Reflexions nadalenques

0
824

Escric aquest article en ple temps nadalenc, ja a l’any 2018, que desitjo molt generós en coses bones i molt garrepa en coses dolentes.

Hem arribat a aquest fi d’any amb un quart trimestre molt tens i intens des de la política i des del poder judicial, és a dir, des de la política judicialitzada i des de la justícia polititzada. Amb una mica de retard, vull deixar anar unes reflexions personals en qualitat de demòcrata convençut, docent incombustible i professor de llengua.

En primer lloc, s’ha invocat la Constitució com a corpus intocable, quasi com a Bíblia i diuen s’ha vulnerat a Catalunya. Només dos apunts. Un: els espanyols nascuts després del 1960 no l’han votat i hi ha més morts que vius que la votaren el desembre del 78. (Interessant treball de recerca per als alumnes de batxillerat: estudi sociològic de la mateixa). Dos: m’agradaria saber on i quins són els apartats concrets de l’article 155.

En segon lloc, s’ha jugat, per uns i altres, amb l’expressió “cop d’Estat”. Només remeto a la definició del DIEC: “Acció de prendre violentament el poder polític d’un país un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades”. I si no queda prou clar, la del DRAE: “Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado desplazando a las autoridades existentes”. Encaixen amb el que va passar el mes d’octubre? Pitjor encara és parlar d’explosió catalana tumultuosa de violència. A propòsit d’aquest ús d’expressions no ajustades a la realitat, una tercera reflexió: intentem ser curosos en l’ús del llenguatge. Mantinguem les formes, si més no. Tota persona, sigui amb o sense projecció pública, mereix un respecte, una consideració i cal forçar la intel·ligència per cercar mots que no ofenguin, evitar les hipèrboles negatives (o positives) i, si cal, emprar eufemismes.

Quarta reflexió: repassem la història. Quants bons objectius s’han assolit per la desobediència civil, la resistència pacífica o l’objecció de consciència! Ho avalen persones (N. Mandela, M. Ghandi, L. King) i fets (supressió del servei militar).

Com a professor de literatura he seguit capítol per capítol el fil argumental del relat. Per començar, la política no és cap novel·la, ni és una narració com a sinònim de relat. I encara menys acceptable és oferir-la de forma esbiaixada, tergiversada, manipulada al servei d’uns interessos polítics, electoralistes o periodístics, perquè estaríem a un pas de la mentida, de deteriorar l’argument, els personatges, l’acció, o pitjor, a un pas de la dictadura i de l’autoritarisme. Compte, compte! Libera nos, domine!

Recuperem l’objectivitat, el bon ús del llenguatge, el sentit democràtic per se, que comporta respecte, llibertat, tolerància, comprensió, diàleg platònic i una paraula molt nostra: el seny. I tot plegat molt més, en un segle XXI que enguany albira ja la majoria d’edat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li