Reflexions

0
561

Tot esperant no a Godot, perquè ja sabem que avui no vindrà (i demà tampoc perquè serà l’avui de demà passat), sinó que les relacions entre els diversos grups polítics amb representació a l’Ajuntament figuerenc millorin, crec que no està de més fer un parell de reflexions sobre el que ha estat aquesta darrera etapa de quatre anys de la vida interpartidista municipal per si un cas podem extreure alguna conclusió que, tal vegada, pugui arribar a provocar, d’aquí endavant, les sinergies a les quals en altres camps sembla que es treballa amb afany.

La primera és que aquests darrers quatre anys de legislatura municipal han estat, sens dubte, no ja els més conflictius, els de més confrontació, els més aspres, sinó, el que és molt pitjor, els més improductius perquè de les disputes, més que no debats, no ha sorgit res més que paralització d’idees, de projectes i d’accions. Hem patit la desgràcia que de les, per mi necessàries, indispensables majories que donen fortalesa a un equip de govern, la mala experiència de l’absoluta assolida per una sola vegada en tot el període democràtic ens aboqués, com a contrapartida, a un fraccionament que només ens ha proporcionat dispersió d’energies. I no només això, l’eclosió del fenomen independentista ha estat un altre element que ha evitat que forces que en un principi defensen similars models socioeconòmics tampoc trobessin el punt de confluència que en altres moments fonamentaren una positiva estabilitat de govern. La por, per ambdues parts, a ser titllats de traïdors, ha bloquejat amb línies vermelles els camins que podien conduir a la benefactora confluència i entesa. Per a què reclamem una societat plural si a continuació no som capaços d’acordar una síntesi dels seus components?

La segona és que els líders partidistes moltes vegades han sobreactuat; vull dir que, sense un programa clar d’intervenció municipal, sense un model de ciutat i el seu corresponent full de ruta sobre els quals puguin assentar les seves postures, de la falta dels quals tothom se’n penedeix i reclama però ningú els estableix nítidament, de vegades la supèrbia, de vegades l’excessiva voluntat de protagonisme, de vegades l’entestament, la tossuderia a considerar que un programa que només havia estat avalat per una minsa minoria era la pedra filosofal, el bàlsam de Fierabrás que havia de solucionar-nos i guarir-nos tots els mals quan la realitat és que els ha portat a adoptar decisions de curta volada ens han portat, en lloc d’adoptar decisions d’interès general per rellançar la ciutat, a despistar-nos quan no per romanticismes dignes de millors causes, per enveges que fan bona la dita que ningú és profeta en la seva terra, o a intentar aconseguir un suposat rendiment partidista volent aprofitar determinades bosses de vots.

Aquesta sobreactuació, com sol passar a altres nivells encara que no per això s’hagi de condemnar menys, ha portat al fet que, de vegades sotto voce, de vegades sense ambages, la discussió política hagi abandonat la dialèctica com a art de dialogar, argumentar i discutir, o com a mètode de raonament desenvolupat a partir de principis, per esllavissar-se pel daltabaix de la constant perversió de la lògica amb la pràctica de fal·làcies, sobretot l’ad hominem. Sí, perquè, per exemple, encara que jo hagi establert i repetit el paral·lelisme entre els dos darrers primers regidors de Figueres i el profeta Elíes, comparant els nomenaments generalicis dels primers amb el rapte bíblic per un carro de foc del segon, i al marge de la valoració que es pugui fer de la seva gestió, el que no es pot mantenir és que aquells hagin usat la seva funció municipal per a res més que catapulta pel seu respectiu enlairament politicoadministratiu.

De totes maneres, com que estem acostumats a encolomar als altres les causes dels nostres propis pecats, podem dir, encara que sigui d’una manera maniquea, que els responsables de tot aquest enrenou no són ni els partits polítics perquè hagin estat incapaços d’oferir a l’electorat un programa, un projecte de convivència i bon govern prou transversal, atractiu, generador d’il·lusió i convincent com perquè generi adhesions majoritàries, ni tampoc els electors els quals, rebels ells, entenen les majories absolutes com una segura expressió d’autoritarisme de govern, sinó que la culpa és del sistema electoral que afavoreix aquesta dispersió de vot i de representativitat fins a configurar els plenaris municipals en una macedònia d’ingredients que esdevenen, en moltes ocasions, voluntàriament i negativament incompatibles.

Sempre he dit que a la llista més votada se li hauria d’atorgar automàticament la majoria de regidors i la resta ser repartida proporcionalment exigint uns mínims més elevats per aconseguir representació. Però l’infern n’està ple, de bones intencions.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz