdiu després d’uns mesos de tensió partidista, municipal i ciutadana en general, i abandona el combat, segurament desigual, en favor de la jove promesa Masquef.

Així, en un proper Ple municipal s’haurà d’efectuar la corresponent elecció, que, excepte un acord a onze que pels moments sembla impossible (es podria dir que la decisió final està en mans de la CUP), farà Masquef líder del quintet nacionalista.

Si haguéssim de fer un balanç de la trajectòria de l’activitat política municipal del candidat dimissionari, crec que es podria concloure que el relat del seu pas per l’Ajuntament constituiria la prova d’una actuació anodina, sense pena ni glòria però potser amb moments més foscos que clars.

Cruanyes, i aquesta opinió me l’ha corroborat moltíssima gent, va ser fitxat considerant-lo com una gran promesa, com la gran esperança blanca, una figura catalana-independentista (malgrat haver-se fet el currículum de la seva vida professional a TVE) que havia de ser un revulsiu per l’electorat. Però no, com he dit en altres ocasions, el popular rostre televisiu no va ser capaç d’esmortir la puntada al darrere que la ciutadania li tenia preparada a Santi Vila i que va rebre, passant d’onze a set regidors, Marta Felip. La xifra cabalística dels dotze anys de mandat de Lorca i Armangué, només superada en la història local per l’alcalde Guardiola, semblava no poder tornar a repetir-se.

I a poc a poc la seva figura i el seu esperançat protagonisme es va anar diluint començant per la part més dolorosa: encarregat en un principi de les tasques de Comunicació, la qual cosa era la seva especialitat, no va tardar gaire temps a dimitir o ser cessat. I després el no-res o, molt més pitjor, que davant la ruptura de l’equip de govern per l’expulsió del PSC i l’abandonament d’Unió, Cruanyes fos invitat a liderar un moviment d’oposició i relleu de la seva pròpia cap de llista i es deixés estimar en lloc d’oposar-se de manera rotunda. Podria considerar-se aquest comportament com la definitiva sentència d’apartar-lo de ser l’hipotètic relleu nacionalista convergent, si és que en algun moment ho havia estat?

De totes maneres, no ho tindrĂ  fĂ cil la jove promesa del PDeCAT o el que pugui ser (que tothom estĂ , sembla mentida en una societat que presumeix de moderna, expectant i acovardit davant les possibles decisions el gran dictador) durant els mesos vinents fins al maig del 2019, encara que pugui confiar en la fidelitat pĂşblicament promesa que li ha brindat el dimissionari al candidat: les aigĂĽes estan revoltes i s’albira una voluntat popular de canvi a millor, impossible d’aconseguir amb l’actual repartiment de forces, encara que ningĂş sĂ piga exactament en quin sentit i amb quines receptes s’ha d’aconseguir. Perquè, com diu el refrany, com que rem pocs… ja saben i es preveu un major fraccionament de forces.

Una vegada, un candidat a alcalde em va preguntar quin consell li donaria per tal d’aconseguir l’èxit; li vaig respondre que fos transversal i no li va anar malament, sinó tot el contrari, fins que l’ego el va transformar en vertical i això va representar la seva perdició. Si Jordi Masquef me’n demanés un altre, jo li contestaria: la primera decisió que has d’adoptar quan prenguis la vara és convocar tots els membres de l’oposició i invitar-los a formar un govern d’unitat amb un programa comú i repartiment de responsabilitats proporcionals al seu pes polític. Així tothom es faria una selfie.

Però, és clar, no me l’ha demanat i tampoc tinc gaires esperances que faci la proposta (que doctors té l’Església) ni que prosperés perquè aquí, a la ciutat de les Penèlopes, cadascú va a la seva.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li