Regressió

0
853

Crec que va ser Lenin qui va dir que la història eren dos passos endavant i un enrere. Des de la dècada dels setanta, del segle XX, la història humana viu en una regressió constant, una reculada, les últimes raneres de la qual, els que estan acabant amb la pau social en diferents punts del planeta se senten tant en societats avançades com en societats desfavorides. La injustícia social, la desigualtat, el benefici d’uns pocs i l’empobriment d’uns molts estan en l’arrel d’un món dominat per un sistema econòmic, el capitalisme, que es dedica a afavorir exclusivament els interessos dels més rics.

Un exemple d’aquesta defensa de l’interès dels més rics el tenim en aquest país: es rescata la banca amb diners públics i es desnona als qui no poden pagar la hipoteca. Es defensa, en nom del progrés del país, l’avarícia del sistema financer i s’incompleix amb el dret a un habitatge digne, com recull la tan portada i portada Constitució del 1978. Carta Magna que si tingués el do de la paraula i el dret a defensar-se, els diria a tots aquells que la malament usen i la malament citen que no usin el seu nom en va.

La setmana passada, la dreta extrema i l’extrema dreta, al costat de la patronal del turisme i a la CEOE, van amenaçar que no crearien ocupació si s’apujava el salari mínim a 1.000 euros mensuals. Resulta curiós que la dreta extrema i l’extrema dreta, al costat de la patronal, considerin que es pugui viure amb un salari mínim interprofessional que ni tan sols considera mileuristes els seus treballadors. Suposo que han llegit a l’economista i Premi Nobel de Ciències Econòmiques, el 2001, Joseph Stiglitz: «Un treballador a temps complet està pitjor avui als Estats Units que fa 44 anys. El sistema econòmic no funciona. No importa que unes poques persones es beneficiïn escandalosament en el cim; quan la majoria dels ciutadans no millora, el sistema econòmic no va bé». Ho han llegit, però han de pensar que no va amb ells, no tenen por, saben que des de fa un temps els empresaris tenen el control d’una política que es compra i es ven, en paraules, sobre aquest tema, de Josep Fontana. «No sols es refereixen als salaris i als drets dels treballadors, sinó també al que té a veure amb el control de la pol·lució o a la previsió del canvi climàtic. Els polítics compleixen, a més, la seva comesa encarregant-se de rebaixar sistemàticament els impostos a les grans fortunes, i toleren argúcies legals que els més rics utilitzen per no pagar-los».

Penso que la crisi del 2008 va ser la culminació de les polítiques que van impulsar Ronald Reagan i Margaret Thatcher als Estats Units i al Regne Unit, respectivament. Aquestes polítiques neoliberals implantades en tenir la certesa de la derrota del comunisme; l’únic fre que tenia el capitalisme per imposar la seva veritable fi: l’enriquiment individual. El capitalisme no és un sistema que cregui en el benestar social ni en el progrés humà. Així, les polítiques socials es van anar deixant fins a la seva màxima deterioració. En la resta de les economies dels països desenvolupats, el neoliberalisme va trigar una dècada a ser acceptat, la qual cosa va propiciar el manteniment, a Europa occidental, de les polítiques de l’estat del benestar i, per tant, el retard de la regressió de les conquestes socials.

Caigut el mur de Berlín, derrotat el comunisme, la majoria d’avanços socials dels segles XIX i XX es van diluir com el sucre en l’aigua. Les lluites per la reducció de la jornada laboral, per tenir una pensió quan et jubiles, per una educació pública, per una sanitat universal, lluites que van costar sang, suor i llàgrimes (que diria Churchill) a les organitzacions sindicals i als partits polítics, no sols van beneficiar als treballadors, sinó a tota la societat. L’anomenat estat del benestar va permetre a la socialdemocràcia europea construir una Europa de valors i progrés que va ser vençut en el mandat de Ronald Reagan (1981-1989) i per Margaret Thatcher (1979-1990) i les seves polítiques de privatitzacions que van acabar amb la idea de progrés, regnant des de finals dels anys quaranta i fins als anys setanta. Vençuda la por al comunisme, les democràcies liberals imposaven la seva veritable visió del capitalisme i la seva missió d’implantar la idea de l’enriquiment de la persona, i no del progrés humà.

Quan els soldats que van combatre en la Gran Guerra van tornar a casa seva havien canviat. Ja no eren homes que es deixaven sotmetre. Havien perdut la innocència i no acceptaven sense més les regles que els imposaven les classes dirigents. En paraules de Keynes: «Les classes treballadores acceptaven, per ignorància o impotència […], una part del pastís que ells, la naturalesa i els capitalistes contribuïen a produir. I, en canvi, els era permès a les classes capitalistes emportar-se la major part del pastís […]». «Les classes treballadores pot ser que no vulguin seguir més temps en aquesta àmplia renunciació». L’economista, juntament amb el president Roosevelt, va impulsar el programa polític conegut com a New Deal, amb el qual es van enfrontar a la gran depressió que va produir el crac de 1929. Per contra, a Europa, en els anys trenta del segle passat es va imposar el totalitarisme i es va afeblir la democràcia. Tornem al professor Fontana: «De fet, tota la història del segle XX, des del 1917 fins als anys setanta, va estar condicionada per la gran por al comunisme, agreujat en produir-se la crisi econòmica dels anys trenta, amb les seves seqüeles d’atur i fam, que semblaven anunciar la caducitat del capitalisme».

Repassant aquesta història i fent un mer exercici de comparació, penso que en el nostre temps s’està construint la narrativa d’una societat distòpica, en la qual el fantasma del totalitarisme ressorgeix i creix en nombre de votants en els parlaments europeus, un fantasma que es converteix en un esperpent en les presidències de Trump i Putin. El món i els seus governants han oblidat la presa de la Bastilla, el 14 de juliol del 1789. No veuen les semblances entre els ciutadans pobres i necessitats de la França del segle XVIII i els pobres i necessitats treballadors del segle XXI.

A la ciutat suïssa de Davos s’està celebrant el fòrum econòmic mundial, fòrum en què els més rics es reuneixen per escriure l’agenda de la política mundial i, sobretot, per defensar el poder i l’hegemonia dels seus diners. En uns dies sabrem què ha donat de si aquest cim anual. Enguany, sembla que es parlarà, i molt, del canvi climàtic i tangencialment de les desigualtats d’aquest món. No sé si a Davos seran conscients d’aquest empobriment dels pobles, i no sé si veient com creix la desigualtat i s’enfonsen les conquestes socials, estan disposats a posar remei. Suposo que durant la celebració del fòrum algun dels il·lustres polítics i empresaris s’haurà recordat de les anàlisis de l’economista Nouriel Roubini, de les seves apocalíptiques previsions. Permeti’m el lector transcriure un pensament sobre el reformisme que ha deixat escrit aquest professor universitari: «Abans fins i tot de la Gran Depressió, les classes il·lustrades d’Europa reconeixien que, amb la finalitat d’evitar revolucions, els convenia protegir els drets dels treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar per a redistribuir la riquesa i finançar béns socials -educació, sanitat i una xarxa social de protecció-».

Aquest ascens a l’estat del benestar es va imposar després de derrotar el feixisme en la Segona Guerra Mundial. I es va fer pel temor al fet que els pobles europeus busquessin en els ideals del socialisme i el comunisme la revolució social que li permetés viure en una societat més justa i menys desigual. Va ser la por el que va propiciar tres dècades d’estabilitat econòmica i social, la qual cosa va comportar la reducció considerable de la desigualtat i el creixement dels ingressos dels treballadors.

La política comprada pel poder dels diners promulga polítiques econòmiques que afavoreixen els interessos d’aquest poder, retallant impostos als qui tenen majors ingressos. L’excusa sempre és la mateixa: generar riquesa. Una riquesa basada en la baixada d’impostos i a afavorir les grans fortunes i corporacions, està demostrat, per la tossudesa dels fets, que no produeix més inversió, major productivitat, ni creixement de l’estalvi. Per contra, aquestes polítiques que perdonen els impostos a les grans multinacionals i a les entitats financeres només beneficien uns pocs, i a aquests pocs no els preocupa el benestar, ni la justícia social, ni la productivitat ni res semblant.

Aquests anys que portem de crisis, els treballadors d’aquest país han perdut poder adquisitiu (quin luxe resulta ara això de ser mileurista). Tot el que suposaven polítiques de progrés social s’han deixat en l’oblit. Durant aquests anys, s’ha escrit la narrativa del món distòpic, en el qual la dreta extrema i l’extrema dreta generen faules, menteixen i borden contra qualsevol progrés social. El que dol són les anàlisis emocionals que comporten reaccions instintives dels votants.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li