Reflexions (i VII)

0
892

Tanco la sèrie d’articles glossadors d’aniversaris emblemàtics, sempre benvinguts, tot al·ludint un polític, continuador de l’obra de Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat; i dos homes de lletres, un de la literatura catalana, i l’altre, català d’origen però escriptor en castellà. Casualitat o no, en aquests temps complexos d’alt voltatge, i de divorci _diem-ho clar_ entre Catalunya i Espanya, és bo que apareguin juntes la política i la creació artística; i que la creació literària estigui al servei de les dues cultures més riques d’Hispània.

En el primer cas, commemorem enguany el 150è aniversari del naixement a Mataró de Puig i Cadafalch, del qual s’ha destacar l’activitat i la responsabilitat política i la carrera com a arquitecte (Casa Amatller, Casa de les Punxes, de Barcelona), al costat dels grans mestres del modernisme i del noucentisme (el barceloní Ll. Domènech i Montaner, els tarragonins A. Gaudí i J. M. Jujol o els gironins R. Masó i Pelai Martínez), tots d’un moment brillant de la política i de la cultura catalanes en majúscula, en orris en arribar la dictadura de Primo de Ribera. Com a president de la Mancomunitat (1917-1923), va completar l’obra patriòtica (expansió d’infraestructures viàries, elèctriques i telefòniques) i cultural (xarxa de biblioteques populars) de Prat de la Riba. També fou historiador de l’art, especialista i divulgador de l’art romànic i un magnífic urbanista.

Del segon, escriptor (poeta, assagista i dramaturg), traductor, crític d’art, recordem el centenari del seu naixement a Barcelona, la seva connexió amb molts indrets de Catalunya (Horta de St. Joan, connexió amb Picasso; Caldes d’Estrach, Fundació Palau i Fabre, cementiri; Caldes de Malavella, trobades literàries al jardí del balneari Prats; Calella de Palafrugell, lloc d’estiueig; Llançà, estada a Grifeu) i els seus múltiples i interessants estudis sobre Pablo Picasso. Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i Creu St. Jordi.

Del tercer, els cent anys del seu naixement a Darnius. De formació autodidacta, afeccionat a la literatura, catapultat, des de l’anonimat, amb el Premi Nadal el 1946 amb la novel·la El hombre, dotat amb 15.000 ptes. Interessa l’amplitud de la seva obra, escrita sempre en castellà, malgrat ser un empordanès de parla sempre catalana. D’intel·ligència àgil, ocurrent, irònica i seductora i conversa amena. “El seminari, la preguerra, la guerra, la postguerra i la censura franquista marcaren la seva vida i obra”. Autor de l’exitosa, en el seu moment, trilogia Los cipreses creen en Dios (1953), 50 edicions en castellà i traducció als principals idiomes del món, venuts més de 4 milions d’exemplars; Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966), autor que pertany al capítol d’escriptors catalans en llengua castellana (tema pendent d’estudi) des de J. Boscà fins a C. Laforet, A. M. Matute, F. de Azúa, els Goytisolo, J. Marsé, E. Mendoza, L. Racionero i C. Ruiz Zafón, passant per J. Balmes, etc.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li